“D’on és aquesta, que és del Maresme?” Quants cops aquesta ha estat la pregunta que hem sentit de compradores sàvies quan trien el gènere a plaça, als mercats o a les botigues? Es planten davant de determinades fruites, verdures o llegums, les examinen. Molta gent pregunta si és de la comarca perquè saben que això és sinònim de qualitat. I no els falta raó.
El Maresme és una terra privilegiada en molts aspectes i és probable que en l’horticultura sigui un dels àmbits on es despunta més. La bonança climàtica, la qualitat de la terra, aquell davallar de la serra al mar donen a la comarca uns condicionants que defineixen els seus productes de temporada més esperats. La corona de la comarca té cinc joies que irradien el seu temps i que permeten la resposta satisfeta de comerciants i pagesos a la pregunta del milió: “Què és del Maresme?” repeteix qui compra. “Oi tant!”. I la compra és un encert segur.
Quines són les 5 joies del Maresme?
La maduixa del Maresme o de la Vallalta
La maduixa del Maresme
Inconfusible, res a veure amb les seves competidores, val la pena saber-la identificar perquè no ens facin passar bou per bèstia grossa. La maduixa o maduixot té un color vermell intens amb uns punts groguencs. És carnosa, més dolça i sobretot -aquí una pista- se l’ensuma de forma intensa. És una icona de la comarca, per ella se’ns coneix a fora.
Quan és la temporada? Ai las! Quina pregunta. El cert és que en temps d’hivernacles en podem trobar pràcticament a qualsevol data però el temps que li és propi, quan la notarem millor, va de març -la més primerenca- a l’agost, quan val la pena estar atents perquè fora de la nevera no ens duraran pas. Sola, combinada, d’ingredient. No hi ha una maduixa com la del Maresme.
El pèsol garrofal o de Llavaneres
Una imatge d'un cultiu de pèsols a Sant Andreu de Llavaneres
Atenció a la gent -que n’hi ha, hi ha gent per tot- que sempre té a punt la sentència de “a mi no m’agraden els pèsols”. Els hi podeu respondre que no han tastat, encara, el que és propi de la comarca i del qual Llavaneres, Caldetes i Sant Vicenç de Montalt poden ventar-se de tenir el millor. Estem parlant d’un pèsol més dolç que qualsevol altre, molt més intens de gust. Per algun motiu se n’ha dit “la perla verda del Maresme”.
Aquí val molt la pena parar atenció a la temporada. El trobarem de febrer a maig, però en el seu tram final pot ser més pellut que a inicis d’any. Se sembra a l’octubre i creix durant l’hivern suau que caracteritza el Maresme.
La mongeta del ganxet
La mongeta del ganxet, el fesol per excel·lència
Arribem a la latitud dels llegums, on també se’ns gira feina. I també serà important escollir bé el producte de casa i veurem com millora qualsevol dels plats que cuinem. Estem davant un llegum blanc, pla i sec que té forma de ganxo i, altre cop, més cremós que altres tipus de mongeta. Sembla que el Maresme amoroseix els tactes. Quantes tipologies de fesol hi ha al Maresme? Aquí sí que més val deixar-nos induir o aconsellar perquè sense un ull clínic algun ens pot passar per alt. Hi ha el fesol de la neu, de la floreta, del sastre, del bitxo, del ganxet -la més estimada-, del genoll de crist, el menut ull ros i el del carai.
De gust, la mongeta del ganxet del Maresme, li notarem la suavitat, la finor. És una senyora mongeta que, val a dir, compartim en format de Denominació d’Origen Protegida amb els dos vallesos. Atenció als obsessionats de règims i components calòrics perquè estem davant d’un aliment molt recomanat per la seva aportació vitamínica i proteica. De novembre a març el podem trobar.
La cirera d’en Roca
Les cireres d'en Roca, buscadíssimes
Tothom dempeus davant una varietat de cirera per la qual estan que trinen compradors arreu del món. Arenys de Munt és al mapa del món per molts motius però cap té el prestigi d’aquesta cirera introduïda pels germans Roca a finals del segle XIX a partir d’un esqueix de l’Empordà empeltat en un de bord.
La cirera d’en Roca és un producte que s’aprecia per la seva carn consistent, dolçor i pell vermellosa. Un no pot dir que sigui un autèntic devot de les cireres fins que no s’ha enamorat d’aquesta varietat i, certament, es corre el risc de minusvalorar a partir d’aquell moment les que no són d’Arenys. Molt important: per afegir-hi elements d’exclusivitat, la trobarem al juny i el juliol. I van més que buscades.
Tomàquet de pometa
Una varietat que va estar a punt de perdre's
El món del tomàquet valdria per uns quants articles o unes quantes enciclopèdies. I al Maresme hi trobem una especialitat pròpia que, també s’ha de dir, es fa esperar en el temps respecte d’altres. Fins ben bé el juliol no el trobarem a plaça i a finals de setembre començarà a escassejar.
Per contra d’altres especialitats -i potser per això hi ha gent que precisament no n’és massa fanàtica- el tomàquet de pometa té la peculiaritat de no ser gens àcid. Quan està madur presenta un color vermell intens sense taques ni solcs que sembla que no pugui ser. La seva forma -de pometa- és també característica però no ens ha d’induir a engany. Val la pena preguntar al pagès o venedor perquè hi ha varietat híbrides que se li poden assemblar però no seran iguals. El pometa va estar a punt de desaparèixer però sembla haver guanyat pes. Per cert, madur és inigualable per fer un gaspatxo amb denominació d’origen maresmenca.