En un país com el nostre, en què l’hora del temps és potser la més sagrada de totes i som capaços de queixar-nos de si fa calor a l’estiu, fred a l’hivern o si plou al setembre, resseguir el calendari pendents del mercuri del termòmetre va indissociablement lligat als respectius rituals gastronòmics. De trenca-motlles sempre n’hi haurà, però és tan heterodox un gaspatxo al desembre com una escudella al juliol. El temps que fa, vaja, és com si convidés a una o a una altra cosa i en aquestes quan s’arriba a les latituds de l’any començat i el gener rotundament afirmat resulta que (oh, sorpresa) hem de pensar en guarir-nos del fred.
Del fred que fa aquí, al Maresme. No podríem parlar d’un altre. On som tropicals i el mar ens asserena les inclemències que abaten esperits i registres serralada prelitoral enllà. Quedi clar si algú compareix per aquí i no ha tingut la sort de néixer o viure en aquesta llengua de terra. Que no ens vingui a dir que “aquest fred vostre no és fred” perquè ja prou que ho sabem que ell o ella potser aniria amb calça curta quan nosaltres ens pelem de fred. I no ens importa. Cal reivindicar el dret a l’autodeterminació del termostat de cadascú i cada contrada.
* Per cert, compatriotes. Fa fred però no tant. Evitem calefaccions a registres de rostisseria, que no està la factura de la llum per escatimar una capa. Que se us ha de dir tot.
Ara, quan fa fred
El gener (i el febrer, curt però viu i rabiüt que li va al darrere) és quan més fresca es nota i, per tant, la gastronomia també hi ha de convidar. Toca casa, recolliment, arrecerar-se. És ara quan s’escau la sopa de ceba. Coneguda i reconeguda, sí, però sobretot fàcil. Ai las, pels que tendim a poca-traces cada cop que descobrim que algun plat suculent és assequible de fer. Te l’imagines com un encanteri de poció genuí i secret i resulta que, sigui dit amb tots els respectes d’aquest món, aquell plat el pot cuinar fins i tot el menys destre dels humans.
Diuen que ve fred. Durant setmanes. Anticiclònic i sec, però fred. Doncs posem-hi sopa de ceba. Una sopa feta nostra, sí, però que sembla que ve d’Occitània o fins i tot de més “nord enllà on la gent és culta, desvetllada i feliç”, que deia l’Espriu. En tot cas de fer caldo d’un producte tan estès com la ceba és probable que no necessités precisament d’un big bang iniciàtic i que tot en descendeixi. El millor d’aquests invents és que no siguin ben bé de ningú. I els afrancesats que s’hi posin fulles.
Facilíssima: ceba, caldo de gallina i formatge
La sopa de ceba té l’encant de la facilitat, de l’eloqüència i la poca filigrana. Molta ceba passada per oli i mantega, ben estovada de valent, que perdi l’aigua que la fa rabiüda i aquell deix corporal seu, que sembla que vulgui mantenir-se ferm. La ceba, en certa manera, l’hem d’amansar i estovar sempre sense que es cremi i amb opció si s’hi vol d’abocar-hi farina per daurar una mica més. De la preparació de la ceba anirem veient com el color es fa tènue, i despres s'ataronja o s'amarrona quan li vingui el caldo. Amb quina ceba la fem? Cadascú se la fa com com vol. Però la blanca i corrent ja s’hi basta. I un dia em van dir que si en tens, millor la xarlota.
A la ceba ben domada s’hi afegeix caldo. Caldo d’aviram. De gallina, vaja. Un altre segurament resultaria massa fort tot i que segur que la prominent comunitat vegetariana en tira del seu, de caldo. I deu quedar bo tot i que no és com es coneix més. Quan tens la barreja i bullida podria semblar que ja està però queda l’element més distingit del cerimonial.
Porteu-me pa i porteu-me formatge, que avui serà festa grossa! La manera convencional de presentar i prendre la sopa de ceba inclou una torrada i un devessall de formatge ratllat generós. Del mateix tipus o barrejant. Blancs o blaus. Fot-li gasto. Trucs? Rascar all a la torrada, i així fem el gust del resultat una mica més profund. D’altres, tirar també formatge a la sopa. Pot ser excessiu.
I encara més? Un ou. Aquí ja toquem moll de l'os. Potxé, que se’n diu oi? Pot ser l’apoteosi però també val a dir que sense ell, la sopa ja és deliciosa..
Imprescindible: s’ha de servir que crema
Recapitulem. Tenim la sopa de ceba pròpiament feta a l’olla i la torrada amb el formatge per sobre. És imprescindible que li donem un toc encara més de caliu. Si no ho féssim, de què vindria tota la dissertació inicial? Servim en un cassó o plat de terrissa, posem la torrada i el formatge abundant i a gratinar. Gratinar i afegir al resultat tants graus que si algú té pressa i la pren quan la servim, la sopa, pot fer un crit digne de Bianca Castafiore.
A taula, quan fa fred, servir la sopa de ceba en racions individuals. Crema i t'has d’esperar. És indispensable tenir conversa, mentre esperes que el resultat global baixi fins a un llindar de graus tolerable. Aquesta espera, aquest delit, també és el que fa especial la sopa de ceba. Un cop la prens és boníssima. Fins i tot hi ha gent detractora de la ceba que l’entomarà amb alegria. L’exercici interior al prendre-la és sensació d’estufa desbocada. Si no fa fred de debò, pots acabar suant i tot. I és llavors quan mires el calendari i veus que, certament, potser ja és març tardà, o abril, o encara octubre. I encara no toca. Perquè la sopa de ceba, més enllà de tot, és bàsicament caliu.