Arribar a plaça, preguntar qui és l’últim i aprofitar per guaitar què hi ha i quina ganya fa és un dels rituals més igualitaris que hi ha. Hi ha gent que és d’una devoció militant als mercats i places que realment aprofita els dies que hi ha parades per comprar cada cosa al seu lloc pertinent. Tenen cervells amb una capacitat d’apreciar qualitats del que es ven i creuar-ho amb els valors i preus per detectar oportunitats que ja voldrien per a les seves computadores algun broker i especulador de mitja pela.
Com que amb tot en aquesta vida hi ha nivells i espècies, de la mateixa manera que hi ha persones amb l’hàbit i la capacitat d’anar a plaça amb aquest ànim selectiu i entès, n’hi ha que som més badocs o mandrosos. Que anem a la parada, on trobarem el nostre venedor o pagès, li diem un delaguard i com a màxim element prospectiu li inquirim “què tal estan aquests…?”, davant la qual cosa a la nostra parada o botiga sempre trobaran la resposta eficaç perquè vulguem comprar-ne a l’instant. Anar a plaça és tot un món i la mutació de colors i espècies que s’hi poden contemplar són un d’aquells calendaris naturals, que passen pàgina setmana a setmana i que amb les novetats ens indiquen que fins i tot enmig d’aquesta merda de la Covid el temps va passant.
Per què dic tot això? Perquè dels darrers cops que vaig anar a plaça la paradista encara riu de l’alegria que em va suscitar l’aparició dels tomàquets cherry, que encara no havia vist disposats. A partir d’aquí l’audiència pot bifurcar-se entre els que s’exclamaran que encara no n’hi haguessin (“si a tal lloc n’hi ha de fa un mes!”) i els que jutjaran prematura l’aparició dels més petitons (“però si encara no és temps de tomàquet, on vas a parar!”). A uns i altres, tota la meva empatia. Però a mi em va fer il·lusió veure cherrys, en vaig comprar dos quilos (excessiu? segurament, però no van durar) i vaig pensar que ara l’any sí que ja va de bo.
Molt més que uns tomàquets petits
Els cherrys que vaig veure a plaça, que s’entengui, són tomàquets de debò, petits, d’entre tres i uns cinc centímetres però d’aparença i mides un xic diferents. No fan tots exactament la mateixa fila, com els dels supermercats que te’ls miren i fan enrere només d’imaginar-se que podrien haver estat fets a màquina o impressora tridimensional. Els cherrys no han de ser com baletes perfectes, han de presentar el seu roig intens amb algun matís a l’extrem i si ens venen agafats al branquilló ens seran més de més garantia però potser pagarem alguna unça de més que no ens acabarem menjant. Coses de plaça.
Com sempre que fem elegia d’alguna cosa, convé mirar què se’n diu no sigui que acabem fent apologia de cap desfet improcedent. Del cherry en copio i enganxo que són un aliment de baixa aportació calòrica a causa del seu gran contingut en aigua. Són una bona font de minerals, vitamines i fibra. És el seu contingut en vitamina C, E i carotens el que el converteix en un aliment anti oxidant. Llegit això cal confessar que cap persona normal i corrent deu saber què carai són els carotens però que de tota la relació de virtuts se’n desprèn que no ens poden fer pas mal, al menjar-ne. Sempre està bé. Alguna vegada serveixen per amansar la gana que ve de cop, a l’arribar a casa. Si menges cherrys no menges una altra cosa, seria el raonament.
Tomàquets cherry a la planta
Els cherrys poden dansar sols, formar part de l’amanida, acompanyar algun plat o ser la quota d’aparença bufona que faciliti la ingesta de tomàquets al públic infantil, que algun n’hi ha que arrufa el nas. Dels cherrys se’n deia cirerols, diuen, tot i que la relació podria ser inexacta per més que la traducció sigui literal. Tomàquet cirerol era qualsevol tomàquet petit, que semblés més una cirera que un tomàquet. I no els d’aquesta espècie. Vaja, això em diuen.
De cherrys cada cop n’hi haurà més. Són buscats, confirmen a plaça. No sóc l’únic que els ha celebrat com si el Madrid hagués palmat a Europa. Però per més que ho pregunto no m’acaben de quedar clares les tipologies i classificacions. Essent, el tomàquet, un cultiu tan estès, vés a saber si la família Cherry no té ja un arbre genealògic inabarcable, arreu dels països, els climes i els continents. A saber. Mentre n’hi hagi a plaça i sigui natural, però, cal aprofitar.
Israelians i mexicans se’n disputen la invenció
Remenant durant les setmanes que no n’hi havia, de cherrys a plaça, vaig trobar la curiosa menció que l’origen dels mateixos no està clar i que israelians i mexicans se’n disputen la paternitat. Els de l’estrella de David asseguren que es va crear allà pròpiament l’espècie més comercial que s’ha acabat generalitzant però a Mèxic els consta que ja en l’època dels asteques, vora el segle XV hi havia un rebesavi del cherry, de color groc. Els grecs, amb una espècie pròpia, el tenen documentat a inicis del 1800 però diuen que va venir d’Egipte. Embolica que fa fort.
El millor de l’equació em sembla, en tot cas, que sense saber ben bé d’on ve i davant la possibilitat fefaent que confluís des de diversos orígens a la vegada, no només el cherry sinó tot el tomàquet arribés a Europa en general i a la Península Ibèrica el segle XVI i no abans, important i no pas propi. En una zona on des del gaspatxo al pa amb tomàquet bona part dels plats que ens defineixen i identifiquen tenen el vermell d’aquesta hortalissa com a símbol, recordar que no vam ser nosaltres qui ens vam inventar ni la sopa d’all ni el propi tomàquet sempre és escaient cona les dèries identitàries.