Els canelons no són catalans, sinó italians per més que cada any per Sant Esteve (que no és festiu a la resta de l’Estat) ens semblin la cosa més nostrada del món. Sorgits com a mètode genial d’aprofitament de les carns sobrants de la preparació o el propi dinar de Nadal, avui en dia són per alguna gent el plat més esperat de les festes desplaçant fins i tot del centre neuràlgic dels anhels gastronòmics nadalencs als propis torrons o l’aviram rostit de Nadal.
Tot i que a cada casa els canelons són diferents (i cada família és capaç d'argumentar si cal amb tesi i arguments diferents)
L'origen
Tot i que els canelons van arribar a Catalunya a mig segle XVIII, la seva eclosió té una mica més d’un segle d’història. La industria del caneló a Espanya l’hem d’identificar cap el 1911 en que Ramon Flo i Valls, fabricant de pastes des de 1898, i fundador de l’empresa El Pavo, va començar a elaborar pasta de canelons amb gran èxit comercial i de públic. D’aqui va esdevenir la seva popularització a l’àmbit domèstic i en la restauració a Catalunya i la seva progressiva implementació l’endemà de Nadal
El truc
Cada terra fa la seva guerra i cada casa fa els seus canelons. Atrevir-se a dir-ne secrets pot suposar trepitjar l’ull de poll d’alguna àvia octogenària però n’hi ha un de força estès com és el d’afegir fetge o foie gras a la mescla de carns, perquè sigui més amorosida i tingui un efecte gustatiu molt més profund. És sensacional. Un altre de distingit és el de ratllar (amb precaució, que l’aroma és fort i pot dominar massa) una mica de tòfona sobre el formatge abans de gratinar.
L'alternativa
L’alternativa als canelons de carn mesclada, amb formatge i beixamel i gustosament gratinats és pràcticament tan estesa per sort com els propis canelons. N’hi ha prou amb veure com hi ha establiments especialitzats en macarrons o supermercats i marques que en varien el farcit. Els d’espinacs i bledes amb panses, per exemple, són sensacionals i també si hi ha hagut bona collita val la pena introduir-hi els bolets.