Aquest és un article de pa sucat amb oli. Com a metàfora, no com a element gastronòmic. La típica ocurrència no frenada a temps. Tu tira, et dius. I mirant de concordar la cita setmanal a l’espai de la teca amb l’actualitat va i perpetres aquest concepte més que dubtós de plats que són un volcà gastronòmic. Perpetres, diem, perquè no te l’inventes. El reculls, ho fas venir bé. Intent desmuntat de contingut graciós, seria. Demà serà un altre dia.
Portem més d’una setmana amb el volcà de les Canàries erupcionant. Ha fet força destrossa, allà. Gent que ho ha perdut tot. No en fem mofa. Tots aquests dies d’erupció són suficients perquè tots plegats ens fem els vulcanòlegs i els més encuriosits de la cosa tinguem la finestreta de la retransmissió en directe sempre atenta. De nit és magnètic, amb aquells rius de lava, aquell taronja viu, aquell esquitx, aquell soroll profund que més que d’erupció sembla d’eruptor. De dia el fum pren l’alternativa. Entre el blanc i el negre. Com si a estones ‘habemus papa’ i a estones no. Com a espectacle paga la pena i com a matèria es mereix que només en parli qui en sap. Els altres, a la nostra. Aquí, gastronomia. Que no pots relacionar el volcà i la secció gastronòmica? Aguanta’m la malvasia.
Fascinat per la cosa i el funcionament del fenomen a La Palma un pensa en aquelles versions gastronòmiques que, convencionalment o per aproximació, prenen el nom del volcà a l’hora de seure a taula i passar-ho bé. N’hi ha tres varietats, cap de massa virtuosa (tot sigui dit) però que fins i tot podem evocar a l’hora de cuinar aquests dies. Si no vols caldo, tres tasses.
En cuina se li diu volcà, per aproximació, a aquella elaboració sòlida que amaga un líquid que, en rompre l’escorça exterior, davalla igual que els volcans expulsen el magma. A partir d’aquí, això sí, el nom de volcà se li reserva al que més o menys en fa la forma: a una croqueta no li direm volcà, a un bunyol tampoc.
Al coulant també se l'anomena volcà
Volcà de xocolata
Volcà de xocolata és la manera alternativa d’anomenat al popular coulant. De fet aquest ‘coulant’ és el gerundi de brollar en francès o sigui que fins i tot en el nom dels gavatxos la cosa pot assimilar-se al fenomen d’una erupció. El volcà o coulant és una de les postres (en català, les postres, en femení!) de capçalera i preferides. Aquell pa de pessic que amaga la xocolata desfeta a dins i el plaer quasi para-sexual de la primera cullerada, quan es desferma el magma de cacau de dins és un dels elements preferits de molta, moltíssima gent.
Diuen els manetes que és prou fàcil de fer-ne de casolans. Amb màquina d’aquestes que ho fa tot (robot de cuina, direm, per no fer propaganda de la Thermomix) són ple assequibles però fins i tot amb unes eines més rudimentàries es pot assolir. I, siguem clars: també n’hi ha de fets i preparats que valen molt la pena, de volcans de xocolata. N’hi ha també de ‘dulce de leche’ capaços d’enviar un diabètic a urgències o de xocolata blanca; sensacionals!
Volcà de pasta fullada farcit de formatge i bacon
Volcà de pasta de full
La pasta de full és un clàssic de fer-se plats a casa. Ara alguns en diuen ‘realfooding’ perquè fot més cagarel·la dir les coses en anglès, d’això de cuinar-se un mateix. Els castellans en diuen ‘hojaldre’ i en català també es pot dir pasta fullada, que dit ràpid i fent la broma fàcil veus que com a matèria té més sort que molts dels humans. Deixem-ho aquí. Amb pasta de full a casa pots fer fàcilment un con on a dins hi puguis dipositar el que creguis. També venen una mena de “tartaletes” fetes a dins de les quals si hi dipositem un magma gustós, podrem emular la forma de volcà.
I a dins, què hi posem? Hi ha mil opcions. Formatge cremós amb fruits secs, una pasta feta de pesto vermell, carn picada amb salsa de tomàquet una mica picant i així ben bé semblarà la cosa volcànica.
Vídeo-recepta casolana de volcà d'arròs
Volcà d’arròs
Presentar l’arròs cuit en forma més o menys volcànica (diguem-li de muntanyeta) és de les coses més clàssiques que hi ha. Per emplatar-lo, aquella tassa o got que omples i capgires, quedant una mena de flam d’arròs. Sovint s’ha dit que el més habitual d’arròs per fer aquesta forma és el pilaf però sincerament per pilaf aquí només ens ve aquell personatge de Bola de Drac que tenia un gosset maldestre i una noia antipàtica d’ajudants. Mai els perdonarem haver ressuscitat en Satanàs Cor Petit i que aquest matés a en Krilin.
Centrem-nos. De la mateixa manera que podem presentar l’arròs en muntanyeta, si amb un got o cilindre més petit el perforem tindrem exactament el conducte del líquid a dins del qual hi pot entrar a ballar qualsevol salsa. En algun vídeo tiren de tomàquet (un clàssic) i en d’altres de formatge, també ben bo. És fotre-li cullerada i es desfà l’interior líquid, que amara l’arròs i desfà la geografia primogènita del plat en un moment. I a menjar-se’l.