Hi ha menges típiques dels diferents dies de la Setmana Santa tot i que costaria fer-ne una classificació acurada perquè és un aiguabarreig d’influències, orígens i tradicions d’entre els que costa de destriar gaire. Vivim temps d’eminent i celebrada secularització, aquell lligam estricte entre els sentits i horaris litúrgics és cada cop més recòndit i de tot el mostrari gastronòmic que podem associar a la Quaresma o fins a Pasqua és la cosa més normal del món que acabi per prevaldre tot allò més llaminer.
Pràcticament ningú té present d’on provenen ni associa arrels transcendents a tirar de bunyols, siguin de bacallà o de vent. Els Senyors i senyores es mantenen (i sembla que amb èxit) i la mona és òbviament un món a banda. En tot aquest reguitzell hi ha poc de prospecció perquè l’hàbit de fer-ne ús en aquests temps és tan estès com evident per deliciós. Caldria remenar més entre històries i costums per endevinar altres plats típics de per aquí i d’aquests dies que s’escauen ara i d’entre ells podríem fer esment de la cassoleta de bacallà i llegum però pararem atenció aquest cop en un rara avis d’aquests dies, una sopa poc estesa i ben especial: l’escudella d’oli.
L’escudella d’oli era un plat típic de Divendres Sant, un dia de menjar poc però d’ingerir perquè fes el fet. És una escudella barrejada però poc densa que té en la quantitat d’oli i els ingredients un dels seus trets diferencials. Quan la litúrgia i les hores de missa marcaven més la pauta del temps, per Divendres Sant es menjava aviat. No era dia d’entaular-se. L’àpat gros s’escau per Pasqua i no abans. I òbviament el greix no havia de ser animal, tocava abstinència. Per això l'oli. A taula de moltes cases mataronines és quan feia acte de presència aquesta escudella, a mig camí de la cuina d’aprofitament i deutora de diferents elements típics i essencials de la gastronomia nostrada, del sofregit a la picada, el llegum o la verdura del temps.
No hi ha una manera fixa de fer l’escudella d’oli, sinó el com es feia en cada casa. A qui escriu aquestes ratlles, l’àvia li diu la recepta a la seva manera. Prepara la sopa amb el suc de bullir els cigrons de base, amb un sofregit de ceba tendra on també s’hi fregeixen torrades de pa de pagès i molt d’oli, que per alguna cosa se’n diu. El sofregit i l’oli es tiren a l’olla del caldo del llegum i quan ha fet el xup d’arrencar el bull s’hi afegeix bròquil i coliflor. S’hi aboquen fideus i els cigrons que s’havien bullit i remata una picada d’ametlles, el secret de totes les receptes que valen la pena d’aquest racó de món. Més o menys seria això o me l’expliquen així, però ja se sap que de tot el receptari més tradicional res com fer els plats ens els farà aprendre. Serà qüestió d’atrevir-s’hi un dia i fer el fet.
Si es prefereix i es vol ser més canònic, fent la recerca que qualsevol mortal faria un troba una recepta pròpia del Mercat de Sant Celoni, prou a la vora com per considerar-la cosina de l’escudella d’oli de Mataró, que també reproduirem a continuació. Sigui l’una o l’altra, per tots aquells amants de la cullera, aquesta pot ser una bona opció perquè no s’esllangueixi del tot una escudella especial d’un moment determinat de l’any.
Escudella d'oli de Sant Celoni
Recepta de l’escudella d’Oli- Mercat de Sant Celoni
Ingredients
- 100 g de cigrons
- 1 capçada petita de bròquil italià
- 2 cebes grosses
- 2 patates mitjanes
- 50 g de fideus del número 2
- Brins de safrà
- Aigua
- Oli d'oliva i sal
Elaboració
- Un dia abans de cuinar el plat, poseu els cigrons en remull. L’endemà aboqueu-los en una olla amb aigua abundant i feu-los bullir durant una hora.
- Talleu la ceba ben petita i sofregiu-la en una paella amb oli. Quan estigui al punt, tireu-la a l’olla on bullen els cigrons –ja ha de fer una hora que hi són. Tot seguit hi incorporareu el bròquil trossejat, i quan faci 15 minuts que bull, les patates, tallades petites.
- Piqueu el safrà en el morter amb una punt de sal i afegiu-lo a la sopa; que bulli una mitja hora tot junt. Finalment, poseu-hi la sal i tireu-hi els fideus i deixeu-ho coure uns vint minuts.