La sentència, una oportunitat

Per primera vegada en molts anys, potser des de l'obertura del Tecnocampus, l'Ajuntament de Mataró ha de prendre una decisió estratègica. Espero que no sigui a desgrat seu com, incomprensiblement, a vegades sembla. La sentència del Tribunal Suprem que permetria l'ampliació del Mataró Parc, contra el criteri de la Generalitat de Catalunya (no pas el municipal, almenys fins ara), més enllà d'ella mateixa, obliga a definir millor, urbanísticament, tot el sector; les últimes grans peces que queden a la ciutat. El que hi fem, serà decisiu. I, com el propi Mataró Parc ha estat, el seu radi d'impacte s'ha de calcular a escala metropolitana (i més enllà), i no tan sols local o comarcal.

Si en alguna cosa es va caracteritzar el parèntesi de l'alcaldia de Mora va ser precisament que, de tot això, se'n va deixar de parlar. ¿Recordeu, per exemple, la famosa universitat privada que s'hi havia d'instal·lar? De fet, en matèria urbanística, no hi va haver cap canvi substancial respecte a la planificació heretada, si de cas, algunes modificacions puntuals o d'execució, cosa que trobo molt encertada. Però, urbanística o no, l'Ajuntament no va prendre cap decisió estratègica. Potser per això ara els entra el vertigen... la falta de costum.

Tornant a l'ampliació del centre, de la banda positiva, tot i que no ho hagin explicat gaire, hi ha molt bones notícies: centenars de llocs de treball directes, atracció de nous mercats, eliminació de riscos d'envelliment i degradació de la infrastructura. I, com deia, urbanització d'un sector clau per posar "Mataró al mapa". De la banda negativa, uns accessos viaris insuficients (les obres actuals es van fer amb un pressupost molt inferior al transferit per fer-les), la incertesa de la locomotora que El Corte Inglés havia de ser per al comerç local, i la manca actual de planejament derivat per a la resta del sector. En aquestes tres coses, el període Mora va ser també letàrgic. Ara, urgeix posar-hi remei.

Hi ha un petit problema. Al partit de la regidora d'Urbanisme li ha agafat la seva malaltia infantil, deuen ser coses de "refundar-se". Es basa en recuperar la superada dicotomia entre grans superfícies vs. petit comerç. Els que som de Mataró en sabem prou coses. Als anys setanta, va ser el Pryca (ara Carrefour), instal·lat al municipi de l'alcalde Mora, just al terme de Mataró, perquè en aquesta ciutat "faria malbé el petit comerç". No vols caldo, doncs tres tasses. Als anys vuitanta i noranta, va ser la peatonalització del centre de Mataró, que provocaria la "desertització". Tothom, fins i tot els que s'hi oposaven alsehores, apunten precisament a la peatonalització com a element clau per a l'èxit comercial als centres urbans. Als noranta i dos-mil, Mataró Parc havia d'ensorrar el começ mataroní i resulta que, en paral·lel a la seva posada en marxa, creixien com mai els lloguers de locals -i l'afluència- en els carrers més cèntrics de la ciutat. En aquest últim cas, recordem-ho, la posició de CiU fou furibunda fins que, arribats a un moment (no em feu dir perquè), va canviar com un mitjó. La víctima d'aleshores és avui el principal valedor del nou president del PDeCat. Tot torna.

Diu aquest partit, especialtzat en convertir la política en una campanya electoral permanent, que l'anterior planificació del Mataró Parc ("del PSC i ICV", aclareix, per fer amics) va servir per a l'especulació urbanística. Tot deuen ser coses de quina banda es mira, suposo. Per la dels ciutadans, em sembla, va significar la culminació d'un projecte que unia barris dispersos, que els dotava d'equipaments i qualitat urbana, que permetia àmplies zones verdes i habitatge protegit. Tant de bo el que es planifiqui al Nord-Oest de la ciutat tingui també efectes urbanístics d'aquelles característiques, ni que sigui una mica. En aquest moment, protegir el petit comerç té més a veure amb la nostra capacitat d'obertura i atracció, de jugar a la primera divisió metropolitana, que no pas mirar-se el melic.