Capgròs
El 25 de juny de 1918, fa cent anys, naixia un nen a la població biscaïna de Elorrio que es diria Juan Luís. Aquest nen amb la seva família arriba al 1932 a Mataró i que anys després seria el primer rector de la nova parròquia de Maria Auxiliadora, durant disset anys, del 1955 al 1973, i gràcies al seu carisma i personalitat se’l coneix més per “Mossèn Biscuter” i té un gegant que el recorda.
Durant aquest any s’estan celebrant diverses activitats per mantenir viva la seva memòria que van des de exposicions, conferències, actes religiosos, publicacions, taules rodones.
El seu pare, Bernardo González, mestre nacional, anava allà on el destinaven i abans d’arribar a Mataró va estar a Lamadrid (Santander), on hi neix la Mª Ángeles, primer fill del matrimoni. La seva mare es deia Agustina Haro. Tres anys després el pare i la família seria destinat a Elorrio (Biscaia) on hi neix en Juan Luis.
I a l’any 1932 la família González-Haro arriba a Mataró i es va instal·lar al carrer del Beat Josep Oriol (llavors es deia de Ciutadans), al número 23 bis primer pis. Eren quatre persones: els pares i dos fills. Ell, en Juan Luís, era el petit.
A l’estiu d’aquest del 1936 va esclatar la Guerra Civil que s’acabaria oficialment l’1 d’abril de 1939. Juan Luís tenia 17 anys però no va ser mobilitzat. Se’n lliurà per ben poc. Podia ser de la “Quinta del Biberó”.
Quatre anys després (1940) quan es fa el nou Padró d’Habitants ja ha passat la Guerra Civil i el carrer ha recuperat el nom que tenia anteriorment, el de Beat Josep Oriol, número 23, bis 1er pis. En aquest Padró Juan Luís, com hem dit, ja té 21 anys i continua els seus estudis al Seminari i, posteriorment, a la Universitat Pontifícia de Salamanca on es va doctorar en teologia.
Al llibre registre “Reemplazos 1939-1940-1941” Juan Luís González Haro, bo i que és declarat “Soldado útil para todo servicio” no fa el servei militar gràcies a una pròrroga de 2ª classe concedida el 23 de juliol de l’any 1941 fins el 15 de juliol de 1942. Li falta un any per ser ordenat sacerdot condició que l’eximeix de fer la “mili”.
Al Seminari de Barcelona va fer 2 cursos de filosofia i 1 de teologia. I a la Universitat Pontifícia de Salamanca 5 cursos més de teologia.
L’any 1943 Juan Luís González Haro seria ordenat sacerdot a la Basílica de Santa Maria de Mataró, era el 19 de juny, tenia 25 anys. Els seus padrins van ser el matrimoni format per Jordi Galí i la seva esposa la senyora Pilar de Arana. L’endemà dia 20 va dir la seva primera missa a la parròquia –la seva- la de Sant Josep.
Abans de ser destinat a Cerdanyola, entre els anys 1943 al 1955, va anar d’Herodes a Pilats, exercint de capellà en cinc destinacions. El primer lloc va ser a Piera (Anoia), de vicari. El segon seria la parròquia de Santa Maria del Mar (Barcelona), també com a vicari. I de la Ciutat Comtal seria destinat, ara com a rector, a la parròquia de Puigdalba (Alt Penedès). La següent destinació fou a Sant Vicenç de Montalt (Maresme), d’ecònom. I d’allí passaria a Sant Julià d’Argentona on només s’hi està vuit mesos l’any 1955, també d’ecònom. I finalment arriba a Mataró regentant la parròquia (en projecte, encara) a finals de l’any 1955 fins el 1973..
El barri de Cerdanyola
Mataró a l’any 1950 tenia només 31.642 habitants (una quarta part dels que té avui) que és quan el barri de Cerdanyola comença a acollir immigrants que fugen d’altres regions espanyoles a la recerca de futur. El 1955 ja hi havia a Mataró 34.287 persones censades i cinc anys després el 1960 ja sumen 41.128 “és a dir, que en sol espai de cinc anys la ciutat havia augmentat prop de 7.000 persones”, segons ha deixat escrit Joaquim Llovet al seu llibre “Mataró. dels orígens de la vila a la ciutat contemporània”.
Fins a l’any 1955 Mataró només tenia dues parròquies, la de Santa Maria i la de Sant Joan i Sant Josep (1868). La de Maria Auxiliadora (1955) fou la tercera. No seria fins una dècada després, el 1965, en que en naixerien de noves a altres barris: Sagrada Família, a Cirera; Mare de Déu de Montserrat, al Pla d’en Boet; Nostra Sra. de l’Esperança, Rocafonda i Els Molins; i la de Sant Simó i Sant Pau, a El Palau-Escorxador.
Segons el Padró de l’any 1960 mossèn Juan Luís i els seus pares canvien de domicili i ara viuen a Cerdanyola, a La Gatassa núm. 1, primer pis, al local parroquial.
En el següent Padró d’Habitants (1965), el darrer que es pot consultar, el pare no hi és per defunció.
La Parròquia de Maria Auxiliadora va néixer fruit de l’allau immigratori i ben aviat va ser el nucli central, el lloc de convergència, de moltes activitats d’un barri que creixia de qualsevol manera, deixat de la mà de Déu, intentant cobrir algunes necessitats com l’educativa, la recreativa i, finalment, la religiosa.
Els salesians, hi tenen una presència activa a partir dels anys quaranta i, entre d’altres coses, organitzen una processó amb la imatge de Maria Auxiliadora pels carrers del barri, catequesi i missa els diumenges a la capella del col·legi. Van fer una labor de suplència de la parròquia.
L’inici de l’activitat parroquial
Mossèn Juan-Luís González va ser destinat a Cerdanyola l’any 1955, però a allà no hi havia encara cap local ni temple. S’havia de començar de zero. Per això fins el 19 de març de 1960 els veïns que es volen casar, batejar algun fill o enterrar els difunts han d’anar a la parròquia de Sant Josep a registrar-se. A partir del dia de Sant Josep d’aquest mateix any la Parròquia de Maria Auxiliadora comença la seva activitat com a tal en un local provisional.
L’Escola primer que res
El dia 29 de setembre de 1955 apareix el nou butlletí parroquial amb una gran notícia: El 3 d’octubre obre les portes l’Escola Parroquial per a nens de 7 a 14 anys. Mossèn Juan Luís i quatre estudiants dels salesians seran els primers mestres per 52 alumnes. (Les nenes de Cerdanyola no hi tenien cabuda i hauran d’esperar encara uns anys per no haver-se de desplaçar al centre de la ciutat).
El curs següent ja hi havia uns 80 alumnes i el professorat estava format per quatre persones. Els alumnes entraven amb 6 anys fins els 14, l’edat d’anar a treballar. L’escola parroquial va estar en funcionament fins l’any 1973 quan obre “El Turó”, col·legi regentat per Elisa Colomer, que havia estat una de les primeres mestres de l’Escola Parroquial. S’acabava així una tasca de suplència.
La parròquia, com veieu, era més que un centre de culte. Era com un punt de trobada sobretot per la mainada exclusivament masculina on s’hi jugava al ping-pong, al futbolí i a escacs (Mossèn Biscúter n’era molt afeccionat i jugava partides per correspondència), a jocs de taula, etc.
L’Escolania
L’escolania era la nineta dels ulls de Mossèn Juan Luís González. Ser escolà volia dir adquirir obligacions: calia estudiar música, cantar gregorià, ajudar als oficis religiosos, acompanyar-lo als bateigs, casaments, viàtics, però, a més a més, cuidar-se del cinema i de mantenir l’ordre a les diverses activitats culturals i recreatives. El mossèn els va inculcar un esperit disciplinat, se sentien valorats i ells ho feien amb molt de gust. Uns vailets, amb només onze, dotze, tretze anys, es cuidaven del dia a dia de les activitats parroquials.
Cada setmana Mossèn González anava amb el seu biscuter platejat a Barcelona a buscar pel·lícules per projectar a la sala de cinema. Hi anava acompanyat d’escolans: “Feiem una parada a Badalona i anàvem a un bar a prendre una coca-cola, tot un luxe, llavors”, recorda Juan Venteo. I cada any s’emportava els escolans uns 30 o 40, d’excursió amb autocar, al Tibidabo i a altres llocs de Catalunya. I cada tres anys se’n duia als més fidels, durant tota una setmana, a l’estiu, a Mallorca, Madrid, País Basc, etc. Per pagar aquesta despesa guardava part de la recaptació del cinema.
El cinema
El cinema funcionava els dissabtes a la tarda i els diumenges en sessió doble de tarda i nit. Es passaven dues pel·lícules que solien ser còmiques (But About i Lou Castello o la parella Stant Laurei Oliver Hardi, “el Gordo y el Flaco”, Jaimito, Charlot, o bé de caire religiós com Ben-Hur, Quo Vadis, Los Diez Mandamientos, Sanson...”
L’activitat esportiva també era ben present: equips de futbol (jugaven als Salesians), el frontó, kriket, els escacs.
L’emissora: “Aquí la Voz de la Parroquia”
Home preocupat pel futur dels seus escolans, primer, i dels alumnes després, procurava que tinguessin una formació, uns coneixements, professionals, i amb aquesta finalitat va difondre cursos de radiotècnia. I d’aquí neix una emissora parroquial “La Voz de la Parroquia Maria Auxiliadora”, per Ona Normal, on els escolans o alumnes feien de redactors i locutors i parlaven de coses relacionades amb la parròquia i també del barri. Molts veïns l’escoltaven. Va ser una escola. Fins que la Llei de Premsa, coneguda també com la “Llei Fraga” del 1965 la va fer tancar.
A les dependències parroquials també hi havia un laboratori fotogràfic d’on a més de fomentar l’afecció a la fotografia va sorgir un servei parroquial per aquells que, per pocs diners, volien un reportatge d’un bateig, un casament, o de la primera comunió.
La companyia de teatre EPMA
No ens podem oblidar de l’activitat teatral a la sala d’espectacles on, darrera la pantalla de cinema, hi havia un petit escenari. Primer es va fer teatre de nois sols. La presència femenina era mal vista aquells anys no sols a Cerdanyola sinó arreu del país. No seria fins a finals dels anys seixanta que es faria teatre mixta. Es feia teatre per la Festa Major del barri (24 de maig Maria Auxiliadora) i per la tardor. Neix així el grup EPMA. (Escuela Parroquial María Auxiliadora). Encara dura.
El biscúter
La possessió d’un cotxe utilitari a mossèn Juan Luís González li va facilitar la tasca d’anar amunt i avall pel barri, per Mataró o allà on convingui, sovint carregat de vailets, els seus escolans. Estem a les beceroles de tenir cotxe. I ell, home obedient amb la jerarquia eclesiàstica, demana permís per a poder conduir-lo.
Però el sobrenom de “Mossèn o Padre Biscúter” no era pas l’únic. D’altres el nomenaven “Mossèn Gambada”, per la seva manera de caminar a gambades i amb les mans agafades al darrera.
La inauguració de l’església
El dia de Tots Sants, l’1 de novembre de 1961, s’inaugura l’església parroquial Maria Auxiliadora que, com hem dit, va venir després que l’escola i la sala d’actes. Mossèn González va instal·lar el primer altar de cara el poble, a Mataró, seguint les directrius del Concili Vaticà II.
A la benedicció del temple l’arquebisbe Modrego va estar assistit per el pare Salvador Salitjes, Sch. P, rector de l’Escola Pia; el P. Antonio Manero, director del col·legi salesià (ubicat al barri); i el reverent Juan Luís González Haro, ecònom de la nova parròquia. A la missa hi va intervenir l’arxiprest de Mataró mossèn Francesc Pou.
El temple estava ple de gom a gom entre autoritats i nombrosos veïns. L’equip d’escolans amb el seu informe va desplegar les seves dots organitzatives i tot va anar com una seda.
A l’estiu del 1968 els capellans de la diòcesi de Barcelona ja es podien treure la sotana i vestir –quasi- com un ciutadà normal i corrent. La sotana era el passat, una peça anacrònica. Aquells aires renovadors de l’església catòlica, impulsats pel Papa Joan XXIII, també van arribar a Mataró i mossèn Juan-Luís González va ser un dels que s’hi va apuntar.
Canvi d’aires
Un bon dia se sap que mossèn Juan Luís González Haro Mossèn Biscuter, se’n va destinat pel bisbat a una parròquia de Barcelona. Feia 18 anys que ho havia donat tot per Cerdanyola i un canvi d’aires li pot anar bé. El periòdic local Mataró del dia 29 de setembre de l’any 1973 publica el nomenament del nou rector que succeirà al llegendari mossèn González i diu: “Mosén Ramón Villarino, nuevo párroco de María Auxiliadora”.
Es posava fi a divuit anys en que mossèn Juan Luís González Haro Mossèn Biscuter havia contribuït com el primer a ajudar a cohesionar un suburbi com era llavors Cerdanyola per intentar dignificar la convivència, la vida diària, d’aquelles famílies que hi arribaven. I va predicar amb l’exemple doncs davant de tanta carència va prioritzar fer primer una escola i un cinema que la mateixa església.
Ell se’n va de rector a la parròquia de Barcelona de Sant Pere de les Puel·les on seguiria la seva labor pastoral. S’havia buidat a Cerdanyola i ara convenia encetar una nova etapa. Malgrat el distanciament hi havia persones de Cerdanyola que l’anaven a visitar periòdicament. D’aquesta manera es va mantenir el cordó umbilical entre ell i el barri de Cerdanyola.
Neix el primer Gegant “Mossèn Biscuter”
A finals dels anys setanta una colla de veïns de Cerdanyola tenen la feliç idea de pensar en fer un gegant que representi al barri per la Festa Major de Cerdanyola . I ja els tens mans a l’obra. Després de donar-li voltes surt la proposta: qui millor que el mossèn Juan Luís González? Un d’ells, en José Fernández Joe, que treballava de marbrista, fa el cap del gegant. Després vindrà l’estructura i vestir-lo de negre amb les mans al darrera. L’any 1980 surt al carrer i causa l’admiració i simpatia del veïnat. Però els seus creadors no els acaba de convèncer i en dissenyen un de nou. Aquesta vegada van a veure a l’artista solsoní Manuel Casserras. I per la Festa Major de 1985 s’estrena. És la viva estampa de Mossèn González o Mossèn Biscuter. La seva presència causa sensació. Aquest segon gegant és la consagració definitiva de la nova figura.
A partir d’ara la popularitat del nou gegant Mossèn Biscúter serà present a la Festa Major del barri així com altres concentracions de gegants de la ciutat i d’altres poblacions. La Colla Gegantera Mossèn Biscúter que el fa ballar el guarda i cuida gelosament durant la resta de l’any.
Mort de mossèn Juan Luis González Haro
Per la primavera de l’any 1985, amb 66 anys, mor a Barcelona essent rector de la Parròquia de Sant Pere de les Puel·les. Va morir el dia 9 de març d’un “paro cardio-respiratorio, enfermedad pulmonar obstructiva crònica”.
Cinc anys després, el 23 de maig de 1990, les seves restes que serien traslladades de Barcelona a Mataró, per ser enterrat al Cementiri dels Caputxins.
Mossèn Juan Luís González Haro, Mossèn Biscuter, es lliurà en cos i ànima a la seva parròquia, al seu barri, des de l’any 1955 fins a l’any 1973. Divuit anys intensos en els que no va deixar indiferent a ningú. Té defensors i també detractors. Defensors que –alguns- el voldrien veure als altars i detractors que el consideraven molt –massa- conservador. Que tenia a ratlla a les dones. Però tothom està d’acord que va ser un capellà emblemàtic, que es va buidar pel barri i la seva gent i que amb encerts i errors, ha deixat una empremta inesborrable. Perenne. Mireu si va arribar a ser popular que ha merescut l’honor de tenir un gegant que és la seva viva imatge, que es passeja no sols per Cerdanyola –principalment per la seva Festa Major- sinó que el podem trobar a moltes manifestacions festives i solidàries per la ciutat. Un gegant que li fa justícia i que és l’admiració de tothom.
I ara que, si fos viu, faria 100 anys molta gent encara recorda amb admiració i respecte a Mossèn Juan-Luis González Haro, “Mossèn Biscuter”.
Comentaris