Amb ganes!

No una ni dues, sinó tres vegades ens demanen que dipositem el nostre vot en les immediates setmanes. I no una ni dues, sinó segur que moltes vegades la majoria de nosaltres ha dipositat ja el seu vot en la seva vida. En el fons, el que hi ha en joc és el mateix: quina societat volem.

Els nostres temps semblen caracteritzar-se per una cosa: una onada de populisme xenòfob, nacionalista agressiu i que sembla trencar la tradició de cohesió europea; una onada, en el fons, reaccionària. Davant seu, una esquerra que, des del Regne Unit fins a Espanya, intenta organitzar-se i apel·lar a la majoria. Per això, les generals i les europees són especialment les eleccions que marcaran el caràcter polític del futur.

Hi ha, però, un problema. En moltes coses s'equivoca aquesta esquerra transformadora, que sembla capficar-se en qüestions identitàries abans que identificar els qui qüestionen la justícia social. A casa nostra, a més, en moltes coses sembla també haver estat influïda per aquesta ja quasi eterna saga processista, fins al punt que, ballant la seva música, l'està dividint. Molts trobem a faltar una esquerra desacomplexada davant de la qüestió nacional i els apropiadors de la pàtria; molts enyorem aquell temps en què un partit nou va irrompre a l'Estat i efectivament assenyalava sense complexos els qui sempre guanyen (o millor, sempre volen sortir guanyant): els de dalt.

Podem estar irritats, indignats, cansats... tant d'aquesta esquerra cagadubtes, com en general. I hi tenim tot el dret i potser fins i tot tenim raó. Però no ens hem de confondre: el nostre enemic és l'abstenció i el monstre que ella pot alimentar. Amb un perill tan proper com és una dreta, ella sí, desacomplexada i desconfiada amb els principis de pluralitat i diversitat democràtics, no defallir es converteix quasi, quasi en un deure cívic. Aquella onada que recorre Europa avança amb molta empenta al galop de frases grandiloqüents, però poc suport de base (les manifestacions a Espanya en són exemple). Per això ni ens hem de conformar, ni hem de defallir. Cal demostrar de quin costat està la majoria social perquè, amb complexos o sense, efectivament els qui surten guanyant són els de sempre. Jo ho tinc clar: sé què no vull.

És obvi que necessitem una força que alhora freni la deriva reaccionària que veiem en la societat i empenyi aquella esquerra víctima de sectarismes i extravagàncies més enllà dels límits que, acomplexada, ella mateixa es posa, a fi de ser veritablement tranformadora. I aquesta força, en el fons, som nosaltres. També en aquest àmbit ens hi juguem molt, per això cal perseguir units els objectius comuns dels molts, no dels pocs. Sé que podem i jo ja en tinc ganes!