Art per reflexionar sobre els reptes que afronten ciutats com Mataró

Mataró és una de les 12 ciutats de la regió metropolitana de Barcelona que acolliran la Biennal d’Art Manifesta 24, un esdeveniment de gran prestigi que vol indagar sobre les qüestions globals més candents a través de la cultura i les creacions artístiques. L’edifici de La Presó, seu del M|A|C (Mataró Art Contemporani) és on s’hi instal·laran a partir del 8 de setembre les obres dels dos artistes de reconegut prestigi que exposaran a la ciutat: el mataroní Domènec, amb el projecte ‘Un segle d’arquitectura europea’ i una instal·lació específica al pati de l’edifici; i la barcelonina Eva Fàbregas amb el projecte ‘Exudates’. A més d’aquests dos creadors, que han estat programats directament pel M|A|C, s’hi podran veure quatre peces videogràfiques provinents de la Fundació Han Nefkens.

Manifesta se celebra cada dos anys en una ciutat diferent d’Europa; Donosti, Palerm o Pristina n’han estat seu recentment. Aquest 2024 té lloc a Barcelona però per primer cop la cita es descentralitza, transcendint els límits geogràfics de la capital catalana i arribant a 11 municipis més de l’entorn, inclòs Mataró. El vincle de la Biennal amb el territori on es duu a terme és molt important, per això enguany posa el focus en els grans reptes comuns que afronten aquests municipis de la regió metropolitana a nivell urbanístic i social. Els artistes participants hi presenten projectes que reflexionen sobre qüestions vinculades al desenvolupament urbà, a la relació amb l’entorn natural, amb l’arquitectura i la història i amb les transformacions que s’hi afronten. “No volem ser un alienígena que aterra al territori amb elements foranis i no deixa cap petja”, explica Gemma Segarra, coordinadora de la Biennal, “per això hem treballat durant més d’un any sobre el terreny, amb els seus agents locals, amb els seus sectors cultural, educatiu, urbanístic i arquitectònic”.

La regidora de Cultura de Mataró, Heidi Pérez, destaca precisament que l’arribada de la Biennal no tan sols “posarà Mataró en el mapa cultural internacional” sinó que s’estructura com un espai de reflexió sobre “projectes i reptes de futur en els quals també estem treballant com a ciutat”. “Pot ser una palanca per impulsar tot de projectes que tenim sobre la taula”, afegeix Pérez, en referència a les línies estratègiques de futur de Mataró a nivell urbà, econòmic i d’innovació amb l’economia vinculada al mar, entre d’altres.

Domènec i Eva Fàbregas són els artistes escollits pel M|A|C per exposar a La Presó

Manifesta 15 se celebrarà fins al 24 de novembre, al voltant de tres clústers temàtics i geogràfics. El primer, situat al Besòs i que inclou Mataró, porta per títol ‘Imaginant futurs’. El segon, a la serra de Collserola, és ‘Cuidar i cuidar-nos’ i el tercer, al Delta del Llobregat, ‘Equilibrant conflictes’. A més de la capital del Maresme, la resta de seus són l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Cornellà, Sant Cugat del Vallès, Terrassa, Sabadell, Granollers, El Prat de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs. Dos dels espais més importants seran la seu de l’editorial Gustavo Gili, a Barcelona; i les icòniques Tres Xemeneies de Sant Adrià, que seran visitables per primer cop pel públic general coincidint amb la Biennal. En aquest recinte s’hi podrà veure una instal·lació de l’artista ubicat a Mataró Carlos Bunga.

La Biennal s’ha associat amb la Fundació Han Nefkens, una organització sense ànim de lucre constituïda a Barcelona el 2009 per l’escriptor i mecenes de l’art holandès Han Nefkens. La missió de la fundació és promoure el videoart, que considera que té una capacitat excepcional per connectar grans audiències internacionals en diferents contextos socials, culturals i polítics. Manifesta 15 selecciona i presenta quatre pel·lícules produïdes per la Fundació, obra dels artistes Korakrit Arunanondchai, Martha Atienza, Priyageetha Dia i Maya Watanabe, que es podran veure a les antigues cel·les de La Presó.

 

L’artista visual mataroní Domènec (Mataró, 1962), avalat per un impressionant currículum internacional, ha reflexionat al llarg de la seva trajectòria sobre el moviment modern i les seves fites i fracassos durant el segle XX, a través d’àmbits com l’arquitectura o l’urbanisme. A partir d’escultures, videocreacions o intervencions en l’espai públic, el creador local sol explorar qüestions com les formes de violència política i social que s’amaguen darrere d’edificis i construccions, fent visible les capes ocultes de violència i memòria que sovint queda ocult sota la superfície d’estructures aparentment innocents.

En aquesta línia s’inscriuen les tres intervencions que duu a terme a La Presó de Mataró en el marc de la Biennal Manifesta. A ‘Un segle d’arquitectura europea’ Domènec planteja una reflexió profunda sobre la influència dels camps de concentració en l’arquitectura europea del segle XX. Parteix de la pregunta que es va fer el filòsof italià Giorgio Agamben: “I si l’arquitectura que ha definit el segle XX a Europa no és la Bauhaus i l’urbanisme modern, sinó que és el camp?”. Recopilant camps de diferent tipologia però amb elements comuns, des dels de concentració fins als camps de refugiats, l’artista destaca com aquests espais han estat dissenyats pels Estats (també els suposadament democràtics) per a la segregació i el control, saltant-se el marc legal. L’artista cita des d’un camp d’Escòcia de 1914 per a tancar-hi els ciutadans alemanys durant la I Guerra Mundial, fins al recent camp de refugiats de Moria, a Grècia. Aquestes estructures, argumenta Domènec, reprodueixen un esquema de control i de segregació dels col·lectius considerats foranis i/o indesitjables, que s’estén al llarg del segle XX, i fins i tot les banlieues o guetos moderns poden ser vistes com els nous camps, seguint les idees del mateix Agamben.

“No hi ha cap edifici que sigui innocent, sinó que en el seu substrat sempre hi ha conflictes i contradiccions”

‘Arquitectura espanyola 1939-1975’ reuneix tot un seguit d’estructures realitzades durant el règim franquista i venudes per la propagada com a símbols de la ‘Reconstrucción’ estatal després de la Guerra Civil, que en realitat van ser fetes per mà d’obra esclava conformada per presos polítics. Domènec confronta la informació oficial amb aquesta realitat amagada que ell rescata dels arxius. “No hi ha cap edifici que sigui innocent, sinó que en el seu substrat sempre hi ha vides humanes, conflictes i contradiccions. És allò que Walter Benjamin anomenava “l’inconscient polític de l’arquitectura”, apunta l’artista.

“Faig aflorar la memòria de l’edifici de La Presó, com un fantasma del passat”

La tercera intervenció que presenta Domènec és una instal·lació efímera al pati de La Presó de Mataró, que fa ressorgir la memòria d’un mur originalment existent en aquest espai. Aquesta intervenció no només modifica físicament l’espai, sinó que també obliga els visitants a experimentar com l’arquitectura pot controlar el moviment i la percepció dels cossos dins d’un espai. Segons l’artista, “Faig aflorar la memòria del propi edifici, com un fantasma del passat”.

“I si, com deia Agamben, l’arquitectura que ha definit el segle XX és la del camp de concentració?”

Eva Fàbregas (Barcelona, 1988) és una artista visual que viu un moment dolç, consolidada com un dels noms catalans més potents de l’art visual a nivell europeu. A la Biennal Manifesta 24 presentarà, a La Presó, una instal·lació titulada ‘Exudates’. Un seguit d’escultures inflables, amb les quals reflexiona sobre els processos metabòlics, corporals i naturals que intervenen en la cicatrització, la inflamació i la decadència dels cossos, tant humans com vegetals. Fàbregas, amb aquestes obres, s’endinsa en els fluids orgànics que exsuden dels vasos sanguinis o de les ferides a l’escorça dels arbres, explorant la seva funció curativa i les seves possibles connotacions negatives: “Aquests processos no sempre escevenen curatius, ja que una quantitat excessiva de superació pot complicar la regeneració de la pell. Aquesta duplicitat m’interessa especialment, per la tensió, ambigüitat i contradicció que comporta”.

“Les escultures han estat inflades a diferents punts de l’edifici, buscant-ne les esquerdes, les ferides i cicatrius que hi ha deixat el pas del temps”

La seva intervenció consisteix en escultures inflables que es modelen amb aire i amb l’espai arquitectònic que les conté. Malgrat que algunes d’aquestes peces ja han estat exposades amb anterioritata la Klima Biennale de Viena, en aquest cas prenen una forma diferent i única, ja que es presenten en un estat constant de canvi, adaptant-se a les particularitats de l’espai de La Presó, per al qual l’artista ha creat producció nova. Fàbregas destaca com l’arquitectura influeix en la forma final de les seves obres: “Les escultures han estat inflades a diferents punts de l’edifici, buscant-ne les esquerdes, les ferides i cicatrius que hi ha deixat el pas del temps; és l’arquitectura la que acaba conformant la forma final de la zona”.

Aquestes membranes inflables, fetes de làtex i teixits elàstics, respiren i canvien, creant arrugues i estries que simbolitzen la tensió i les cicatrius dels cossos en procés de transformació. L’artista destaca la naturalesa col·laborativa de la seva obra, on els materials, l’aire, la temperatura i l’arquitectura interactuen per donar forma a l’obra: “No sóc jo com a artista només, l’arquitectura, el material, la temperatura incideixen com a elements, posen en joc el resultat final, no només depèn de mi”.

“No sóc jo com a artista només, l’arquitectura, el material, la temperatura incideixen com a elements”

En aquesta instal·lació, Fàbregas explora l’ambigüitat entre allò efímer, fràgil i decadent, i allò parasitari, contagiós i monstruós. A través de les seves escultures, que evolucionen dins l’espai de l’edifici, l’artista fa reflexionar sobre els processos naturals de curació i les tensions que emergeixen en aquests cossos inflats i en constant canvi, que deixen cicatrius i marques com a testimoni del seu procés de creació.