Ciutat, oportunitats i cultura

Quan vam obrir El Públic, un projecte impulsat per l'associació sense ànim de lucre Clack Produccions Culturals i l'emprenedor Xandri Calsapeu, teníem molt clar que ho fèiem per impulsar i dinamitzar la cultura de la ciutat des de la iniciativa privada. Però amb vocació pública. Era el setembre del 2011, en plena crisi econòmica. Molts ens van dir que era temerari. Després de més de 350 activitats i gairebé dos mil dies oberts, hem demostrat que un model autogestionat cultural és viable a la ciutat. De fet no som els primers.

Decidíem tancar una etapa després de més de cinc anys de feina intensa a la ciutat i la comarca. Crec que hem sabut tancar el projecte en un bon moment; amb molt bona acceptació per part de diferents agents culturals i ciutadans. Tancar quan les coses van bé també hauria de ser possible. Sempre baixem les persianes quan les coses ja no es poden aguantar. En aquest cas, tanquem una etapa per obrir-ne de noves. I amb bona salut. Una bona notícia.

Mataró continua tenint poca cura de la cultura. Parlo de la cultura feta des de fora els estaments públics. Cal incidir profundament en canviar aquesta dinàmica. Perquè les millors notícies culturals mataronines han vingut darrerament des del tercer sector cultural: aquell setor cultural privat però sense afany de lucre i  amb vocació de servei públic. Hi ha casos excel·lents d'això que explico. Com Dòria Llibres, que ha sabut crear una extraordinària comunitat d'amor als llibres i la literatura, i que ha permès bastir la ciutat d'una nova llibreria amb personalitat pròpia, després de la traumàtica desaparició de Robafaves el 2013. Com Can Fugarolas, un autèntic verger cultural al barri de l'Havana, que des d'una perspectiva autogestionària i super independent, aglutina el luxe circenc de Cronopis, l'art social del Taller d'idees i desenes de microprojectes culturals que van des de l'audiovisual fins a l'educació en el lleure.

Que Verkami, el principal operador de micromecenatge del sud d'Europa, tingui la seu a Mataró no és casualitat. Som nets i besnéts del mutualisme, de l'ajuda mútua, de la cultura de base i d'arrel. Tenim l'herència sovint emboirada i ignorada d'Ateneus republicans, serenates musicals per subscripció popular o resistents catalanistes de teatre amateur durant la foscor franquista. Tenim marcat en el nostre ADN la cooperació, la voluntat de sumar, una certa predisposició a desconfiar de la iniciativa pública, fins i tot.

Sovint per saber què volem ser busquem referents. Citar la ciutat anglesa de Bristol pot semblar massa ambiciós. D'acord. Doncs citem dues ciutats mitjanes catalanes. Una de metropolitana, L'Hospitalet de Llobregat. I una de comarques, la gironina Salt. Dos exemples de ciutats on la cultura s'ha convertit en una arma de cohesió social, atracció de talent, regeneració de barris i equipaments ciutadans, colideratge publicoprivat o creació d'indústria cultural. Tenim aquestes oportunitats al davant. Però ens cal més colideratge publicoprivat. Ser més generosos des de la iniciativa pública. I més agosarats i reivindicatius des de la iniciativa privada. I s'han d' atacar d'arrel pràctiques que no ajuden a dinamitzar. Reduir l'endogamia des del sector públic. Obrir les portes a nous actors que estiguin disposats a treballar amb rigor i generositat. Apostar per les noves generacions. Reconnectar la universitat amb l'audiovisual, les arts escèniques, la comunicació. Tornar a posar al seu lloc la proesa de la Casa de la Música. I sobretot, creure i envigorir el tercer sector cultural de la ciutat. Amb ell, podem arribar a qualsevol lloc.

Compartir, ciutadania, treball... quan vam fer el primer aniversari d'El Públic parlava d'aquests valors en un article en aquest mateix mitjà de comunicació.  [LINK A http://www.capgros.com/opinio/un-any-compartint-cultura-ciutadania-i-treball_704185_102.html La meva generació entén la cultura d'una manera nova. Més horitzontal, més cooperativa, més participativa. Són nous paradigmes que crec que a El Públic hem estat aplicant. Haver-ne demostrat la seva vàlua durant cinc anys ha estat un autèntic luxe. Sobretot per tota la gent amb qui ho hem compartit. I amb els amics de la ciutat i la cultura que ens han demostrat que per ser feliç cal tenir un projecte. Però sobretot, compartir-lo.

Tot està per fer. Potser algunes de les idees que he explicat serveixin per inspirar a nous valents culturals. Aquests són els autèntics imprescindibles.