Cures de rumba i havaneres, a pesar del format forçat

Cuidar-se, cal cuidar-se. D’això va aquest any i la consciència, de moment, sembla evident i compartida entre els ciutadans que omplen part de les cadires que hi ha arreu, allà on hi ha d’haver concerts. A dalt dels escenaris, els artistes i músics doblen esforços. Uns i altres s’agraeixen el gest. Tot plegat és entre trist i forçat: però és el que toca. Això i cuidar-se. 

Aquest any això que abans eren Les Santes s’ha convertit en una cosa estranya i el compliment estricte de totes les mesures anti-Covid imprimeix fredor a totes les escenes. Va passar el vespre del 24, el primer tastet descentralitzat d’aquesta manera profilàctica d’anar a concerts. El primer vespre de Les Santes amb asterisc tenia triple munició d’havaneres i doble de rumba i va servir, també, perquè el públic tastés el que suposa anar a concert, seure, no moure’s, no tenir barra. Un tel tristoi amara l’ambient i és en aquest context que cal agrair esforços com els d’Ai Ai Ai.

Els incombustibles liderats per Rafalito Salazar se les van haver a un dels escenaris grossos. El Parc, on per cert la col·locació lateral de l’escenari sembla que li doni un altre aire. Amb més vides que tots els gats del món, els Ai Ai Ai van desgranar humor, proximitat, lletres de sornegueria, rumba canònica i sobretot ofici, naturalitat. Manera de ser. Amb el context, més que un concert de ventilador i ànims era una sessió compartida de cures rumberes, per l’ànima. Algú va arribar a aixecar-se i ballar, això sí, anar a un racó i separant-se les unes de les altres.

Si una cosa té Ai Ai Ai és repertori, per això el van repassar. Van acabar, òbviament, amb ‘Sota la Palmera’ (cançó que s’hauria d’entonar a les escoles mataronines com si fossin uns goigs locals) i el 'Dimoni Pelut'. Instants d’alegria. Espurnes de festa. Ja és molt.
 

A la mateixa hora i també amb doble sessió, els Mataró Rumba All Stars també feien ballar el personal. Desimboltura, clàssics i denominació toponímica justa: que si a la capital del Maresme tenim poques coses per alçar el cap, convé no desaprofitar la rumba com a patrimoni nostrat. Dalt l’escenari, van combatre els elements impropis i també van arrencar malucs, aplaudiments i remenades de cap, fins acabar fent alçar el personal.

 Tornant al Parc, i a Ai Ai Ai, la col·laboració destacada va venir d’entre el públic. En Rogeli dels Manolos ens va tornar al 1992. Ja és molt. Ja són cures.

Les Havaneres, amb més context

El corresponsal a baix a mar, a la mateixa hora, assegura que al Port el recital de Mestre d’Aixa queda més apropiat ni que sigui perquè la proximitat del mar hi posa un context propici. El grup retornava a Les Santes i de la mateixa manera que Els Cremats i Havanéame va fer sonar la cançó marinera la nit de Santa Cristina, aquell dia que mig per art de màgia i mig per disciplina festiva, resulta que mitja ciutat s’abona al gènere.

L’informe també reporta que “les havaneres ja s’escolten sempre asseguts, el format d’aquest any és el de sempre però sense cremat”. No hi ha cures de rom però es va arribar a El Meu Avi. I cap a casa, que hi ha toc de queda.

Avui més.