Democràcia

Hi ha un poema de Rimbaud, Democràcia”, que escrit al segle XIX ja denuncia l’esperit de conquesta del que s’autoanomena règim democràtic. Sempre el poso com a exemple per a aquests conversos que amb convicció no paren d’enaltir les grandeses i glòries de la paradeta de fira institucional, els drets escrits en paper mullat que valen de cara a la galeria, però no en la seva essència més subtil i profunda.

Un altre rebel incurable, Josep Pla, ja ens avisava que després del franquisme apareixerien demòcrates fins i tot sota les pedres, on no n’hi havia hagut. I veritablement en van sorgir molts dels quals en ple règim dictatorial eren els primers en mostrar-hi la seva adhesió. Però en el fons –asseguraven– ho feien per lluitar contra el sistema des de dins.

La democràcia actual, la que vivim, no es contraposa al feixisme, a la dictadura, sinó a un concepte d’evolució de la pròpia democràcia. Ens conformem amb el plat minso que tenim perquè ens matxaquen amb la por que el podem perdre i que vindrà una cosa pitjor. No ens enganyem, és el vell conte de l’arribada del llop. Mentre, una minoria suposadament sacrificada i al servei de la comunitat, ens fa el favor de gestionar la paradeta perquè hipotèticament anem millor.

La transformació veritable apareix quan l’individu s’implica i reclama, no accepta que li venguin la pel·lícula ja muntada i crea el seu propi relat. Això no és fácil, és anar contracorrent, pujar riu a munt, però en el fons el veritable motor que permet evolucionar socialment.