Depredadors i depredats

Quan qüestiones el que anomenem democràcia et diuen que ets un feixista, però de feixistes el món n’és ple des de la creació de l’espècie humana, i abans de la política fins i tot: algunes vegades, a més, disfressats de demòcrates, d’altres obertament, sense manies. Però més enllà de la política el que hi ha és un posicionament antropològic: el fort es menja al feble, es disfressi com es vulgui, en aixecar-nos cada matí un es cruspeix a l’altre i això ha condicionat l’existència humana, com a animals que som, des dels orígens.

En algun racó del Cosmos, però, existeix una ernergia que s’escapa dels controls i que dins de nosaltres fa que de tant en tant hi hagi algun sentiment bo. Alguns l’anomenen Déu i d’altres no li troben nom, però ha permès que el món avanci, que hi hagi drets, que de tant en tant alguna acció de bondat permeti la construcció d’un entorn col•lectiu millor, més utòpic.

El depredador del segle XXI només es diferencia dels d’altres temps en el fet que disposa de mecanismes tecnològics que li permeten realitzar la seva tasca amb una millor eficàcia. La tecnologia, doncs, ha augmentat l’eficiència en la depredació, però tot plegat sempre reprodueix el mateix: una escena de la prehistòria: quan el simpàtic conill de pèls i tacte agradable és devorat cruelmente pel llop a qui els budells grinyolen de fam.