Després de l'orgasme

Els catalans som especialistas en sortir al carrer i que això no serveixi per a res. La prova més palpable van ser les consultes sobiranistes, que al final, dolgui més o dolgui menys, solament han contribuït a acabar d’apuntalar la victòria inevitable de CiU al territori (deixant al marge el ‘desastre’ que tenien com a adversaris polítics al davant, també és cert).

Ni missatge, ni unió de l’independentisme, ni Espanya ens respecta més després de tantes accions i tantes hores esmerçades. Ni l’autoestima ens ha pujat tant. Potser sí que hi ha hagut qui s’ha fet més conegut i encarrilat la seva carrera política, s’han publicat llibres amb vivències i amb grans fotos èpiques a 20 euros la peça –el patriotisme es paga sempre, no és gratis– i per damunt de tot, això sí, ens ho vam passar molt bé, que és el que importa.

Durant unes poques setmanes, els de dretes i els d’esquerres vam sortir junts, vam dialogar, vam sopar, vam preparar actes i vam viure el miratge col·lectiu de pensar que la independència era més aprop que mai, una pura projecció masturbatòria. A l’altra banda, els espanyols s‘empitonaven i també molts dels d’aquí, els que miren Intereconomia o voten el PSC i el PP, especialment. Però la infinita saviesa del dominador, la que li dóna poder sobre el dominat, sabia que la gasosa, quan la remenes i obres el tap, surt el gas, però en acabar es queda aigualida.

Si que hi ha qui ha dit que això serveix per marcar tendències. Però afirmar-ho és també la consolació dels pobres d’esperit. I amb el tema dels ‘Indignats’ sembla que acabarà igual, perquè el nostre és un país de fires i festes. I quan aquestes s’acaben, borratxos, tots anem a dormir la mona i l’endemà, dutxats, afaitats i amb corvata, a la feina amb la ressaca i una forta acidesa a l’estómac.