El canvi

Ens diuen que el món s’acabarà l’any que ve, el 2012. A mi em costa de creure-n’ho perquè ja fa temps que el nostre planeta juga més enllà de la pròrroga, en ple temps de penaltis.

Per tant, el final que pugui venir hipotèticament d’un cataclisme, se solaparà al gran abocador moral i físic que ve creant el col·lectiu humà des de la seva creació.

No cal buscar-hi explicacions teològiques que segurament enmascaren la veritat: la incapacitat de la nostra espècie per conservar el planeta, per ser solidaris amb el proïsme, per intentar, en definitva, generar el propi paradís.

En direcció contrària falsegem, cometem totes les malvestads possibles, contaminem, creem bombes i guerres, dominem i expol·liem, avançant en sentit invers cap a on s’hauria d’anar. Jo no em puc creure que sigui el resultat de cap pla diví – això és donar la culpa a un altre– sinó el producte més clar de la pròpia incompetència humana, que demana com a mínim la dimissió.

Algú dirà: aquest paio està amargat. No li nego una part de ráo, però també li recomano que en un exercici d’honestedat s’assegui un dia davant el mirall i miri l’abisme, intentant no caure-hi a dins. Ho pot fe-ho, per exemple, empassant-se 12 hores seguides de televisió.

Enmig d’aquest escenari, a més, hi ha els que preconitzen el canvi, una paraula que a base de fer-la servir en fals s’ha buidat de contingut, s’ha deixat estèril. El veritable canvi social ve de dins de nosaltres mateixos i no dels discursos copiats dels llibres d’autoajuda. I hores d’ara, malgrat alguns indicis, sembla tan lluny com ho ha estat sempre.

En fi, si el món no s’acaba finalmente el 2012 no ens preocupem, ja fa temps que l’estem finiquitant els propis pobladors anomenats éssers humans i per als quals el pensament ha estat, en moltes coses, una inversió desafortunada. El mono, sens dubte, en estat natural, és molt més feliç i la seva relació amb l’entorn més rica i plena, més propera a l’essència de la Creació.