El problema de la seguretat

El meu barri, Rocafonda, darrerament ha vist algun enfrontament violent a més de la delinqüència comuna, i no són pocs els qui estableixen una relació, sovint populista, entre la inseguretat i la immigració. Però hem d'intentar no agafar por i ser prudents.

Segurament és cert que algunes pràctiques delictives estan lligades a certs grups, però reconèixer això, cosa que també hem de fer des de l'esquerra, no soluciona el problema. Abordar el problema no vol dir assenyalar els de fora com a criminals per defecte, sinó comprendre dues coses. En primer lloc, no deixar-se endur pels discrusos alarmistes que poden donar la impressió que vivim a la selva, quan no és així i quan de manera general la valoració de la població catalana actual de la seguretat en els seus municipis és la més alta dels últims 15 anys. Més encara, només un 9,5% dels catalans considera la inseguretat ciutadana un problema, a més de 20 punts de diferència respecte de l'atur.

I en segon lloc, potser és millor prevenir el mal que curar-lo. Per fer-ho cal entendre i sobretot abordar el context, ja que la gent actua segons les circumstàncies on es troba: no és casualitat que a Rocafonda la renda mitjana per persona se situiï en aproximadament només 7.000€ (deu mil menys que al centre de la ciutat), ni que el barri de La Mina estigui entre l'1% més pobre de Catalunya. En efecte, les diferències d'origen estan travessades i condicionades per una cosa encara molt més profunda: la diferència socioeconòmica.

Així, si bé no ens hem de tapar els ulls des de l'esquerra, tampoc no hem de simplificar el problema i perseguir el culpable com a persona que ha delinquit i punt. Per això no ens hem de fiar de salvapàtries que parlen dels “espanyols o catalans de veritat” per oposició als estrangers, com si no hi haguessin uns quants autòctons que han posat les seves brutes mans en l'erari públic i, així, han posat en perill la seguretat cívica de tots els ciutadans. És més, segur que no sentireu aquests mateixos salvapàtries, que demostren la seva indecència democràtica exigint que pengin del fanal més alt un pobre delinqüent comú, exigir també el mateix respecte d'un empresari negligent a qui li surt més barat no comprar un casc i un arnés, per exemple, als seus empleats. A causa d'això han mort més de 250 treballadors a l'Estat en el que portem d'any. I això, amics meus, també és inseguretat.

En definitiva, potser hauríem de parar més atenció a la desigualtat econòmica, veritable  responsable de la inseguretat, que no als discursos revantxistes que sovint provenen de persones que viuen en mansions allunyades de la resta de mortals, o són pagades per persones que hi viuen, des d'on, conscientment o no, es beneficien de la desigualtat del poble.