Empatx de diables, espurnes, espetecs i fum al Fot-li foc!

El pati de Valldemia és un espai enorme, dels que hi entres i a no ser que hagis estudiat als Maristes de seguida mires de comparar amb el que tenia la teva escola. El seu camp de sorra podria acollir milers de persones, per mides. Si no hi hagués Covid, s’entén. En aquestes Santes de reinvents ha estat l’espai escollit per l’acte amb més protagonisme pirotècnic en mans de diables i diablesses. Es diu el Fot-li foc i és el primer que va exhaurir entrades prèvies, tot i que després va tenir cadires buides. L'acte es repeteix cada dia a les set, fins el 29.

Set de la tarda i la gent va seient amb disciplina. Majoria de famílies i el públic dividit en zones. Gel, separació, mascareta; no per habitual i obligat deixa de ser important. En aquestes Santes amb asterisc les coses de sempre s’han de fer d’una altra manera. Hi ha receptes en les que és fàcil innovar. D’altres, però, tenen un marge de maniobra més escàs. 

El Fot-li foc és a la vegada un repte i una ocasió subratllada. Comencem pel que el fa extraordinari: es recupera el “cremar”, retornen les colles, s’encenen carretilles, si el vent t’encara sents l’olor de la pòlvora tot i el morrió. És un repte, però. Els diables no són figurants ni la seva praxis és escènica de per sí. Ells són gent de correfocs, de carrer i dinamisme. En la gegant i assoleiada esplanada d’aquest camp de futbol sorra els diables queden petits. Llunyans. Fins i tot remots. Però hi posen bona voluntat. Ells i el públic.

La diversitat de colles locals

Compareixen els Atabalats de Cerdanyola en primer terme, després els Diables de la Llàntia, els succeixen els Diables de Mataró i acaben les Diablesses, abans d’una encesa d’una conjunta d’una representació de cada colla. L’acte s’allargassa per falta d’assaig amb pirotècnia (la resta de dies, segur, serà més dinàmic) i el millor que té és retrobar-se amb alguna emoció o sensació, tot i la distància, la contundent llum diurna que apaivaga les espurnes i un cert to monòton en la concatenació d’aparicions. Serveix, això sí, per conèixer millor cada colla i com evoluciona. El seu ritme, la seva percussió, els seus ritus o fins i tot el rictur. 

Els Diables de Mataró fan una porció de l’acte sacramental de connotacions religioses. Els Atabalats no, tot i que a la Festa Popular també el fan.

Els de la Llàntia es diverteixen, juganers, al seu torn mentre van amunt i avall. Les Diablesses fan una mica més de sincronia, com si juguessin. Unes Gemma Menguals i Ona Carbonells (Berta Ferreras, que és nostra) amb espurnes enlloc de pinces al nas. I els Tabalers do Maresme, a la seva farra. També és tradició. L’acte s’allarga i el foc no para. És un dona-me’n dona-me’n, que busca amb l’argument de l’acumulació esmorteir la il·lògica conceptual d’un espectacle pirotècnic una mica absort. El públic, bona predisposició. Sobretot quan l’ombra es fa més còmplice. I a la sortida la sensació de la retrobada, sí, però també de la distància. Innegable que l’acte respon al nom: Fot-li foc. Però també fum. El mateix plat tantes racions fa una mica de bola. Un empatx també fa festa. Tot sigui això, en aquestes Santes en què està sense context.