Capgròs
Massa Estats Units, massa bèstia negra, massa superioritat. La selecció espanyola de waterpolo femenina, integrada per les mataronines Marta Bach i Roser Tarragó i per les jugadores del CN Mataró Anni Espar i Maria Elena Sánchez, s’ha endut un bon repàs de les grans favorites, la selecció dels Estats Units, en la gran final dels Jocs Olímpics de Tòquio. No hi ha hagut res a fer i s’ha repetit el guió de la final de Londres de fa nou anys, amb l’agreujant del resultat, encara més clar: 5-14.
La final ha estat del tot decantada des del principi al final. El combinat de Miki Oca no ha trobat en cap moment la manera de combatre una màquina de guanyar com és la selecció nord-americana. Ja són tricampiones olímpiques mentre les espanyoles porten dos plates penjades del coll. La defensa, amb un mar de braços, la superioritat física i una inconmensurable Ashleigh Johnson a la porteria li han negat tot a la selecció. Ha estat un correctiu dur i les llàgrimes desconsolades de Roser Tarragó durant el darrer quart han estat una imatge contundent.
Convé quedar-se en el camí fet, en repetir la plata, en haver arribat i en donar valor a la millor generació de la història d’aquest esport a casa nostra. Pertocaran els reconeixements i, a més, la singladura de l’equip no s’acaba. Només falten tres anys (amb els seus campionats d’Europa i del Món) abans de París 2024.
Un partit decantat per complet
No ha començat gens bé la final per la selecció, que ha acabat el primer quart amb un 1-4 contundent. Els nervis i la dificultat de trobar forats en atac (amb un mar de braços de les rivals obstaculitzant molt) han estat la tònica i tan sols Roser Tarragó, amb un tir poderós marca de la casa, feia gol. Les favorites, però, anaven a la seva i resolien una renda crucial en una final.
El segon quart no començava millor. Dos gols de les nord-americanes semblaven sentenciar el partit i les tòniques es mantenien però a la segona meitat del parcial la selecció va poder fer fins a tres gols per deixar un 4-7 dur però no definitiu. Dos dels gols arribaven de la mà de Maica García, a la boia, una d’elles a passada de Tarragó.
El tercer quart ha estat una clatellada de realitat. Un festival nord-americà que ha acabat per minar per complet la moral de les rivals. 0-5. Contundent i clarivident. Ni tan sols un gol d’Anni Espar ha valgut, per una contrafalta. Res. No sortia res.
Amb aquest panorama, el darrer quart pràcticament ha estat allò que el tòpic anomena minuts de les escombraries. Una mena de suplici. En clau local ha servit pel debut en el torneig de la portera del Mataró Maria Elena Sánchez, que fins i tot ha fet una parada. Deixar passar el temps i la ploranera lògica de la importància, abans i després de la bocina de final del partit. No ha pogut ser.
Comentaris (1)