Cinc mataronines a l'Olimp de Tòquio

Jocs Olímpics. Són dues paraules que quan les llegeixes o les sents acostumen a venir acompanyades d’una aurèola especial, de certa màgia que les envolta. Parlem de la competició esportiva per excel·lència i d’un certamen que és capaç d’escriure pàgines mitològiques com cap altre. L’any passat, la pandèmia va obligar a ajornar els Jocs. Aquest estiu, Tòquio 2020 (manté el nom original) serà una realitat. A una setmana vista de la cerimònia d’inauguració, presentem la representació mataronina a la XXXII Olimpíada.

Pequín 2008, Londres 2012, Rio 2016 i Tòquio 2020. Gàlia Dvorak viurà, a la capital japonesa, els seus quarts Jocs Olímpics. En tenia 20 quan va estrenar-se a la Xina i ara, amb 33 anys, tanca el cicle d’aquests quatre Jocs en una altra gran metròpoli del continent asiàtic. La trajectòria és llarga. El currículum, formidable. Ella, però, prefereix encarar-ho amb humilitat: “Vaig tenir sort de classificar-me per Rio i, aquesta vegada, fins ben bé la meitat del cicle olímpic no vaig començar a pensar-hi. Vaig veure que per sistema de classificació hi podia ser, i fins aquí hem arribat. El nivell del tennis taula internacional, però, està pujant moltíssim”. 

Algú podria pensar, en canvi, que els millors dies de la palista mataronina ja han passat. Ella ho veu d’una altra manera: “Fa quatre o cinc anys era una bèstia, físicament parlant. Ara no estic en aquest punt però sóc molt més llesta jugant. Penso: ‘ostres, si tots aquests trucs els hagués sabut abans...’”. De totes maneres, i malgrat l’experiència que atresora, Dvorak no es marca objectius de cara a la cita olímpica a Tòquio: “És que depèn molt dels rivals. El format és d’eliminatòria directa i el sorteig determina bastant les teves opcions. Les xineses o les japoneses, per exemple, són superiors”. La medalla és impossible, doncs?: “Impossible no ho és res, al món de l’esport. Però és molt improbable. Pensa que en tota la història del tennis taula com a esport olímpic només dues medalles no han sigut per a jugadores asiàtiques. Són objectivament superiors. De vegades perden perquè són humanes, però és molt difícil que ho facin justament quan estan més preparades”.

La Gàlia és conscient que fins ara no ha brillat a la cita olímpica

Gàlia Dvorak és conscient que en els tres certàmens olímpics precedents no ha rendit de la manera que el seu potencial feia preveure: “Als Jocs no he jugat al meu millor nivell. Espero que, en aquest cas, la vençuda sigui a la quarta...”. Modèstia i sinceritat en les paraules d’una de les esportistes més exitoses i carismàtiques de Mataró. Actual número 77 del rànquing mundial, Dvorak afronta les coses amb el punt de maduresa que s’adquireix gràcies a una carrera tan longeva. Segurament ara gaudeix més que mai del seu esport.

La preparació ha sigut especial, aquestes últimes setmanes, perquè la mataronina es va haver de confinar després de ser contacte directe d’un positiu en el Campionat d’Espanya. Com a conseqüència d’això es va perdre l’Europeu, però després s’ha concentrat amb la selecció espanyola a la Blume de Madrid. Després del Jocs, Dvorak té clar que seguirà jugant fins que se senti en plenitud de condicions: “La temporada que ve continuaré però quan vegi que faig ‘nosa’ me n’aniré de la selecció. No vull barrar el pas a les més joves”.

Raquel González, olímpica a Rio 2016, repetirà cita aquest estiu a Tòquio després de superar un autèntic calvari per culpa d’una lesió al genoll: “Ja vaig córrer a Rio amb molèsties. En aquella època no podia fer dues sessions d’entrenament. La segona havia de ser sense impacte. Després dels Jocs vaig decidir operar-me i apostar-ho tot a Tòquio. El post operatori va ser complicat i molt dur, però em van dir que era l’única manera de poder arribar a aquesta cita olímpica”.

La Raquel no es posa límits: “Ho he apostat tot a Tòquio”

El fet que els Jocs s’hagin endarrerit un any ha permès a la marxadora mataronina conèixer millor el seu entrenador, José Antonio Quintana, que l’acompanya des del 2018: “He tingut un any més de marge per enfortir la relació amb ell”. González ara té 31 anys i ha fet campionats del món i d’Europa, però reconeix que no hi ha res com uns Jocs Olímpics: “Tenen una màgia especial. Hi ha coses que no es paguen amb diners. Aquestes emocions, aquestes experiències, tot es viu d’una manera molt intensa. Ets allà compartint el mateix somni de totes les esportistes, que ho han desitjat des de ben petites. Uns Jocs Olímpics mobilitzen la il·lusió de tantíssims anys...”.

González, que competirà a la prova dels 20 quilòmetres marxa, no es posa límits: “No me’n vull posar. Ho he apostat tot per ser a Tòquio i procuro donar-ho tot cada dia. Ja veurem com anirà. Jo intentaré estar al davant. La marxa espanyola fa anys que és referència a nivell europeu, però és cert que les asiàtiques, sobretot les xineses, encara ens porten avantatge”

Berta Ferreras té 23 anys i des dels 6 fa natació artística. Va començar al Centre Natació Mataró i ara entrena al CAR i competeix amb el Kallipolis de Barcelona: “Tota una vida fent això. Quan veus que la teva carrera esportiva es va convertint en professional i que et permet complir somnis, és impressionant. Uns Jocs són el somni de qualsevol esportista i jo ara el podré fer realitat”.

Sense possibilitats de medalla, la Berta vol rendir al màxim

L’esportista de Mataró, hi va néixer i encara hi viu, té clar amb quina intenció arriba a Tòquio: “Vull viure l’experiència i aprofitar-la al màxim, oferint la meva millor versió. Vull viure el somni amb energia”. A nivell col·lectiu, Espanya no es planteja horitzons competitius concrets: “La nostra filosofia es caracteritza per centrar-nos en nosaltres mateixes per tal d’intentar rendir al màxim nivell. No fem càlculs de medalles perquè, a més, ara mateix sembla prou complicat. Grans potències com Rússia i la Xina semblen inabastables, i després venen equips com Ucraïna i el Japó. Nosaltres ara lluitem amb Itàlia per la cinquena plaça del rànquing”.

El dia 21 de juliol Berta Ferreras va amrxar cap a Tòquio amb la selecció espanyola. Primer s’entrenaran a una altra zona de la ciutat i tractaran d’adaptar-se al canvi horari. El dia 27 ja podran entrar a la vila olímpica. Aquest any, com a mesura de prevenció establerta per la pandèmia, els equips han de ser especialment curosos a l’hora de complir les dates concretes d’entrada i sortida de la vila olímpica.

Marta Bach viurà els seus tercers Jocs Olímpics; Londres 2012, Rio 2016 i Tòquio 2020. La selecció espanyola de waterpolo s’ha entrenat a consciència; CAR de Sant Cugat en diferents fases, Sierra Nevada, Atenes, stage a casa amb els Estats Units i un altre a Itàlia amb el combinat transalpí. La preparació, més enllà de les mesures anti-Covid necessàries, no s’ha vist afectada per la pandèmia. La selecció espanyola, fins i tot, ha pogut treballar d’una manera que és molt típica en el waterpolo; les concentracions amb rivals: “Tàcticament sempre s’amaguen coses, és clar, però és una bona manera de comprovar l’estat físic del rival. Els Estats Units, per exemple, tenien més rodatge que nosaltres perquè ja havien entrenat amb Hongria i el Canadà”.

La Marta vol la victòria i alerta que els creuaments són claus

La gran potència i rival a batre, però, és justament els Estats Units. Campiones a Londres i Rio, les nord-americanes volen aconseguir el seu tercer or consecutiu. Espanya, amb Marta Bach, va ser plata a la capital britànica. La mataronina també és campiona d’Europa i del Món, però uns Jocs són uns Jocs: “Són tan especials perquè tots els esports s’equilibren. Una medalla val el mateix en atletisme, waterpolo, tennis taula o qualsevol esport, i tots i totes lluitem per això mateix”. El fet que siguin cada quatre anys, la convivència amb altres esportistes a la vila olímpica o la complicada manera d’accedir-hi (ara són deu equips però fins aquests Jocs n’hi anaven vuit) són altres factors que segons Marta Bach confereixen a la cita una aurèola especial. 

“Hem treballat per guanyar els Jocs”. Marta Bach no disfressa l’objectiu real del seu equip i parla sense embuts de l’or, malgrat la dificultat de l’empresa: “Caldrà ser fidels a la nostra identitat com a equip i a la manera que tenim d’enfocar aquestes cites. Partit a partit i, sobretot, superar la barrera clau dels quarts de final”. En un grup de cinc equips amb Sud-àfrica, el Canadà, Austràlia i els Països Baixos, en passen quatre a les eliminatòries de quarts de final. El primer de cada grup s’enfrontarà al quart de l’altre, mentre que els segons es creuaran amb els tercers. És important obtenir una bona plaça de sortida de cara els partits a caixa o faixa. 

La jugadora de la capital del Maresme, que se sent bé i forta, també espera que la temporada amb el seu equip, el CN Mataró, l’hagi enriquida de cara la cita olímpica: “Hem jugat quatre finals, però sobretot hem competit de tu a tu contra rivals molt poderosos. En Dani Ballart -l’entrenador- té molta experiència i ens ha aportat un punt de maduresa. Amb ell també hem evolucionat a nivell físic i tàctic”.

Roser Tarragó és l’altra representant mataronina a la llista de la selecció espanyola. Plata a Londres i cinquena a Rio, aquesta vegada no només aposta per l’or sinó per gaudir de l’experiència: “Tinc ganes de passar-m’ho bé de veritat. A Londres era massa jove i no els vaig gaudir. I l’any 2016 no va anar gaire bé i jo no estava en un bon moment. Ara hi soc perquè hi vull ser i no perquè cregui que hi haig de ser”. Ara té 28 anys i afronta els seus tercers Jocs en un millor moment a nivell emocional. 

La Ru és clara: tenen equip per guanyar a Estats Units

L’actual jugadora del Mediterrani, una de les principals referències ofensives del combinat estatal, mostra la seva ambició, que és compartida amb l’equip: “Nosaltres sempre juguem per aconseguir l’or. Fa molts anys que fem podis i el nostre objectiu és clarament guanyar l’or”. En aquest sentit, Tarragó no considera que els Estats Units siguin un rival intocable: “Hem demostrat que som un dels millors equips. Els Estats Units són un equip com nosaltres que, per una qüestió o una altra, han tingut un plus que els ha conduït als títols. Però en algun moment han de perdre i nosaltres tenim equip per posar-les contra les cordes i guanyar-les”.

Roser Tarragó assegura que tots els campionats tenen per a ella la mateixa importància: “La competició en la que estic en aquell moment és la més important. Ara ho són els Jocs però jo estic igual de contenta amb una medalla al Mundial o a l’Europeu”.

Cinc dones, cinc esportistes, cinc representants de Mataró. Aquesta vegada sense públic per culpa de la pandèmia, però Tòquio 2020 ja pot començar.