2024 05 Luis Fernandez "Formar part del Barça de Maradona va ser una passada"
2024 05 Luis Fernandez "Formar part del Barça de Maradona va ser una passada"

"Formar part del Barça de Maradona va ser una passada"

Parlem amb Luis Fernández, un dels grans futbolistes que ha donat Mataró que va formar part del Barça de Maradona i Menotti i que va tenir una destacada carrera com a porter amb equips professionals de Segona i Primera Divisió com el Xerez o el Betis

Luis Miguel Fernández Domínguez és un dels millors futbolistes que ha donat la nostra ciutat. Va jugar al Valdelacalzada, UD Cerdanyola, Barça Atlètic, Futbol Club Barcelona, Andorra, Sabadell, Reus, Xerez, Betis, Premià, Esport Badaloní i Badalona. Jugava com a porter i va arribar a l'elit, cosa que molt pocs jugadors de la nostra ciutat han aconseguit. Nascut fa seixanta-dos anys a Valdecalzada, província de Badajoz, viu a Mataró des de fa gairebé quaranta-cinc anys, a excepció de les cinc temporades en què per motius professionals va haver d'establir la seva residència a altres ciutats com Jerez o Sevilla. A Mataró va conèixer la que avui continua sent la seva esposa, aquí van néixer els seus fills i néts i aquí continua vivint. Actualment, segueix lligat al món del futbol com a coordinador esportiu de la Unión Deportiva Molinos.

Quins van ser els teus inicis futbolístics?

Vaig començar a jugar a futbol al club del meu poble, Valdelacalzada, i amb catorze anys ja era el porter del primer equip. Aleshores, estudiava i treballava en el que em sortia, i els diumenges a la tarda jugava a futbol. Vaig quedar orfe de pare amb setze anys i era el gran de quatre germans, així que m'havia de buscar la vida. Havia sentit que a Catalunya podia cobrar per jugar a futbol. Fins i tot hi va haver l'oportunitat de fitxar pel Real Madrid, que com l’Atlético tenia observadors per la zona d'Extremadura i m'havien vist jugar. Van parlar amb el meu pare, però ell no ho veia clar. Recordo que, amb llàgrimes als ulls, em deia: "però fill, què faràs tu sol a Madrid, una ciutat tan gran?", i la veritat és que em vaig quedar al poble. Sempre penso que possiblement vaig perdre l'oportunitat de jugar al Madrid en aquell moment, però vaig guanyar aquells dos anys al costat del meu pare abans de morir.

Fernández apareix a la foto ajupit, el primer per l'esquerra, amb l'equip del seu poble, Valdelacalzada. Arxiu personal de Luis Fernández
Fernández apareix a la foto ajupit, el primer per l'esquerra, amb l'equip del seu poble, Valdelacalzada. Arxiu personal de Luis Fernández

 

Després de la mort del meu pare, durant unes vacances vaig venir a visitar uns oncles que vivien aquí amb la intenció de provar amb el CD Mataró, on jugava José Luis Flores, extremeny com jo que després fitxaria pel Barça. Però allò no va sorgir i llavors va aparèixer la possibilitat de provar a la Cerdanyola, a través del propietari del bar el Tren, de l'avinguda Jaume Recoder, el senyor Pedro. Xirau, llavors entrenador del primer equip, al veure'm jugar en un torneig a La Garriga em va voler fitxar. El president del club era Antonio Jiménez, i tot i que hi havia la intenció que m'incorporés al club, en aquell moment no vam arribar a cap acord, així que vaig decidir tornar a Extremadura. Però estant a l'autobús arribant al meu poble, va aparèixer en una parada un home que deia ser de la Cerdanyola i em va demanar que baixés, que em portava ell amb el cotxe, que volia parlar amb mi. Aleshores sí que vam arribar a un acord i vaig fitxar pel club, amb el compromís que em portarien a provar al Futbol Club Barcelona i a l'Espanyol. I així va ser, vaig provar amb tots dos clubs i tots dos volien fitxar-me. Em vaig decidir pel Barça perquè l'oferta econòmica era millor. Vaig signar a finals de l'any 1979, així que només vaig estar uns tres mesos a la Cerdanyola, i poc després ja van venir a viure a Mataró tant la meva mare com els meus germans.

Alineació de la UD Cerdanyola amb Fernández de porter, l’any 1979
Alineació de la UD Cerdanyola amb Fernández de porter, l’any 1979

 

Com va ser l'experiència a les categories inferiors del Barça?

Recordo que em va marcar molt el primer partit en què vaig ser convocat amb el juvenil, per jugar al camp del Rayo Vallecano. Aleshores, jugàvem els juvenils primer i després, al mateix estadi, jugava el primer equip. Aquell dia es disputava un Rayo Vallecano-Betis i em va impressionar molt estar al passadís, que era molt estret, amb jugadors de la talla de Rafa Gordillo, Fernando Morena, etc., a més del fet de viatjar en avió, estar concentrats en un hotel... Això, per a un noi de poble com jo, va ser un salt molt gran. Per a mi allò era més que un somni, tenir al meu costat jugadors que fins feia poc els tenia als cromos...

En fitxar pel Barça, l'esport es va convertir en la meva professió. Quan això passa i tens la necessitat de fer-ho bé, et comportes d'una altra manera que quan ets aficionat, aguantes coses que potser no aguantaves al poble, etc. Jo la veritat és que ho vaig gaudir molt. Convertir el teu hobby en la teva feina era increïble. I per a un noi com jo, que venia d'un poble d'Extremadura, allò va ser al·lucinant.

A les categories inferiors vaig compartir vestidor amb jugadors com Paco Clos, Rojo, Calderé, Pedraza, Salva, Arumí, Cándido Viana... A dia d'avui mantenim un grup de WhatsApp dels juvenils del Barça d'aquella època i estem tots, a excepció d'Ángel Pedraza, que el pobre va morir. Entre ells hi ha Albert Valentín, que ara treballa a Qatar amb Zubizarreta i que abans havia estat secretari tècnic al Barça i l'Espanyol, Pep Boada, el míster Lluís Pujol... Després, anem coincidint en esdeveniments i partits de veterans de tant en tant.

Plantilla del Barça Atlètic de la temporada 1981-1982, amb Luis Fernández de porter
Plantilla del Barça Atlètic de la temporada 1981-1982, amb Luis Fernández de porter

 

Parla'ns de la teva arribada al primer equip del Barça.

La veritat és que quan entres al vestidor del primer equip no saps on ficar-te, perquè no saps si t'acceptaran... Però després la relació amb la resta de jugadors va ser espectacular, perquè la veritat és que són persones normals i corrents. Jo era humil i callat, sempre intentant ajudar, i la relació va ser molt bona des del primer moment. Òbviament amb els del planter, perquè ja ens coneixíem del juvenil i del Barça Atlètic, com Clos o Rojo per exemple, però després també vaig entaular una bona relació amb altres com Quini, amb qui em vaig portar sempre molt bé. Fins i tot en un moment determinat em va aconseguir poder fitxar per l'Sporting de Gijón, encara que el Barça no em va deixar marxar i no es va poder donar.

Luis Fernández i Enrique Castro “Quini”. Arxiu personal de Luis Fernández
Luis Fernández i Enrique Castro “Quini”. Arxiu personal de Luis Fernández

 

Entrenar-se amb jugadors de tanta qualitat és espectacular. He arribat a la conclusió que la gran diferència entre un jugador que juga vuitanta partits amb la seva selecció i un que es queda a Primera Catalana no és la tècnica ni tampoc la condició física. El més important, segons el meu parer, és la tàctica, la capacitat d'entendre el joc i escollir la solució més adequada. El futbol és un llenguatge universal, i el joc o l'entens o no. Aquesta és la gran diferència. I això es notava ràpidament quan comparties entrenaments amb aquelles figures del Barça de principis dels vuitanta.

Una imatge curiosa d’un entrenament del primer equip del Barça de la temporada 1983-1984, amb la plantilla posant amb el cantant Julio Iglesias. Fernández està precisament a la seva dreta
Una imatge curiosa d’un entrenament del primer equip del Barça de la temporada 1983-1984, amb la plantilla posant amb el cantant Julio Iglesias. Fernández està precisament a la seva dreta

 

La temporada 1983-1984 va ser la que entrenava diàriament amb el primer equip, a les ordres del Flaco Menotti, i anava convocat els partits de la Recopa d'Europa. El Barça només podia disposar d'un porter, que era Artola, ja que Urruti no podia jugar a causa d'una sanció i Amador estava lesionat de llarga durada. Aquell any va ser espectacular, entrenant al costat de grans figures com el mateix Quini, Schuster, Julio Alberto, Urruti, Periko Alonso, Lobo Carrasco, Boquerón Esteban, Víctor, Migueli, Marcos, Tente Sánchez, Pichi Alonso... I qui per a mi va ser Déu, Diego Armando Maradona, que a més era una persona excepcional amb els seus companys. Tenia alguna cosa especial, desprenia una aurèola que no he vist en ningú més. Si era a un quilòmetre de tu, ja notaves que venia. La llàstima és que al Barça, a causa de la greu lesió i la malaltia que va patir, no es va poder gaudir prou del seu futbol.

Fernández escolta atentament les indicacions del Flaco Menotti, durant un entrenament
Fernández escolta atentament les indicacions del Flaco Menotti, durant un entrenament

 

Al final de la temporada, després d'aquella famosa final de Copa del Rei amb l'Athletic de Bilbao que va acabar amb una picabaralla entre jugadors, alguns futbolistes del club vam participar en una gira pels Estats Units per jugar el torneig Trans-Atlantic Challenge Cup, mentre el primer equip disputava la Copa de la Lliga. Ja se sabia que Terry Venables seria l'entrenador la temporada següent i a la premsa no es parlava d'una altra cosa que de la possible marxa de Maradona al Nàpols. De la primera plantilla del Barça vam anar als Estats Units el mateix Maradona, Clos, Migueli, Olmo, Amador i un servidor, mentre que del filial van arribar Estella, Comas, Cañizares, Valor, Leiva, Iriarte, Oswaldo i Giménez. A més, van reforçar l'equip Mario Husillos, que era jugador del Múrcia, i el gran Mágico González, que llavors era al Cadis. L'entrenador que ens va acompanyar va ser Rogelio Poncini, segon de Menotti, mentre que per part de la directiva va venir Nicolau Casaus. Vam jugar dos partits al Giants Stadium de Nova York, el primer contra el Cosmos de Neeskens (vam perdre 5-3) i el segon contra el Fluminense (vam empatar 2-2 i van guanyar la tanda de penals). Al torneig també hi participava l'Udinese, però no vam arribar a jugar contra ells. Va ser una experiència inoblidable.

Amb el primer equip, al final, vaig arribar a jugar en dos partits amistosos: un contra el Martinenc el 29 de juny de 1984 (victòria barcelonista per 3-7), substituint el mític porter Artola, i un altre contra l'Igualada el 4 d'octubre de 1984 (victòria també per 3-7). En aquest partit vaig ser titular. En definitiva, vaig gaudir molt d'aquella etapa, i a més Menotti volia que seguís al club, el problema és que en marxar ell, allò no es va produir.

L’equip del Barça que va participar en la gira per Estats Units en la primavera de 1984
L’equip del Barça que va participar en la gira per Estats Units en la primavera de 1984

 

Mentre vas ser jugador del Barça, vas viure dues cessions, una a l'Andorra (1982-1983) i una altra al Sabadell (1985-1986). Com van ser aquelles dues experiències?

La d'Andorra va anar molt bé, a Segona Divisió B, jugant vint partits de Lliga. Tenia dinou anys i aquella experiència em va endurir molt, em va ensenyar a veure els camins que has d'escollir en aquest món del futbol... Va representar sortir del mantell del Barça, on estàvem molt ben cuidats, cap a un altre club, i la veritat és que va ser molt positiva, de fet gràcies a aquella temporada em vaig incorporar després al primer equip blaugrana.

Cromo de Fernández durant la seva etapa al CE Sabadell
Cromo de Fernández durant la seva etapa al CE Sabadell

 

A Sabadell, l'experiència també va ser molt bona. No vaig jugar, perquè el porter titular era Joan Capó i ho va fer estupendament bé, però l'equip va pujar a Primera Divisió i va ser un esdeveniment molt important a la ciutat, a més amb jugadors de gran nivell com Periko Alonso, Joan Barbarà... Sí que és cert que vaig arribar a Sabadell poc abans de començar la temporada, quan tot semblava indicar que em quedaria al Barça sense jugar... I és que cal recordar que en aquella època els clubs tenien el dret de retenció del futbolista i no et deixaven buscar-te la vida en altres equips... Jo allò ho vaig viure en primera persona i ho vaig passar malament en alguns moments de la meva estada al Futbol Club Barcelona, perquè jo el que volia era gaudir del futbol. Després de la temporada al Sabadell, ja em vaig desvincular definitivament del Barça, amb gairebé vint-i-cinc anys.

Plantilla del Sabadell 1985-1986, que va aconseguir l’ascens a Primera Divisió. Font: Mundo Deportivo
Plantilla del Sabadell 1985-1986, que va aconseguir l’ascens a Primera Divisió. Font: Mundo Deportivo

 

I llavors arribes al Reus, a Tercera Divisió.

Sí. Jo ja vaig pensar que se m'acabava l'oportunitat de jugar a l'elit. Ja estava casat, tenia una filla i em plantejava el futbol d'una altra manera... Seguia vivint a Mataró i anava dues vegades per setmana a Reus amb el meu company Miguel Corominas, perquè el club va arreglar amb el Badalona que la resta de la setmana pogués entrenar amb ells. La veritat és que aquella temporada (1986-1987) va anar bé, perquè vam aconseguir mantenir a la categoria, amb un equip modest, i llavors va sorgir l'oportunitat de fitxar pel Xerez.

Què tal l'experiència a Jerez?

L’equip estava a Segona Divisió, m'hi vaig llençar de cap i  vaig marxar cap allà amb la família. La veritat és que l'experiència va ser boníssima: van ser tres temporades fantàstiques, amb José Antonio Naya com a entrenador i amb companys com Antonio Poyatos. Ho vaig jugar pràcticament tot, rendint a bon nivell... Allà vaig tornar a tirar cap amunt i quan vaig finalitzar el contracte tenia ofertes de Castelló, Las Palmas, Betis... I em vaig decidir pel Betis, que era a Primera Divisió.

Una alineació del Xerez en la temporada 1987-1988, amb Fernández de porter
Una alineació del Xerez en la temporada 1987-1988, amb Fernández de porter

 

Com et va anar al Betis, un dels grans del futbol espanyol?

Al Betis vaig arribar el 1990 i en aquella època el club tenia moltes dificultats, a nivell econòmic, esportiu... Aquella primera temporada vam baixar a Segona i vaig disputar tretze partits, i la segona campanya vaig jugar-ne trenta-dos a Segona, inclosa la promoció d’ascens que vam perdre contra el Deportivo de La Corunya d’Arsenio Iglesias. Jugar al Betis va ser una experiència fantàstica. Vaig tenir ocasió de compartir vestidor amb jugadors com Chano, Pepe Mel, Gabino, Nery Pumpido, Jordi Vinyals, Puma Rodríguez, Ureña, Merino, Márquez, Cañas, Cuéllar... Vaig tenir Cardeñosa i Esnaola d'entrenadors... A Sevilla existeix una dualitat per a tot i en l'àmbit futbolístic també. Hi ha una rivalitat que es viu amb molta passió, fins i tot dins de les famílies... Recordo que anaves pel carrer i la gent t'aturava, et preguntava, et criticava també... Pensa que l'equip va baixar a Segona... La veritat és que et sents jugador d'un gran equip, els nens et demanen autògrafs... A nivell esportiu no ens va anar bé, perquè el club arrossegava molts problemes, però per a mi va ser un orgull jugar al Betis, encara més després de sortir del Barça i anar-me'n a jugar a Tercera Divisió. Perquè sempre m'agrada recordar que a mi el tren del futbol em va passar tres vegades, no només una. I malgrat el que alguns diuen, sota el meu punt de vista equivocadament, el tren pot passar més d'una vegada. Si tens prou qualitat, passa més d'una vegada. A mi em va ocórrer.

Cromo de Fernández durant la seva etapa al Real Betis Balompié
Cromo de Fernández durant la seva etapa al Real Betis Balompié
Una alineació del Betis 1991-1992, en la  promoció d’ascens a Primera Divisió contra el Deportivo de La Coruña, amb Fernández de porter
Una alineació del Betis 1991-1992, en la promoció d’ascens a Primera Divisió contra el Deportivo de La Coruña, amb Fernández de porter

 

Després del Betis, tornes a Catalunya per acabar la teva carrera. Què recordes d'aquella etapa?

Sí, el 1992 arribo a un acord amb el Betis per rescindir el meu contracte. Aleshores, va aparèixer l'oportunitat d'anar al Saragossa de Víctor Fernández, que havia fitxat el porter Toni Jiménez, que acabava de guanyar la medalla d'or a les Olimpíades, però es va produir un conflicte entre el club i el jugador, que finalment havia signat amb el Rayo Vallecano. Vaig estar esperant la resolució judicial al conflicte, però al final el meu fitxatge no es va acabar de concretar. Llavors és quan decideixo tornar a Catalunya. Aleshores estava el meu amic Miguel Corominas entrenant el Premià, em truca perquè vagi a fer un cop de mà i decideixo fitxar. Allà vaig estar amb ell, després amb Pere Bonell i més tard amb Manolo Martínez com a entrenadors.

Plantilla del Premià 1993-1994
Plantilla del Premià 1993-1994

 

Després va aparèixer un projecte molt ambiciós a l'Esport Badaloní, molt il·lusionant, i em van trucar perquè m'hi incorporés al primer equip. Després, va arribar la fusió amb el Badalona, vaig continuar un temps més i allà em vaig retirar com a jugador.

Plantilla de l’Esport Badaloní 1994-1995. Font: Mundo Deportivo
Plantilla de l’Esport Badaloní 1994-1995. Font: Mundo Deportivo

 

I després de la teva retirada, has continuat relacionat amb el món del futbol?

Sí, al Badalona vaig seguir entrenant al futbol base i més tard en alguns equips de Mataró. I des de fa uns vuit o nou anys, sóc coordinador esportiu a la Unión Deportiva Molinos, treballant fonamentalment amb els nois i noies del futbol base.

Arxivat a:

Comentaris

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • Ronda President Irla,26 (Edifici Cenema) 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telèfon: 93 312 73 53
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive