“La Champions ens toca a nosaltres, n’estem convençudes”

La Clara Cambray és molt més que la capitana de l’Assolim CN Mataró. Jugadora de club, integrant de la millor generació de la casa, única jugadora que queda de la LEN guanyada o de l’única Final Four disputada és fora de la piscina una mataronina al 100% divertida i amb una rauxa que, quan entra a l’aigua, transforma en una variable que la fa única. Aplica aquella dita del pot petit i la bona confitura, ha estat un braç miraculós en molts partits i un nervi que acostuma a ser el semàfor de l’equip: si la Clara està bé, l’equip ho nota.

Parlem amb ella dies dies abans del repte més important de la seva història i també de tot el club. D’aquesta Final Four però també del waterpolo i de la vida més enllà d’aquest que és una pantalla que, ens adverteix, cada cop s’acosta més.

Què se sent tornant a jugar una Final Four de Champions?
Després de classificar-nos vam estar com dues setmanes per assimilar-ho i relaxar una mica, com una baixada de tensió. El febrer ha estat molt dur per intens, segurament més mentalment que físicament. Però tot allò ja ha passat. Ara ja fa tres setmanes que hi estem posades al 100% amb la Final Four: n’hem parlat, hem entrenat cosetes. El cap i el cos ja són a Sabadell de fa dies i només volem que arribi el dia de començar a jugar aquest gran repte. 

Quantes coses han canviat respecte l’únic precedent, la Final Four de Kirishi 2017?
Fa sis anys ens vam classificar sorprenent una mica a tothom, fins i tot a nosaltres mateixes. Vam fer molt bons quarts i vam anar a Kirishi a provar. Era com si l’èxit màxim fos haver-hi arribat i de fet hi vam quedar quartes i en canvi aquest any des de principi de temporada quan vam anar veient l’equip complet que teníem i com jugàvem vèiem i sabem que tenim opcions clares de guanyar. L’equip hi creu molt i hi ha moltes jugadores que veuen -tant les de Mataró com les de fora .que segurament és l’oportunitat de la seva vida. I ho és. L’ambient d’equip és aquest.

La Champions ha estat un camí especialment difícil, amb tots els sortejos amb el rival més difícil.
Sí, però l’equip no ha tingut cangueli en cap moment ni tan sols quan ens toca l’Olympiacos. Allà vam fer un partidàs i aquí vam rematar la feina. Els equips comencen a tenir por del Mataró i ara són les altres les que no es volen creuar amb nosaltres. És l’èxit de la feina que portem fent des del 2014 amb l’aposta del club pel femení: són molts anys treballant molt per guanyar-nos el respecte a base de rendiment.

Com ha estat ser la successora de la Marta Bach a la capitania, precisament en un any com aquest?
Amb la Marta som molt amigues, abans que companyes d’equip i realment vaig pensar que m’estava deixant un ‘marró’. Tan de bo hagués seguit! Ella era qui coneixia l’engranatge del rellotge que és un equip. Per la resta hem tingut la sort de seguir la resta de bloc i d’incorporar dos fitxatges ‘top’ a nivell mundial que han encaixat perfectament i entre totes m’ho han posat molt fàcil per poder agafar les regnes del que va deixar la Marta. Ha estat prou fàcil ser capitana.

Quina importància té una capitana en un equip com el vostre?
Jo m’ho agafo com un repte. El més complicat són les relacions humanes, com amb tot. A l’hora de jugar som jugadores de nivell que sabem jugar però un equip també s’ha de saber entendre entre totes, les necessitats d’unes i altres i aquí és on la capitana ha de saber com relacionar-se amb tothom. Per sort a Mataró tenim un equip molt bo i molt competitiu que potser no som les millors d’Europa però que està molt equilibrat entre jugadores de molt talent, jugadores molt experimentades i joves amb molt de potencial. Jo com a capitana he de vetllar perquè aquesta barreja funcioni dins i fora de l’aigua, que també és clau. I aquí per exemple sí que intento fer com sempre hem fet amb la Marta: que qui vingui se senti Mataró molt seu, explicar-li la ciutat, per què ens l’estimem tant…fem mataronisme i aconseguim que es quedin aquí més anys. 

Com t’ho fas per, amb menys cos, poder competir i barallar-te al màxim nivell?
Sempre he estat molt petita i m’havien dit tantes vegades que era massa poca cosa per jugar fa anys que ara els aniria a buscar a tots els que ho deien. Però jo he tingut una sort: jugar al Mataró. En un altre club segurament no hauria pogut arribar ni jugar tant al màxim nivell. Vaig tenir la sort de créixer com a jugadora quan el CN Mataró va començar a apostar fort pel femení i em vaig trobar entrant quan el projecte es començava a professionalitzar. El que no tinc de força ho tinc de coneixement de mi mateixa: em sé les debilitats físiques però les solvento d’una altra manera. I això que també he anat canviant: vaig començar sent molt esbojarrada i en canvi ara sóc molt centrada i disciplinada tàcticament, i això mai ho hauria dit.. però alhora sempre intento treure alguna acció de murri en el joc.

Quina importància tenen els entrenadors en aquesta maduració esportiva teva?
He tingut quatre entrenadors i tots ells han apostat per mi. En Vicenç Tarrés és qui em fa debutar al primer equip, amb en Florín Bonca començo a explotar al costat d’unes grans jugadores. La Marina Zablith em dona un toc nou, també a nivell físic i quan arriba en Dani Ballart veig de seguida que també confia amb mi. Estic eternament agraïda a tots quatre i al fet de ser de Mataró, que sempre aposta per la gent de casa.

El CN Mataró arriba un moment que ha de prioritzar i prioritza el femení sobre el masculí. Com ho vau viure?
El club va ser viu perquè apostar pel femení que és més fàcil o més barat. Però de seguida que va fer l’aposta van començar a arribar els resultats. És un èxit més aquesta aposta pel femení i les jugadores de club ho vam viure com quelcom just. El CN Mataró va ser valent, ens van enviar a Europa fa quasi deu anys i nosaltres ho vivim naturalment. Potser hi havia o hi ha gent a qui li extranyi i digui que “tot se’n va al femení” però és que resulta que a la resta de clubs o abans, quan tot era pel masculí, ningú se n’estranyava ni preguntava ni es queixava. Ara no parlo a nivell de club sinó en general de l’esport: sembla que del femení se’n pugui qüestionar els sous si no hi ha resultats però en canvi del masculí mai no se’n dubta…

Us sentiu reconegudes per la gent de Mataró?
La gent ens segueix més que fa anys però és clar, la rellevància en aquest país si no ets futbolista… nosaltres som dones que juguem a waterpolo. Però notes que hi ha moltes famílies bolcades i molts nens i nenes que ens veuen com si fóssim en Messi i això abans no passava. En partits importants hem omplert, que abans no passava. Poc a poc hem de seguir aconseguint que la gent vingui, que baixi, que s’ompli la piscina.

Com es viu la rivalitat i l’alta freqüència de jugar contra el Sabadell?
Realment estem fartes de jugar les unes contra les altres, ens coneixem moltíssim però aquí hi ha una diferència. Fa uns anys érem nosaltres les que no volíem jugar contra el Sabadell i ara s’ha equilibrat. Ens tenen el mateix respecte a nosaltres. Ara són elles les que no ens volen trobar a nosaltres i realment haver de jugar competició europea també amb elles és un pal. És molt bo pel país i el waterpolo que hi hagi aquesta igualtat, ara. La Champions ens toca a nosaltres, hem de fer una passa endavant i n’estem convençudes. I després guanyar-les per fi una lliga en un play-off.

Com és que mai has entrat en dinàmica de selecció estatal?
Jo he jugat amb una selecció, la catalana. Però amb l’espanyola mai em van escollir segurament pel component físic. I haver coincidit amb la millor generació de la història, doncs encara més. És curiós però dels 8 primers equips de la lliga sóc l’única jugadora que no ha anat mai a cap convocatòria de la selecció en categories inferiors.

Quan la Clara Cambray no fa waterpolo, què fa?
Soc bastant “cul inquieta”, i quan no jugo a waterpolo estic o bé estudiant, fent classes particulars o voltant per Mataró amb les meves amigues i fer esport, perquè no em cansa gens. Jo sóc enginyera química. He acabat la carrera i el màster i ara mateix tinc 100% de dedicació a l’equip i al waterpolo i és una situació que no podrà durar gaire. 

Què vol dir això? Si guanyeu la Champions pot ser que pleguis?
A mi no em queden gaire anys de waterpolo però potser un parell d’anys més tirant llarg màxim. L’any que ve és olímpic, que a mi no m’afecta i tot i que no vagi a la selecció també pot ser un final de cicle per mi. La inserció laboral és una cosa que sense preocupar-me especialment he de tenir clar. Tinc 26 anys i em toca ser alguna cosa més que formant-me. Em vull dedicar al que he estudiat i em toca provar treballar 8 hores al dia que és el que han de fer les enginyeres. No vull que guanyar la Champions o no guanyar-la afecti la meva decisió, no hi té res a veure. Si el projecte es manté i el grup de jugadores també, un anyet més segur que el faré. Em toca poder fer la transició amb les joves de Mataró que pugen que tenen molt de nivell, guanyant-ho tot. El futur de les noves generacions és espectacular i cal cuidar-les perquè vagin entrant, amb temps. Tenim joves capacitades per agafar més responsabilitat però les vull ajudar, com també va fer la Marta, a fer aquest procés.