"L'objectiu número 1 de l'esportista és anar als Jocs i, si pot ser, guanyar-los"

En Pere Robert precisa de poca presentació, doncs parlem d'un dels esportistes mataronins amb una trajectòria més destacada: waterpolista sorgit del Centre Natació Mataró, va triomfar al Club Natació Montjuïc i a la selecció espanyola, participant com a jugador en tres Jocs Olímpics (Moscou 1980, Los Angeles 1984 i Seul 1988), i a vuit més com cap d'equip (Barcelona 1992, Atlanta 1996, Sydney 2000, Atenes 2004, Pequín 2008, Londres 2012, Rio de Janeiro 2016 i Tòquio 2020). L'any 2015 va rebre la insígnia del Comitè Olímpic Espanyol per la seva brillant trajectòria com a esportista i dirigent. Per tant, resultaria complicat trobar a la nostra ciutat una persona que conegui millor què és una Olimpíada, i davant dels imminents Jocs de París 2024, hem volgut dialogar amb ell, per repassar la seva carrera i també per analitzar la salut de l'olimpisme i també de l'esport mataroní.

Qui és en Pere Robert?

He estat tota la vida un esportista enamorat del meu esport, el waterpolo, tot i que tinc altres facetes a la meva vida, com és lògic. Laboralment, vaig treballar molts anys a la Direcció d'Esports i també a Presidència a l'Ajuntament de Mataró, fins que em vaig jubilar ara fa tres anys. Intento ser una bona persona, ajudar en tot el que puc, i em considero implicat en tot allò que representa el servei públic. En el món federatiu, continuo donant un cop de mà com a directiu, buscant solucions als problemes dels diferents equips o federacions de waterpolo.

Explica'ns els teus orígens a Mataró.

Quan era nen, vaig anar tota la vida a l'Escola Pia, fins al COU. Després, vaig estudiar Ciències Empresarials a ESADE. De jovenet, vaig practicar futbol, bàsquet (d'infantil vaig jugar al CD Mataró), però uns amics em van engrescar per fer natació i vaig entrar al Centre Natació Mataró, primer com a nedador i més tard com a waterpolista. En aquells temps no hi havia piscina coberta i durant l'hivern fèiem gimnàs de dilluns a divendres i els dissabtes anàvem a Barcelona a entrenar, a la piscina Sant Jordi o a les instal·lacions del Montjuïc. Quan es va fer la piscina municipal a Mataró, els nedadors vam poder fer un salt molt important. Jo nedava esquena i vaig arribar a ser tercer de Catalunya, mentre que als campionats d'Espanya vaig quedar cinquè, en una època en què destacava Santiago Esteva, un gran nedador.

Vas destacar com a waterpolista. Què recordes d'aquella etapa?

Va arribar un moment en què vaig trobar que era més divertit el waterpolo que nedar, i llavors vaig començar a jugar a l'equip del CN Mataró. Vam pujar de segona a primera categoria, però després vam tornar a baixar. Jo ja havia anat convocat amb la selecció espanyola, i llavors el seleccionador em va dir que no em podia seleccionar si estava a segona divisió. Això em va motivar a anar al CN Montjuïc, on vaig desenvolupar pràcticament tota la meva carrera. Tant el CN Mataró com el CN Montjuïc em van pagar els estudis, i això ho he agraït molt sempre.

Al Montjuïc vam guanyar cinc vegades la lliga, vam arribar a una final de la Copa d'Europa i també de la Recopa, malgrat que totes dues finals les vam perdre. Amb la selecció espanyola vaig jugar més de 350 partits amb l'absoluta i vaig ser capità durant cinc anys, de 1983 a 1988, formant part de grans equips com per exemple el que l'any 1983 va guanyar la medalla de bronze als campionats europeus disputats a Roma, que va ser una gran fita per a la nostra selecció, doncs era la primera medalla que s'aconseguia. A partir d'aquí, es va obrir un camí que va portar molts grans èxits al nostre waterpolo, com tots sabem. El 1988 em vaig retirar de la selecció i vaig continuar jugant dos anys més amb el meu club, el Montjuïc. Un cop retirat, em van proposar ser el cap d'equip, o "team leader" com diem, de la selecció, i vaig acceptar encantat.

Quins referents esportius vas tenir en la teva joventut?

En aquella època, el CN Barcelona ho guanyava tot, va ser campió en més de quaranta lligues, i allà hi havia grans referents. Recordo també la selecció que va anar als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, que jo ja seguia. A la revista Destino va sortir un reportatge amb tots els seleccionats, ho recordo perfectament, i aquells jugadors que hi apareixien eren els meus ídols.

A la nostra ciutat, anava a veure el bàsquet, amb els Martínez, Burillo, Auladell... També l'hoquei, amb els Vila, Lorente... Tinc el record molt viu d'anar al pavelló Josep Mora i al velòdrom amb els amics. Amb el meu pare anava a veure el futbol, i llavors un jugador molt estimat era l'Esindi. A nivell de Mataró, aquests eren els nostres ídols.

En Manel Estiarte et va definir al seu llibre "Todos mis hermanos" de la següent manera: "un amic en el sentit més profund de la paraula, un germà, un waterpolista amb qui vaig conviure en els anys difícils però encantadors de la selecció, quan encara no guanyàvem medalles". Estem parlant del millor waterpolista de la història... Qui és en Manel Estiarte per a en Pere Robert?

Com a jugador, sense dubte va ser el millor del món. Ho tenia tot: xut, velocitat, lideratge... Ell guanyava els partits, era clau. El joc d'avui no és com el d'abans, però jo crec que l'Estiarte continuaria sent el millor. Veig de vegades jugades i penso: "aquí en Manel faria gol". És un líder nat. Com a persona, som molt amics, íntims. Vam compartir molts anys, torneigs, dormíem junts a les concentracions... Parlem sovint, el truco jo o em truca ell, ens ajudem... Tenim una gran amistat.

Vas participar a tres Jocs Olímpics amb la selecció espanyola. Quins són els millors records d'aquells campionats?

L'objectiu número 1 de l'esportista és anar a una Olimpíada, i si pot ser, guanyar-la. En el meu cas particular, la primera va ser la de Moscou 1980, a què hi vam anar com a Comitè Olímpic Espanyol (COE), no com Espanya. Hi havia el boicot dels Estats Units a aquests Jocs, a què es van afegir altres països arrel de la guerra d'Afganistan, i nosaltres vam estar patint fins al darrer moment, perquè no sabíem si hi aniríem. Aquí, es va produir una jugada que cal reconèixer a en Suárez i també a en Samaranch, que crec que van ser valents a l'hora d'enfrontar-se als Estats Units i decidir anar a Moscou, argumentant que hi anava una organització privada sense ànim de lucre, com era el COE. Fins i tot a la cerimònia d'obertura dels Jocs no vam desfilar amb la bandera espanyola, sinó amb un cartell amb l'escut del COE. La sortida a l'estadi va ser impressionant, se'm va posar la pell de gallina: només sortir, a mà dreta, recordo com si fos ahir que hi havia banderes republicanes i senyeres catalanes, que després vam saber que eren de "nens de la guerra" que s'havien quedat a la Unió Soviètica i ens van rebre amb molts aplaudiments. Estàvem molt emocionats amb la desfilada. Vam fer un gran torneig, classificant-nos en quarta posició, perdent amb la Unió Soviètica a semifinals i guanyant a seleccions importants com Itàlia. Va ser una experiència fantàstica. Com a jugador, és el meu millor record olímpic.

Després, el 1984 va arribar l'Olimpíada de Los Angeles, en què vam quedar novament quarts classificats. Aquí vam notar unes diferències molt grans entre l'organització de 1980 i la de 1984. La primera, a la URSS, estava totalment muntada per l'Estat, i no hi faltava de res. Les instal·lacions eren fantàstiques, noves de trinca, el menjar molt bo també, abundant... El 1984, l'organització en canvi era absolutament privada, i aquí em va sobtar que hi havia grans mancances: a tall d'anècdota, hi havia dies que no hi havia pa o oli als menjadors, i pel que fa a les instal·lacions, en el cas del waterpolo anàvem a jugar a les piscines de la universitat de Pepperdine, a la costa de Los Angeles, no a instal·lacions construïdes per als Jocs. A Seül 1988, hi havia el que diríem un mix d'organització pública i privada, com després va passar a Barcelona. Aquí, a més, els Jocs van servir per transformar la ciutat, i això jo crec que es va inventar a Barcelona.

Després, en retirar-te, vas seguir estretament lligat al món del waterpolo. Quines responsabilitats has desenvolupat?

Com a cap d'equip, la medalla d'or d'Atlanta 1996 va ser el moment més important, per tot el que va suposar. Teníem un gran equip, un "Dream Team". En Dragan Matutinovic, seleccionador a Barcelona 92 (en què vam guanyar la medalla de plata), va preparar els jugadors físicament i psicològicament molt bé, i després amb en Joan Jané, amb més tranquil·litat i una bona gestió, es va aconseguir aquell gran èxit. Vam guanyar dos mundials més, van ser deu anys d'or. Actualment, crec que tornem a estar "on fire".

Gairebé tots els jugadors d'aquella gran generació estan ben situats en l'actualitat: entrenadors, gerents, en Toto (Pedro García Aguado) també s'ha reinventat ajudant els joves, a la televisió i escrivint llibres... Tenim en Miki Oca de seleccionador, en Dani Ballart entrenant el CN Mataró, en Jordi Payà de gerent del Catalunya, en Jordi Sans de director esportiu a la Unió de Federacions Esportives Catalanes, en "Chava" Gómez a la Xina, també hi ha companys treballant a ajuntaments... Sempre tindrem, això sí, un record molt especial per a en Jesús Rollán, que sempre està en la nostra memòria. La seva mort va ser un cop molt dur, en uns temps en què pràcticament ningú no parlava de salut mental ni en sabíem res. El vam intentar ajudar, però no se'n va sortir...

Actualment, jugadors i jugadores tenen estudis, cosa que ja passava a la meva època, que treballàvem i estudiàvem. Ara, tothom estudia, gràcies també a que hi ha facilitats per part de les universitats, la federació també facilita que aquells que vulguin ser tècnics puguin tenir una formació específica... Hem avançat força en aquest sentit.

En aquesta nova etapa fora de la piscina, has estat present a vuit Jocs Olímpics més. Quina ha estat la teva tasca?

He estat líder d'equip, "team leader", de la selecció espanyola, des de la meva retirada el 1988 fins a l'actualitat. També sóc responsable de l'àrea de waterpolo a la Federació Espanyola de Natació. El waterpolo té molt de pes a la federació, i en Fernando Carpena, president, va crear una vicepresidència de waterpolo, de la qual sóc jo el responsable. A la Federació Catalana sóc també vicepresident primer institucional. Aquestes són les meves responsabilitats directives actuals.

A les competicions d'alt nivell exerceixo com a cap d'equip. Als Jocs, per exemple, he estat sempre a la Vila Olímpica. La meva tasca consisteix en encarregar-me de tota la intendència de l'equip, qualsevol problema jo l'he de gestionar: transport, menjar, viatges, equipacions, sortides, també reclamacions esportives... La meva funció ha de servir per tal que els jugadors i l'entrenador es preocupin només de jugar i entrenar.

Durant molts anys, fins als Jocs de Pequín 2008, sent el "team leader" estava també a la banqueta. A Atlanta 96, per exemple, TVE em va donar un "pinganillo" per sentir el que es parlava a la banqueta, es pot trobar el vídeo del partit a YouTube. Ara, ja no estic a la banqueta, l'esport ha evolucionat molt, ara tot està informatitzat, calen molts tècnics... El meu lloc ara està a la graderia o la llotja, tot i que continuo baixant als vestidors amb els jugadores i els tècnics, ajudant en tot el que puc.

Què faràs durant els Jocs de París?

Aquests seran els meus primers Jocs des de 1980 en què no hi seré present físicament. Enguany s'han limitat molt les acreditacions dels equips i no hi seré amb la selecció espanyola de waterpolo. Això sí, seguiré amb molt d'interès tot el que passi a París, per suposat.

Com veus aquests Jocs?

Una Olimpíada és un parc temàtic de l'esport. Els esportistes gaudeixen de tot això, però nosaltres, les seleccions de waterpolo, tenim un nivell que fa que no hi anem només a participar, sinó que volem guanyar. Hem fet una preparació molt bona, tant a la selecció masculina com a la femenina, però això no és garantia de medalla, òbviament. Sí que crec que el més important és arribar en les millors condicions possibles al torneig, perquè després està la qüestió del joc, si la pilota entra o dona al pal. Jo crec que els esportistes arriben en molt bones condicions, que hi ha opcions de medalla clarament.

A nivell organitzatiu, sabem que París és una gran ciutat i se suposa que tot estarà molt ben organitzat: les nostres instal·lacions i la Vila Olímpica són noves de trinca, etc. Esperem que tot surti estupendament bé.

Durant molts anys vas ser el Director d'Esports de l'Ajuntament de Mataró, fins a la teva jubilació l'any 2021. Quin repàs fas d'aquests anys?

Vaig estar trenta anys a l'Ajuntament, vuit anys d'ells a Presidència. Vaig entrar perquè es va reformar la piscina municipal i es va fer un concurs per cobrir la plaça de director. Ens vam presentar tres persones i vaig guanyar-lo jo. Després, per diferents qüestions, vaig arribar a la Direcció d'Esports i vaig desenvolupar aquell càrrec durant molts anys. Va ser una gran experiència, estic molt content de la meva trajectòria. L'esport de la ciutat ha millorat i n'estic molt satisfet.

Sota el meu punt de vista, la clau de l'esport a Mataró té a veure amb el que jo anomeno "les tres potes": 1) clubs estructurats, 2) suport de l'Ajuntament, i 3) la ciutat, el suport dels privats, els patrocinadors. Volem els mataronins que l'esport de la ciutat progressi, tenint en compte aquestes tres potes? Aquí està la clau. Actualment, tenim un sistema "soviètic" a l'esport mataroní: l'Ajuntament fa la instal·lació, paga l'aigua, la llum i el manteniment, posa el conserge als pavellons, posa el bar perquè el club l'exploti, deixa que es posi publicitat als equipaments per tal que el club faci negoci, i a més els dóna subvencions. Els clubs paguen una taxa que és aproximadament un 10% de tots els costos que assumeix l'Ajuntament, i tot i així, mai no n'hi ha prou. Hauríem de reflexionar al respecte, perquè poden venir temps pitjors, perquè l'administració assumeix uns costos molt elevats. L'Ajuntament hauria de fer pedagogia de tota la tasca que desenvolupa.

Ets una veu autoritzada per parlar de l'esport mataroní. Quina creus que és la seva salut actualment?

L'esport mataroní té una salut fantàstica. Tenim una gran quantitat d'esportistes. Hi ha uns estudis de la Generalitat que expliquen que més del 50% de la població de Mataró fa esport durant la setmana: clubs, esport de lleure, esport escolar, gimnasos privats, etc. Això mou moltíssima gent, i darrera hi ha una qüestió de salut, de promoció de valors, etc.

Després, sempre hi ha la qüestió dels equips professionals. Aquí s'ha de tenir en compte el que costa tenir un equip a l'elit d'esports com el bàsquet o el futbol, que són molts diners. Després hi ha equips com l'hoquei patins o el waterpolo, en què és més assequible a nivell econòmic participar en les grans categories, i porten el nom de la ciutat a tot arreu, que és una cosa molt important.

En els darrers anys, referents com Núria Martínez, Albert Ramos, Marta Torrejón, Raquel González, Berta Ferreras, Aina Florenza, Martí Casas, o fins i tot el fenomen del moment, Lamine Yamal, per citar només alguns exemples, demostren que la nostra ciutat continua sent una pedrera inesgotable d'esportistes d'alt nivell. A què creus que es deu aquest fet? Podem portar alguna medalla olímpica a la nostra ciutat, com ja van fer altres dues grans esportistes, com la Marta Bach o la Roser Tarragó?

Ara tenim l'Anni Espar, que tot i que no és de Mataró juga aquí des de fa molts anys, i que com la Isabel Piralkova, també formada aquí, poden fer medalla amb la selecció espanyola. Tenim a atletisme la Raquel González, que tot i que té molta competència pot fer un bon paper... El mateix amb alguns noms que has citat tu... Hi ha esportistes que progressen a la ciutat, fan el salt a clubs d'elit, i a sobre sempre reivindiquen que són mataronins, i això està molt bé.

A nivell Paralímpic, també tenim esportistes destacats, com per exemple Ariel Schrenck, Dani Ferrer o Berta Garcia, i aquí m'agradaria detenir-me en la gran tasca que fa el Centre Natació Mataró, amb la col·laboració de la cooperativa B-Swim. Creus que tenim possibilitats de medalla a París?

Anar a l'Olimpíada ja significa que aquests esportistes tenen un gran nivell, i en el cas dels esportistes del CN Mataró, que han guanyar campionats d'Espanya, això vol dir que poden estar a l'elit a nivell internacional. Es fa una gran tasca, absolutament. Veurem què passa, però està clar que hi ha possibilitats de medalla.

Però no tot l'esport és professional, òbviament. Quin missatge transmetries als nostres lectors respecte del que representa la pràctica esportiva? Quin esport practiques tu actualment?

La pràctica esportiva és, en primer lloc i com tots sabem, una qüestió de salut. També fa una funció fonamental en la difusió dels valors que implica l'esport: companyonia, respecte, esforç... Hi ha valors molt potents que t'ajuden a formar-te com a  persona, des de ben petit. A mi m'han ajudat, com a tothom. I ajuden també en la vida laboral, en les relacions personals, etc. Són valors cabdals. Jo, actualment, vaig cada dia al CN Mataró i nedo un quilòmetre. Això suposa una disciplina, faig els mil metres diàriament a bon ritme, i començo el dia amb energia, tonificat. I això està molt bé. Animo a tothom a fer esport, per suposat!