Mataronins a la selecció espanyola de futbol

L'Eurocopa ja està en marxa i fa uns dies Capgròs.com se'n va fer ressò d'un dels nous rècords (i ja en van uns quants!) que Lamine Yamal ha batut, en aquest cas el de jugador més jove de la història en disputar un partit de fase final d'Eurocopa. Aquests dies, no cal dir-ho, no és difícil trobar nens amb la samarreta de la selecció espanyola i el dorsal 19 de Lamine Yamal pels carrers de Mataró i pels patis de les escoles. Aquest matí, sense anar més lluny, a l'escola dels meus fills n'he vist un. Temps tindrà el nostre nou ídol per continuar batent rècords, al seu club (veurem si el Barça el pot retenir moltes temporades) i a la seva selecció. Fa uns dies, caminant per la Gran Via de Madrid, em vaig alegrar molt en veure a la botiga oficial d'Adidas un cartell gegant de Yamal com a gran reclam publicitari d'aquesta marca comercial, amb el seu característic gest mostrant el 3, el 0 i el 4, en referència al codi postal 08304. El meu codi postal de tota la vida, com el de milers de mataronins. Però el noi de Rocafonda no és el primer mataroní en vestir la samarreta de la selecció nacional absoluta de futbol. Abans ho van fer quatre grans futbolistes més, si no ens falla la memòria: Pepito Ramos, Paco Clos, Marta Torrejón i Leila Ouahabi.

El primer de la llista és un dels millors futbolistes que ha donat la nostra ciutat, Pepito Ramos, a qui ja hem dedicat alguns articles en aquest digital. Lateral dret de destacada trajectòria, sobretot a l'Espanyol i el Barça però sorgit del San Fernando i el CD Mataró, Ramos va vestir la samarreta d'Espanya en quatre partits oficials. El primer va tenir lloc el 12 d'octubre de 1975 contra Dinamarca, en un matx de classificació per a l'Eurocopa disputat a l'antic estadi de Sarrià. Va finalitzar amb un 2 a 0 a favor d'Espanya, amb gols de Pirri i Capón, i Ramos va disputar els noranta minuts. El segon partit del mataroní com a internacional absolut, també de fase classificatòria de l'Eurocopa, va ser contra la República Federal d'Alemanya a Munic de Beckenbauer (victòria teutona per 2 a 0 amb gols de Hoeness i Toppmöller), i Ramos va jugar tota la segona part, substituint Ángel María Villar. El tercer va ser un amistós que va tenir lloc el 9 de febrer de 1977 contra Eire a Dublín, amb un 0 a 1 a favor d'Espanya (gol de Satrústegui). El mataroní va jugar els darrers quinze minuts, substituint Pirri. El quart, també amistós, va disputar-se el 21 de setembre de 1977 a Berna (Suïssa) contra la selecció helvètica. Va finalitzar amb victòria espanyola per 1 a 2 (gols de Rubén Cano i López Ufarte) i el jugador mataroní va disputar tota la segona part, substituint Benítez. En tots quatre partits internacionals, Pepito Ramos va jugar a les ordres del mític Ladislao Kubala. Va poder compartir equip amb llegendes com Arconada, Asensi, Camacho, Del Bosque, Marcial, Miguel Ángel, Migueli, Olmo, Pirri, Quini, Reixach, Rubén Cano, Santillana, Sol o Solsona.

En segon lloc, trobem un altre dels grans jugadors mataronins de la història, Paco Clos, de qui hem parlat en diverses ocasions a Capgròs.com. Davanter centre de molta potència i força física sorgit de la Juventus AC i que va destacar al Barça, va vestir la samarreta de la selecció espanyola en 3 partits. El primer va ser el mític Espanya-Escòcia disputat a Sevilla el 27 de febrer de 1985, en què Clos, titular, va fer l'únic gol del partit, que va servir per classificar la selecció nacional per al Mundial que es disputaria l'any següent a Mèxic. Aquell dia, Clos va esdevenir l'heroi absolut i a l'endemà era protagonista de totes les portades dels diaris. Un mes després, va ser novament titular amb la selecció en un amistós disputat a Palma de Mallorca contra Irlanda del Nord. Va jugar setanta minuts formant davantera amb Butragueño i va ser substituït per Rincón, en un matx que va finalitzar amb empat a zero. El tercer i últim partit de Clos amb Espanya, classificatori per al Mundial, va tenir lloc el 30 d'abril d'aquell mateix 1985 a Wrexham (Gal·les) contra la selecció d'aquest país, que comptava amb els inoblidables Ian Rush i Mark Hughes a la seva davantera. El mataroní va entrar al terreny de joc en el minut 57 substituint Rincón, però no va poder fer res per evitar la desfeta espanyola per 3 a 0. En els tres partits disputats, Clos va estar a les ordres de Miguel Muñoz. Va compartir equip amb grans jugadors com Arconada, Butragueño, Calderé, Camacho, Gordillo, Julio Alberto, Maceda, Gallego, Rincón, Roberto, Rojo, Señor o Víctor Muñoz. En aquells primer mesos de 1985, Clos es trobava en el millor moment de la seva carrera: campió de Lliga amb el Barça a finals del mes de març jugant un paper important en l'equip, formant part de la selecció absoluta i comptant amb la confiança del seleccionador, que li va comunicar que comptava amb ell de cara al Mundial de Mèxic 86. El futbolista mataroní va arribar a prendre's les mides del vestit oficial del combinat nacional, però una inoportuna i greu lesió de genoll va truncar la seva carrera. Mai no sabrem que hagués passat si aquell infortuni no s'hagués produït, perquè tot apuntava que Paco Clos anava camí de convertir-se en el davanter centre espanyol de referència, i no és descabellat pensar que hagués pogut marcar una època, gràcies a les seves extraordinàries condicions físiques. Una llàstima.

La següent mataronina en jugar amb la selecció espanyola absoluta va ser Marta Torrejón. Sorgida dels Salesians i amb una destacada carrera futbolística a l'Espanyol i al Barça, on segueix jugant i guanyant títols, sent tota una llegenda del club i del futbol espanyol, va debutar amb Espanya l'any 2007 i va jugar fins el 2019, quan amb només vint-i-nou anys va retirar-se de forma voluntària del combinat nacional. Amb la samarreta roja va disputar 90 partits (en el moment de la seva retirada era la futbolista espanyola amb més partits internacionals), dos Mundials (2015 i 2019) i dues Eurocopes (2013 i 2017), sota les ordres dels seleccionadors Ignacio Quereda i Jorge Vilda i lluint el braçalet de capitana en molts partits. Com a companyes, a la selecció ha compartit equip amb grans jugadores com Virginia Torrecilla, Sonia Bermúdez, Vero Boquete, Alexia Putellas, Vicky Losada, Aitana Bonmatí, Irene Paredes, Mapi León, Mariona Caldentey, Patri Guijarro, Jenni Hermoso, Sandra Paños, Ivana Andrés o la també mataronina Leila Ouahabi. Estem davant d'una de les jugadores més importants de la història del futbol espanyol, amb setze temporades disputades a la màxima categoria, guanyant multitud de títols (entre ells, tres Champions League, set lligues i set copes) i sent peça imprescincible en els diferents equips en què ha jugat. Algun dia la seva ciutat, la nostra, haurà de retre-li l'homenatge que es mereix.

A continuació toca parlar de Leila Ouahabi, que tot i que sempre que té ocasió reivindica que se sent de Vilassar de Mar, va néixer a Mataró. Per tant, els capgrossos tenim el dret també a considerar-la una de les nostres. Ouahabi juga actualment al Manchester City, però abans ho va fer a la UE Vilassar, d'on va sorgir, per després destacar al València i al Barça. Amb el club blaugrana va jugar nou temporades a la màxima categoria, guanyant cinc lligues, sis copes i una Champions League. Amb la selecció espanyola absoluta va debutar el 4 de març de 2016, en un partit amistós jugat a Romania contra la selecció d'aquest país. Des de llavors, va ser habitual en les convocatòries fins al mes de setembre de 2022, quan quinze jugadores del combinat nacional van renunciar a la selecció, reclamant canvis en la gestió de la Federació i posant de manifest que la situació que vivien afectava el seu estat emocional i la seva salut. El pols entre aquestes jugadores i la Federació va ser molt polèmic i finalment el seleccionador, amb el suport de la directiva, va optar per no tornar a convocar aquestes futbolistes, titllades de "capritxoses", "rebels" o fins i tot qualificatius pitjors. Amb el temps, però, va quedar al descobert que a la Federació Espanyola de Futbol, malgrat els èxits aconseguits, calia canviar moltes coses i, per tant, sembla que aquestes professionals, que van decidir reclamar el que consideraven just a risc de perjudicar les seves carreres, tenien raó. Ouahabi ha tornat a ser convocada recentment amb la selecció, ara ja sota les ordres de Montse Tomé, i ja són més de cinquanta les seves internacionalitats absolutes, al costat de grans figures, moltes de les quals citades abans quan parlàvem de Marta Torrejón.

Altres mataronins es van quedar prop de jugar amb la selecció absoluta. És el cas per exemple de Marc Torrejón, germà de Marta, o Sergio Sánchez, que van jugar alguns partits amb el combinat sub-21 (11 Torrejón i 4 Sánchez, entre 2007 i 2009) i van tenir trajectòries destacades a l'elit del futbol, a Espanya i a l'estranger. Com a curiositat, destacar que ambdós jugadors van arribar a formar part conjuntament de l'onze inicial de la sub-21 en algun partit, compartint equip amb futbolistes com Bojan Krkic, Sergio Asenjo, Javi García, Raúl García, Pedro León, Esteban Granero, Jurado o Miguel Torres. Un altre futbolista mataroní amb trajectòria destacada és Dídac Vilà, que va jugar també alguns partits amb la selecció sub-21, guanyant l'Eurocopa de la categoria de 2011, en un equip en què destacaven jugadors com De Gea, Azpilicueta, Dani Parejo, Capel, Javi Martínez, Bojan Krkic, Jeffren, Mata, Adrián, Ander Herrera, San José, Thiago Alcántara, Iker Muniain o Martín Montoya.

El darrer mataroní en jugar amb Espanya, no cal dir-ho, és Lamine Yamal. Va debutar a les ordres del seleccionador Luis De la Fuente el 8 de setembre de 2023, en un partit classificatori per a l'Eurocopa disputat a Georgia en què va fer un gol, eventualitat que el va convertir en el futbolista més jove de la història en jugar i marcar amb la selecció espanyola absoluta, amb tot just setze anys i cinquanta-set dies. A partir de llavors, és un habitual de les convocatòries i tot just ara es troba disputant l'Eurocopa a Alemanya. Mai no se sap que passarà en el futur, però tot sembla indicar que Lamine Yamal superarà les brillants trajectòries no només dels grans Pepito Ramos, Paco Clos, Marta Torrejón i Leila Ouahabi, sinó de qui es proposi, a tots els nivells. El noi de Rocafonda no té sostre i nosaltres, des d'aquí, ho celebrem i volem gaudir del seu futbol.