Paco Clos, la connexió mataronina amb Maradona

El passat 25 de novembre va morir Diego Armando Maradona, un dels millors futbolistes de tots els temps. La notícia ha tingut un gran impacte a nivell mundial i a Capgròs hem volgut entrevistar Paco Clos, un dels millors jugadors que ha donat la nostra ciutat i que va compartir vestidor amb l’astre argentí en la seva etapa al Futbol Club Barcelona. Hem tingut una conversa pausada i tranquil·la al restaurant La Morera, que hem hagut d’interrompre en algun moment perquè en Paco s’emocionava recordant el seu amic Diego.

Explica’ns els teus orígens, personals i futbolístics, a la nostra ciutat.

Vaig néixer a Mataró fa 60 anys, el 8 d'agost de 1960, i per tant sóc dos mesos més gran que Diego Maradona. Amb la meva família vam viure a L'Escorxador i després a Rocafonda, i jo sempre he viscut a Mataró, excepte l’etapa que vaig ser jugador del Múrcia. Mataró és la meva ciutat, la meva casa i no ho canviaria per res. A nivell esportiu, vaig començar a jugar amb set o vuit anys a la Juventus AC. Primer ho feia de porter, fins que en un partit m’hi vaig posar de jugador i l’entrenador va veure que el meu lloc no estava a la porteria, sinó al camp. Després, amb catorze o quinze anys em va fitxar el Barcelona i allà vaig jugar al juvenil, l'amateur i el filial, fins que vaig pujar al primer equip. Després de la meva etapa al Barça vaig fitxar pel Múrcia, però allà no va anar tan bé com esperava, perquè abans havia tingut una lesió molt greu al genoll, la tríada, i res ja no va ser com abans. De fet, poc abans havia fitxat pel València, però no vaig passar la revisió mèdica i llavors va ser quan va sorgir la possibilitat d’anar al Múrcia.

Què suposava per a un noi de Mataró que venia del filial pujar al primer equip del Barça i passar a compartir vestidor amb aquelles figures? Quina va ser la teva primera sensació en entrar en aquell vestidor? Com et van rebre?

La sensació és la que sempre has desitjat des que arribes al Barça, perquè somies arribar al primer equip. Jo per exemple tinc molt a agrair a companys com ara Migueli, que em va ajudar i em va ensenyar moltíssimes coses. També a Quini, que em va ajudar molt també. Sobretot em van ensenyar que calia ser humil, que costa arribar al primer equip, però que sortir costa molt poc. Vaig tenir la sort d'estar cinc anys a la primera plantilla, que es diu aviat, i n’estic molt content i orgullós. Va ser una experiència extraordinària, que per molt que l’expliquis cal viure-la.

L'estiu de 1982 el Barça fitxa Diego Armando Maradona, que amb tan sols 21 anys ja era una de les màximes figures a nivell mundial. Com recordes aquell fitxatge?

Llavors jo estava al filial del Barça. De fet, jo precisament vaig pujar al primer equip a causa d'una lesió de Maradona, amb Udo Latek d’entrenador. Hi havia partit al camp de l'Atlètic de Madrid, Maradona no podia participar i em van convocar a mi. Vaig tenir la sort de jugar i fins i tot de fer la centrada en la jugada en què Marcos va marcar el gol de l'empat a u. Recordo, un cop ja a la primera plantilla, que tots els companys comentaven que aquell era el millor jugador que havien vist. Era un privilegi jugar amb Maradona i compartir el dia a dia amb ell.

Recordes com va ser el teu primer contacte amb Maradona?

Quan vaig arribar al vestidor des del filial estava acollonit, no sabia on mirar ni què fer. Com he dit abans, gent com Migueli o Quini em van acollir molt bé i això em reconfortava i donava confiança. Amb Maradona recordo perfectament la primera vegada que vam parlar: va ser en un entrenament, durant el transcurs d’una jugada en què vam fer una paret i em va dir: "molt bé, noiet". Tingues en compte que jo era una mica més gran que ell, però clar, era un noi que acabava de pujar del filial.

Teníeu un altre company, Juan Carlos Pérez Rojo, que en el mundial juvenil del Japó de 1979 va arribar a ser segon millor jugador del torneig, just per darrere de Maradona, que va ser pilota d’or...

Rojo per a mi és el meu germà. Era un futbolista molt ràpid i amb una esquerra impressionant, mentre que Maradona tècnicament era insuperable. Eren jugadors diferents. Va tenir molt mèrit el que va fer Rojo, un jugador que, com jo, va tenir mala sort també amb les lesions, quan la medicina llavors no estava tan avançada com ara.

Els seus companys acostumeu a dir que, més enllà del gran futbolista que va ser, com a persona també era extraordinari. Com era en les distàncies curtes? A nivell personal, què destacaries de Maradona?

En Diego era una persona increïble. Crec que no hi ha hagut una persona tan senzilla sent el millor del món. Era un company més, no es creia el rei. Sabia que sense els companys no podia aconseguir els seus objectius. Era humil, senzill... Una excel·lent persona.

La teva relació personal amb ell com era?

Una bona relació, normal, que va ser més intensa arran del que va passar a la final de Copa del Rei de 1984, amb la famosa picabaralla que hi va haver a la fi del partit amb alguns jugadors de l'Athletic de Bilbao, en què ens vam veure involucrats el mateix Maradona, Migueli i jo. Per a en Diego, que tots dos anéssim a defensar-lo, curiosament el jugador més veterà i el més jove de la plantilla, va ser molt important i ho va valorar molt. Ho vam comentar, em va dir que allò no tenia preu i m’ho va agrair.

Al llarg dels anys vau seguir mantenint contacte? Tornàveu a coincidir?

Sí, sí. Quan ell venia a Barcelona per qualsevol motiu, es posava en contacte amb alguns antics companys del Barça i quedàvem per sopar. Això ho agraíem, perquè que vingui el millor jugador del món i se’n recordi de tu és molt bonic. Cuidava molt l'amistat amb la gent, això és cert. El problema segurament va ser la gent que va tenir al seu voltant vivint d'ell.

Se n’ha parlat molt de la vida nocturna de Maradona i les seves amistats en els seus dos anys a Barcelona...

S’han dit moltes coses que no són certes. Sí que Maradona i la majoria de jugadors sortíem després dels partits a discoteques que hi havia llavors, com per exemple “Up & Down”, i llavors preníem un gintònic, però res més. Jo no sé si després ell a casa organitzava festes o no, però que tanqués les discoteques de Barcelona no és veritat. Hi havia més mite que realitat en tot això.

El 1984 vau fer una gira per Estats Units en què també va participar un altre dels grans futbolistes de la història, Mágico González. Què en recordes?

Allò va tenir lloc quan ens van sancionar a Maradona, a Migueli i a mi durant tres mesos, arrel dels fets de la final de Copa que hem comentat abans. Aleshores el Barça va participar en una gira per Estats Units amb jugadors del filial, nosaltres tres, i a més van venir Mario Husillos i Mágico González, dues figures que estaven a altres equips. Va durar quinze dies i va ser una gira sensacional. A nosaltres tres en concret ens tractaven com a déus. Mágico González ha fet coses en el futbol que, sincerament, molt pocs jugadors poden fer. Era un jugador increïble, que feia el que volia amb la pilota. El problema és que li agradava molt la festa. Sempre deia que ell jugava a futbol per divertir-se, que no li podien prohibir sortir per les nits. Feia la seva vida, es podia adormir i no venir a entrenar... Ha estat un dels millors de la història com a jugador sota el meu punt de vista.

A la selecció espanyola també vas jugar alguns partits, marcant un gol molt important...

Sí. Vaig marcar el gol que va classificar Espanya per al Mundial de Mèxic 1986 i Miguel Muñoz, que llavors era el seleccionador, comptava amb mi per jugar-lo, però just va ser quan em vaig lesionar de gravetat i no va poder ser. Pensa que m'havien pres ja les mides per al vestit oficial i tot.

A més de Maradona, quins altres jugadors amb què has compartit vestidor han pogut tenir una qualitat futbolística que s’acostés a la seva?

És molt difícil pensar en un jugador que s'apropi al nivell de Diego, no sabria dir-te... Un jugador molt bo era Cardeñosa, que jugava al Betis, però jo crec que ningú estava al nivell de Maradona. En el dia a dia veies que la diferència amb la resta de companys era gran, i pensa que teníem jugadors extraordinaris com Schuster o Carrasco, per exemple.

Tu has dit alguna vegada, i molta gent també, que “vam tenir el millor del món aquí i no el vam poder gaudir”. Segurament si no hagués estat per l'hepatitis que va patir o la lesió que li va provocar Goikoetxea la història hagués estat diferent. Creus que aquell Barça, amb Maradona jugant durant més anys, hagués pogut marcar una època?

Jo crec sincerament que sí, que amb Diego s'hagués pogut marcar una època. Pensa que sense ell vam guanyar una Lliga després de molts anys, així que imagina't amb ell... Crec que haguéssim guanyat títols importants, perquè només se li podia frenar a força de cops. Llavors es produïen unes entrades molt fortes, actualment crec que es protegeix molt més al jugador. A més, només hi havia una càmera de televisió, no era com ara que hi ha moltíssimes. Jo ho he viscut en la meva pròpia pell: igual la pilota estava a l'altra àrea i jo m'estava barallant amb el central i no ho veia ningú. Ara els defenses saben que si fas una entrada molt forta et veu tothom, a més que les sancions són més importants. T’intentaven provocar... I estem parlant de Primera Divisió. Després acabava el partit, et saludaves amb el teu marcador i no havia passat res.

Explica’ns alguna anècdota que recordis amb Maradona.

Hi va haver un fet que ens va marcar a molts companys. Vam fer una gira per Sud-Amèrica, i estant a Veneçuela havíem de jugar un partit contra el Real Madrid. Si Maradona no jugava el club cobrava una quantitat de diners inferior, i justament ell tenia molèsties i no podia jugar. Un directiu que ens acompanyava va dir que havia de jugar, que si no el club cobrava menys. Diego va dir que d’acord, que jugava, però que una part d'aquells diners havia de repartir-se entre els companys de la plantilla. I així va ser. Aquell gest li vam agrair molt i va ser un detall que ens va marcar. A més, pensa que venien molts jugadors del filial que se’n van poder beneficiar.

En el moment que coneixes la notícia de la mort de Maradona, com reacciones?

Em va impactar, perquè feia pocs dies que l'havien operat i semblava que tot havia anat bé. No sé si es veia venir o no, però a mi em va impactar. En Diego ha triat la seva vida i cal respectar-ho. Darrerament, per televisió se'l veia deteriorat i em sabia molt greu que donés aquella imatge.

Com recordaràs a en Diego?

El recordaré sempre com un gran amic, un gran company i una gran persona.