La mort del Pare Joan Herrero ha encongit el cor dels mataronins. El dia 8 d’octubre deixava aquest món a la ciutat de Mataró a la qual havia arribat feia seixanta anys. I dic que el seu traspàs ha encongit el cor de la ciutat perquè tothom el coneixia per la seva bondat, la seva fidelitat a la vida religiosa i per la influència de la seva activitat incansable a favor dels infants i dels homes i de les dones.
M’ha colpit fortament el comentari, escrit en el llibre mortuori d’un antic alumne del col·legi Santa Anna que diu: "Els qui hem anat a l’Escola Pia tenim, en el Pare Joan, la imatge de Sant Josep de Calassanç".
I és que el Pare Joan fou un escolapi sencer i sensat. Donat als altres i especialment als infants del col·legi. Mai no va tenir la temptació de deixar la docència en la qual veia, com el fundador del seu ordre, la via per evangelitzar i fer el bé.
Com sant Josep de Calassanç, innovà actuacions per tal de fer arribar el missatge calassanci a la mainada i als seus progenitors.
En plena dictadura, va establir classes de català al col·legi, dins de l’horari escolar. Vaig tenir el privilegi de ser cridat, per ell mateix, a fer-hi de professor de llengua catalana, parlo de mitjans dels anys seixanta quan aquestes activitats docents no eren precisament fàcils d’introduir. També va promoure la sardana i una mil activitats més entre els alumnes i antics alumnes de Santa Anna. Sempre, però, la docència va ser l’eix de la seva acció escolàpia.
La catalanitat del P. Joan era viscuda com la seva fe. Com la del fundador de l’ordre , que en els seus escrits es declara de nació catalana. Sí, va néixer a Peralta de la Sal, Calassanç, però com diu l’escriptor i estudiós mallorquí Mn. Llorenç Riber, podem afirmar clarament la catalanitat de Sant Josep de Calassanç,capellà del bisbat d’Urgell els primer anys d’exercici sacerdotal. També va ser ell, el P. Joan Herrero. qui em mostrà el text en el qual el seu fundador declara Catalunya la seva nació.
El seu taüt, portat a pes de braços el dia de l’enterrament, estava voltat de nens i nenes, i ja a fora a la Pl. de Santa Anna, els infants rodejaven el cotxe fúnebre per dir-li el seu darrer adéu. Feia la sensació que algú molt estimat els deixava.
Hi ha vides exemplars, tanmateix, hi ha vides exemplars sense cap ostentació. La del Pare Joan, escolapi, escolapi, català de cor i educador incansable va tenir fins l’últim moment l’estimació del poble, del poble que havia ajudat a formar i que es va abocar en el seu comiat definitiu.
La ciutat de Mataró l’havia nomenat fill adoptiu i el govern de Catalunya li havia atorgat la Creu de Sant Jordi.
Quin model a seguir per als que tenen per missió i vocació educar!
Comentaris