La impossibilitat d’emancipar-se

Els i les joves d’aquest país topem des de fa anys, amb un gran mur. El fet de poder emancipar-nos i per tant, de tenir accés a un habitatge digne, s’ha convertit en un fet impracticable. Els contractes temporals, la precarietat laboral i els sous de misèria, ens condemnen a residir a casa dels pares/mares fins als 30 anys, amb sort. Un context on l’emancipació juvenil es fa cada cop més complexa i tardana, en un sistema on la joventut quedem exclosa de poder créixer i viure dignament com a tal, d’autogestionar-nos i de poder crear els nostres propis espais de relació, d’aprenentatge i comunitat quotidianes.

Si analitzem el conjunt de publicacions i anàlisis recents, observem com la mitjana d’edat dels joves espanyols a l’hora d’emancipar-se de casa dels seus pares és als 29,5 anys, convertint-se en la sisena més alta de la UE, quan la mitjana comunitària és de 26 anys (xifres extretes d’Eurostat). Segons dades del segon trimestre de 2019, tan sols el 18,5% de les persones joves d’entre 16 i 29 anys a Espanya estan emancipades, segons el Consell de la Joventut d’Espanya.

Un dels factors que impedeix l’emancipació és l’atur juvenil. Segons dades de l’INE del tercer trimestre de 2019, la taxa d’atur dels joves de 16 a 19 anys a Catalunya va ser del 28,55%, i de la franja de 20 a 24 anys va ser del 22,36%. Cal tenir present, que més de la meitat de les persones joves assalariades tenen contractes temporals i en quatre de deu casos, els contractes tenen una durada inferior a un any. Tanmateix, cal sumar la precarietat/temporalitat laboral i les condicions paupèrrimes en què molts joves es troben en el seu lloc de fina.

L’Observatori per l’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya va publicar el passat desembre, el balanç del primer trimestre respecte l’emancipació juvenil a l’Estat. A l’informe, s’hi detalla el següent: “una persona jove a Catalunya, hauria de dedicar el 119,7% del seu salari per fer front al pagament del lloguer, davant del 75,5% que suposaria sufragar la quota hipotecària, sent en ambdós casos, percentatges molt per sobre del llindar recomanat del 30%”.

En aquest sentit, un dels altres factors ha estat l’augment descontrolat i ferotge dels preus del lloguer, degut a la pressió i especulació immobiliària, entre d’altres. A Mataró per exemple, actualment no hi ha cap habitatge per sota dels 750/800€, ans al contrari. Un fet, que sumat als sous paupèrrims, impossibilita encara més l’entrada necessària per finançar l’adquisició d’un habitatge. De nou, un sistema capitalista que ens aboca a la pobresa i precarietat més absoluta.

Aquesta greu situació, ha estat generada degut a les nul·les polítiques públiques planificatives en matèria d’habitatge i d’emancipació juvenil, per part dels diferents governs, responsables directament de la situació actual que pateix el país, d’emergència habitacional.

Cal més que mai, que els i les joves ens autoorganitzem en espais de lluita com són els sindicats i plataformes d’habitatge, per fer front a: l’especulació, els fons voltor, les entitats i elits financeres i els diferents governs. Des dels nostres barris i carrers, en defensa d’un habitatge digne per a tothom.

Àdhuc s’han d’incentivar projectes de masoveria urbana i cooperatives en cessió d’ús i d’habitatge, com a models alternatius als tradicionals. Ara ens toca plantar cara a un sistema que ens vol invisibilitzar i condemnar. Toca prendre de nou els carrers, i exigir pa, sostre i treball dignes per a tots i totes. Que ningú ni res, ens talli les ales!