Jesús Tuson en el record

En els gairebé quaranta anys de la instauració oficial de la llengua catalana en el país i amb ell a l’educació, comprovem que aquest procés ha necessitat d’elements diversos i coratjosos per a arribar a assolir el grau d’implantació actual, que si bé no és el desitjable com correspondria a un país sobirà amb consciència nacional, no es pot negar que la batalla lliurada per a aconseguir-lo ha estat èpica i constant. Una batalla, la de la llengua, que ha comptat amb diversos sectors compromesos de la societat catalana, malgrat els avatars que han provocat minories dissidents de la catalanitat.

Un compromís absolutament necessari per a planificar i endegar amb lucidesa i efectivitat la recuperació de llengua. Lucidesa i seguretat.

No en farem una història de cada un d’aquets sectors, però avui hem de remarcar el suport tan imprescindible com estimable i enriquidor per l’aval que ha representat i representa encara el que ha donat i aporta l’àmbit universitari.

S’escau, segons considero, aquesta reflexió en aquesta dies que lamentem el traspàs del professor Jesús Tuson suara produït.

Enfilat en el telefèric que porta a les contrades més altres de Soldeu, Andorra, vaig assabentar-me del traspàs d’aquest savi catedràtic, recercador constant en el camp de la lingüística i de les sociolingüística universal.

Tot just arribat el cim, vaig acostar-me al lloc on podien servir-me alguna beguda calenta. Una noia argentina, que parlava català, m’explicava que era de Mandoza, ciutat on havia nascut i en la conversa em deia que a l’Argentina hi ha gent de tota procedència, però que d’argentins autòctons, bo i no en resten. Ah, això sí, deia, tots som argentins i ens en sentim. Quan li pregunto quina cosa, quim lligam, hi havia entre un italià i un irlandès per considerar-se ambdós argentins. Em respon amb tota normalitat: "Tots parlem argentí". Volia dir, és clar, espanyol de l’Argentina. No vaig poder deixar de recordar que el professor traspassat m’havia dit, amb altres paraules, una cosa semblant en relació a la cohesió que proporciona la llengua en la població.

Jesús Tuson va ser un ferm avalador de la batalla per la llengua amb la seva serenitat d’estudiós, posant-se al servei de la causa de l’idioma, com a factor social de cohesió, com a valor intrínsec del poble i a això cal afegir-hi la seva defensa de la pluralitat lingüística.

Quan el català va fer els primers passos en caràcter oficial a l’escola, davant els manifestos contraris a minsa normalització, el seu consell va ser de gran estima per oportú, sincer i fonamentat. I quan a mitjans vuitanta es va introduït el Programa d’Immersió Lingüística a les escoles amb gran majoria d’infants de parla familiar no catalana. Jesús Tuson en va ser un clar defensor, sempre amb el to propi d’un científic.

L’obra del lingüista traspassat ha estat molt llegida per milers de mestres i seguida de forma directa per ensenyants en les nombroses escoles d’estiu organitzades per l’Escola de Mestres Rosa Sensat en les quals ell participava reconegut com a savi, i plenament mentalitzat pel que fa a la qüestió de la llengua catalana i les llengües oficials de l’Estat espanyol.

Aquells que per circumstàncies de promoció cultural o professionals ens va cau,re la responsabilitat d’haver de tirar endavant i en primera línia el procés de normalització lingüística de l’ Ensenyament a Catalunya van tenir en Tuson el suport sapient d’ aquest coneixedor del fet lingüístic universal.

Dues frases seves que no paro d’esmentar sempre em refereixo a la riquesa que constitueix la diversitat lingüística "Totes les llengües han de ser respectades" i una altra frase que podria ser lapidària : "Les llengües universals, totes sense excepció, han estat precedides per un exèrcit".

Quan Tuson va arribar a Catalunya, ell era valencià d’origen, exercí de professor a l’antiga normal del carrer Melcior de Palau a Barcelona, s’expressava en castellà i va començar a esguardar les coses d’una altra manera amb el contacte amb la societat catalana i ho va fer palès amb profunditat. I és va fer seva la llengua del país, a la qual ha servit amb fidelitat, valentia i amabilitat. Només cal llegir alguna de les seves obres "El luxe del llenguatge" - Empúries 1986, "Mal de llengües, a l’entorn dels prejudicis lingüístics” - Empúries 1988, "Patrimoni natural. Elogi i defensa de la diversitat lingüística" - Empúries 2004, o “ Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to)" - Ara Llibres 2011.

El professor que hem perdut malauradament ha estat un mestre que, en qüestió lingüística i sociolingüística, ens ha ajudat a pensar i a ordenar el pensament.

Gràcies, Jesús Tuson.