Capgròs
El personatge de Valors d'aquest mes de setembre, dedicat al de la Identitat, és el mataroní il·lustre Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), arquitecte, arqueòleg, historiador del romànic i polític que presidí la Mancomunitat de Catalunya els difícils anys 1917 al 1923. Una constant en la seva vida va ser la identitat del seu país a la que va contribuir amb les seves aportacions erudites en el camp de l'arqueologia i l'estudi del romànic i també a través de la seva obra política. La figura polièdrica de Puig i Cadafalch no s'entén si no es mira des d'un prisma global és a dir considerant que tota la seva activitat científica, literària, arquitectònica, urbanística i política estava orientada a analitzar, afermar, divulgar la personalitat de Catalunya que situava en el corrent de la història grega i romana. L'expedició de l'any 1907 als Pirineus catalans per estudiar les esglésies romàniques de la Vall de Boí i altres indrets, les excavacions d'Empúries (1908) que ell va dirigir, amb la descoberta entre d'altres - de l'estàtua grega de l'Esculapi que refermava la seva hipòtesi. L'estudi, la investigació i divulgació de l'art romànic català el convertí en una autoritat a nivell europeu gràcies al qual seria nomenat doctor Honoris Causa de les universitats de Friburg (1923), La Sorbona (París, 1930), de Barcelona (1936) i de Tolosa de Llenguadoc (1948).
Els monestirs romànics de Sant Joan de les Abadesses, de Ripoll, Montserrat o el de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), saben de les investigacions i reformes que ell mateix va planificar i dirigir.
Al llarg de la seva vida va compaginar la professió d'arquitecte modernista, l'arqueologia, l'estudi de l'art romànic i l'acció política. Puig pertany a aquella generació de catalans que havia après de la precedent, que fou la generació romàntica, a venerar les ruïnes com a mitjans suggeridors d'una història de la qual podia enorgullir-se, ha escrit el seu biògraf Enric Jardí. A la seva tendra joventut va tenir tres mentors que el van influir molt en la seva formació ideològica com foren el mataroní Terenci Thos i Codina (1841-1903) poeta, catedràtic d'economia política amb qui coincidí a la fundació de l'Associació Artístich-Arqueològica Mataronesa (1889) i a la Universitat de Barcelona amb el seus professors d'arquitectura Lluís Domènech i Muntaner i Elies Rogent. Imbuït per les ensenyances d'aquests pròcers s'abocà amb cos i ànima a la investigació d'esglésies romàniques escampades pel territori català i fins i tot de més enllà. No li va importar viatjar allà on fos i poder investigar o també per poder impartir els seus conexaments.
Ell fou President de Catalunya entre els anys 1917 al 1923 quan fou elegit per succeir a Enric Prat de la Riba quan aquest morí prematurament l'any 1917, al front de la Mancomunitat de Catalunya. Foren els seus uns anys difícils però apassionants. Difícils pel pistolerisme imperant que desestabilitzà el país. I apassionants perquè la Mancomunitat, amb pocs recursos, va desenvolupar una ingent tasca per redreçar el país fent-hi arribar les carreteres, l'electricitat i el telèfon. Digne de remarcar també la política educativa i la creació de la xarxa de biblioteques que s'expandiren com taca d'oli. (Mataró va estar a punt de lliurar Can Serra (seu de l'actual Museu de Mataró) per a formar part de l'esmentada xarxa, però la Dictadura de Primo de Rivera, ho va avortar).
La dictadura el foragità de la presidència de la Mancomunitat però ell mai es va rendir i seguí investigant i departint els seus coneixements de l'art romànic allà on se'l volgués escoltar. Es feu un tip de viatjar per tot Europa i el Mitjà Orient. Allà on hi havia un congrés, un seminari allà hi anava ell. I impartí classes a diverses universitats europees. Tot plegat li conferí una aureola de prestigi internacional de gran nivell.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) es refugià al sud de França on dirigí la restauració del monestir de Sant Miquel de Cuixà (Vallespir).
Permeteu-me que us expliqui una anècdota de quan era exiliat, que el retrata prou bé, i que hem llegit a les Memòries de la Guerra Civil i de l'exili, de Maurici Serrahïma, que diu: Anys després, el senyor Puig i Cadafalch em deia que, arribat a Perpinyà gràcies a l'ajut de la Generalitat l'endemà se'n va anar a una biblioteca, va demanar una història de la Revolució Francesa i es va passar una colla d'hores llegint-la: quan vaig sortir em deia m'havia tret, almenys, un pes de sobre. Sabia que aquella fúria d'assassinar, desbordada, no era característica ni exclusiva de la nostra terra, i que en altres països, posats en situacions anàlogues, també es produïa.
L'any 1941 retorna a Catalunya i el règim franquista l'impedeix exercir d'arquitecte. La Universitat nord-americana de Harvart intercedí davant d'aquella injustícia. Però hagué de marxar de nou avisat de que la policia el volia detenir. L'any següent retorna. Però no estaria inactiu. En mig d'un món hostil i quan ja era sexagenari- va posar fil a l'agulla per refundar l'Institut d'Estudis Catalans de forma clandestina. Novament la cultura a la recerca de la identitat de Catalunya era la panacea per redreçar el país.
Comentaris