La Maresma

Realment tens conciència de comarca quan puges a dalt de Burriac o a la Creu de Montcabrer. El Maresme (La Maresme, com diuen les poetes Teresa d’Arenys i Maria Antònia Grau), és inevitablement una llarga franja fragmentada i amb realitats ben diferents, a frec de la gran metròpolis que és Barcelona per una banda, per l’altra, al nord, de Girona.

Des de dalt de Burriac es veuen les torres, el blau de les piscines i la gran taca d’atzur del mar. També el verd dels boscos i el gris de l’asfalt, els cotxes que passen per la carretera i l’autopista… és un paisatge en off, amb l’única remor d’algun ocell i el vent lliscant en els arbres quan bufa.

El castell ha sobreviscut al pas del temps i aguanta les nostres misèries. A l’altra banda, des de la Creu de Montcabrer, es veu el paisatge abassegador dels edificis que construeixen els humans, la via del tren que travessa el territori.

Dalt de Burriac o de Montcabrer, un és conscient que els límts geogràfics mai vencen el pas del temps i que qui triomfa sempre és la natura, la Maresma. Des de dalt es veu que en la victòria final no hi haurà mai els humans, malgrat tot. Nosaltres, ens agradi o no, som purament anecdòtics.