Les arrels de Les Santes: xoc entre història, tradició i fe

És difícil que cap mataroní no encerti a dir quines són les patrones de la seva ciutat. Però des de quan es venera Juliana i Semproniana cada 27 de juliol? I per què? Aquestes ja són preguntes de nota. Perquè la resposta no és pas senzilla. El culte a les dues màrtirs del segle IV té un origen força més recent del que es podria imaginar. I també més complex. Es tracta d’un relat on la història, els símbols identitaris i la fe religiosa s’uneixen i alhora es contradiuen. 

Unes patrones d’origen incert
Tothom dóna per fet que, com diu la tradició, Les Santes són mataronines. Però els fets històrics no ho permeten afirmar amb gaire rotunditat. La primera notícia que les vincula a la capital del Maresme data de 1667, és a dir, més de 1350 anys després del seu martiri, l’any 304, durant els anys de persecució de les comunitats cristianes per part de l’emperador Dioclecià. La referència apareix en un document del pare Joan Gaspar Roig i Jalpí, de Blanes, que les menciona coma a filles de Mataró.

Per arribar on es troba ara, la Festa ha viscut un periple tant llarg com complex, que es remunta a molts segles enrere

Segurament, i aquí comencen els problemes, de manera equivocada, ja que situa el naixement de les dues Santes a “Beturo”, que llavors es considerava erròniament el nom romà de Mataró enlloc d’Iluro (“Beturo” és probablement Betulo, és a dir, Badalona). Tal i com diu l’historiador Nicolau Guanyabens en el seu llibre “Les Santes, la Festa Major de Mataró”, l’autenticitat històrica de les Sants “resta molt incerta” i el seu origen iluroní “no resisteix la crítica històrica”. Una manca d’autenticitat, d’altra banda, que no és pas exclusiva de Mataró, sinó que es comparteix amb la majoria de llegendes vinculades als sants màrtirs catalans que avui són patrons de les ciutats del país. “Però per molt que l’arrel històrica del seu origen mataroní sigui difícil documentar, el que està clar és que Mataró s’ha fet seves Les Santes”, afirma Guanyabens. L’element identitari i la fe religiosa, en definitiva, han acabat deixant en segon pla els conflictes de veracitat històrica. 

Tenir relíquies per excel·lir
La notícia dels vincles de les dues joves màrtirs amb Mataró es “confirma” l’any 1681 quan el pare Roig en detalla la biografia al rector de Mataró. Però hauran de passar gairebé 100 anys fins que Les Santes no s’estableixin com a Festa Major oficial. Durant tot aquest temps la ciutat reclama les relíquies de les dues joves, que es troben enterrades al Monestir de Sant Cugat, sant del qual eren deixebles. Quelcom que finalment succeirà l’any 1772. Una comitiva mataronina les recull el dia 25 de juliol i a l’endemà arriba a Mataró, on se celebra una processó general que conduirà les relíquies a Santa Maria. La ciutat s’engalana com mai per rebre les restes de les seves noves patrones Avui, un esgrafiat de Jordi Cuyàs a la cantonada de la Rambla amb el carrer Montserrat rememora el lloc per on van entrar.

Fins el 1773 no es va fer la primera celebració normalitzada de Santes a Mataró

L’arribada de les relíquies va ser molt celebrada a la ciutat. “Comptar amb les relíquies d’un Sant nascut a casa teva, màrtir i amb arrels en els orígens romans de la nostra civilització, llavors ho és tot”, explica Guanyabens. Aquella era una època marcada pel “mercadeig de relíquies” en paraules de l’historiador, que inclús es vivia en termes competitius. Durant força temps Les Santes es van disputar el patronatge de Mataró amb Sant Desideri, les relíquies del qual es custodiaven prèviament a la ciutat i van gaudir de força predicació. “Municipis com Mataró buscaven les relíquies com avui es busquen altres grans esdeveniments, com una manera d’assolir prestigi i perfil propi al territori”, relata Guanyabens. Que Mataró aconseguís les de Les Santes no va ser cap casualitat ni cop de sort. Només va ser possible perquè llavors, a finals del segle XVIII, era una de les ciutats més importants del país, capaç de fer la competència a una Barcelona en decadència després de la Guerra de Successió, i que demostra la seva puixança amb obres com l’ampliació del temple de Santa Maria o com la construcció de la Capella dels Dolors. Mataró tira d’influències, poder i capitalitat per obtenir el seu preuat tresor. 

Document amb els resultats del referèndum popular per proclamar Juliana i Semproniana patrones de Mataró, el 8 de maig de 1852. Museu Arxiu de Santa Maria 

Patrones, per fi! 
Amb les relíquies a resguard a Santa Maria, Mataró és ciutat delerosa d’excel·lir sota el patronatge de les seves “noves” Santes. És a partir de 1772 que es pot dir que Mataró celebra la Festa Major de Les Santes, amb un ofici dedicat a les seves patrones cada 27 de juliol i al seu entorn un seguit d’actes festius, durant els primers temps de caràcter gairebé exclusivament religiós. Però les tribulacions no s’acaben aquí. El patronatge de Les Santes no serà oficial fins que no el confirmi el Vaticà. Mig segle més tard, el 16 de desembre de 1852, Roma declararà les sants Juliana i Semproniana patrones de Mataró. Abans, però, la ciutat haurà de certificar-ho per una via molt en boga avui: un referèndum popular. Un grup de personalitats mataronines realitzen una mena de “porta a porta” com el defineix Guanyabens en el seu llibre, demanant el vot. Només se’n registren dos en contra. 

Amb la confirmació del patronatge, la Festa Major de Les Santes es consolida a la ciutat. La població, la converteix en la gran festa local i la branda com a element identitari. Malgrat mantenir un fort element religiós, és l’Ajuntament de la ciutat qui passa a comandar-ne l’organització, mostra del component civil que adquireix una festa que ja és de tots.