Que un roba, sempre saltarà algú dient que li han de tallar la mà; que hi ha un violador que surt cada dia a les notícies, algun “justicier” dirà que se l'ha d'executar i que així no passarà mai més... Ara, és un requisit de tot pensament racional i d'una societat progressista no treure conclusions immediates i absolutes, sinó agafar una mica de perspectiva i contrastar els fets amb la realitat.
Si engeguem la televisió avui dia veurem desgraciadament tot el contrari: una tendència a l'imperi de l'opinió i a la irracionalitat, veurem suposats debats amb gent pontificant de forma absoluta i vehement sense contextualitzar, i acompanyant-ho d'insults a l'adversari. Més greu és encara en temps de campanya electoral. Així és com veiem que portaveus de partits polítics que es presenten en aquests programes televisius tanquen de seguida qualsevol debat amb absoluts que pretenen imponderables o invectives primàries al més pur estil de la reina de Cors: “Que li tallin el cap!”
Aquesta forma d'enraonar està encarnada en partits extremistes. Agafem un tema que va saltar als titulars com a exemple paradigmàtic: que les persones puguin dur armes. Hi ha hagut mai problemes a Espanya, un dels estats de la UE amb un índex d'homicidi més baix, perquè la gent no anés fins ara armada? No. Si de debò és aquesta o altres proclames una màxima expressió de la llibertat individual, llavors això vol dir que fins ara tots estàvem encadenats i ara vénen els salvadors? No. Llavors, no té sentit plantejar-se l'opció de portar armes, que conceptualment implica negar una situació que ja és bona i, en fer-ho, desperta unes percepcions esbiaixades de la realitat. Així, de retruc, uns, els poderosos, s'aprofiten de la desconfiança mútua entre iguals.
Fixem-nos-hi: les coses s'aprecien pel prisma de la percepció individual en detriment de la ponderació dins de la comunitat i es jutgen immediatament tal i com raja (i curiosament els dolents sempre són els altres, no un mateix: si vull portar arma, és perquè l'altre em pot matar, però jo no mataria, clar). Això no pot sinó portar a una concepció antiigualitària de la societat, que pot ser explícita (quan s'afirma ser correctes i naturals les desigualtats tal i com es presenten ara) o implícita (rebuig dels principis de la democràcia).
Aquest pensament no és ni una anècdota ni una caracterització personal, sinó una característica social profunda i substancial: es tracta de la lluita entre l'herència de la Il·lustració i la perpetuació del regne de les tenebres. Per això cal estar políticament i culturalment preparats per l'assalt que des des l'extrema dreta tant els nostres sistemes polítics com el nostre sistema de pensament rebran. Cal contraposar a les barrabassades la radicalitat democràtica.
Comentaris