Capgròs
Aquestes vacances no he estat gaire original i, com la majoria dels meus compatriotes, he llegit de tot. D'entre totes les lectures m'ha cridat l'atenció una original anàlisi que una prestigiosa escola de negocis amb seu a Barcelona feia de l'economia mundial. L'article exalçava els herois desconeguts de l'economia global. En primer lloc el Sr. Smith, nordamericà, que també podria ser europeu, amb una renda per càpita de quasi 40.000 dòlars, però preocupat. De fet, durant el darrer any, amb el temor a una recessió, ha patit pel seu lloc de treball. L'ha conservat però ha vist, deia l'article, com alguns del seus coneguts havien perdut el seu. Veu també que s'aproxima l'edat de la seva jubilació i escolta rumors insistents sobre la precària situació de la Seguretat Social. Pensa que potser hauria d'estalviar una mica, però el Govern insisteix en que no hi ha motius per la preocupació. Li han dit que és gràcies a ell i a la gent com ell que l'economia mundial segueix creixent i confia, si algun dia venen mal dades, en la seva casa que ha doblat el seu preu els darrers anys i que segurament continuarà pujant. El Sr. Smith gasta més del que ingressa i com ell el conjunt del seu païs, que deixa a deure cada any a la resta del mon 500.000 milions de dòlars per productes que els compra.
En segon lloc el Sr. Wang, xinès, amb una renda per càpita de 1.153 dòlars. No és gaire, però el Sr. Wang, només gasta una mica més de la meitat. El 40% dels seus ingressos els estalvia. Dipositats al sistema bancari xinès, aquests fons van a finançar grans projectes d'infraestructures, a ampliar la capacitat productiva del seu païs (el 2003 el 30% de les exportacions totals japoneses, el 28 % de les alemanyes i el 21% de les nordamericanes estaven destinades a la Xina) i amb el que queda, encara n'hi ha prou perquè el banc central xinès acumuli títols de deute estranger, principalment dels Estats Units, finançant d'aquesta manera les despeses del Sr. Smith.
De tot això sembla deduir-se que el creixement de l'economia mundial té una base extremadament fràgil. De fet, tant a Amèrica com a la Xina, la demanda agregada es manté per l'esperança que segueixin pujant els preus de les vivendes, actius industrials, accions... Això manté el ritme de consum a un lloc i el creixement de la inversió a l'altre. Un s'endeuta per a comprar coses que no necessita i l'altre es priva del que necessita per a produir el que comprarà el primer.
En una conferència dictada el 1930, l'economista J.M. Keynes afirmava que en el termini de cent anys la humanitat hauria resolt els seus problemes econòmics.
Quan l'acumulació de riquesa ja no sigui de gran importància social, hi haurà grans canvis en els preceptes morals. Podrem deslliurar-nos de molts dels principis pseudomorals que han pesat durant més de doscents anys sobre nosaltres, seguint les quals hem exaltat algunes de les qualitats humanes més desagradables, colocant-les en la posició de les més altes virtuts. Podrem permetre'ns donar als diners el seu veritable valor. L'amor al diner com a possessió, a diferència de l'amor al diner com a medi per a gaudir de les realitats de la vida, serà reconegut pel que és, una cosa odiosa, una d'aquestes propensions quasi semidelictives, semipatològiques, que hom entrega als especialistes en malalties mentals. « Les possibilitats econòmiques del nostres nets » J.M. Keynes, 1930.
No obstant, advertia que durant aquest periode de cent anys, l'avarícia, la usura i la precaució seguirien essent els nostres Deus. De l'edat de l'ansietat que Keynes ens intentava alliberar, s'ha passat a l'edat del malbaratament. En un mon plagat de necessitats, l'atur i la marginació social són avui molt més greus del que van ser llavors.
I aquesta realitat avui ens colpeix d'aprop. Ens incomoda. Ens molesta, i és certament més desagradable perquè a més a més se'ns presenta davant els nostres ulls, al mateix centre de la nostra ciutat. Voldriem veure-ho solucionat ràpidament per a poder tornar a fer un cafè tranquilament o perquè no espantin els clients dels nostres comerciants. Caldria pensar en quantes persones més transiten per la marginació social, ciutadans autòctons o immigrants, tant se val, però que per nosaltres no existien pel fet que simplement fins ara no els vèiem. I dissortadament, és probable que la solució acabi essent aquesta : traslladar-los a un altre lloc de manera que no es vegin.
Per acabar, voldria fer una menció a l'escandalosa inhibició i manca de sensibilitat exhibida per la regidoria de Serveis Socials. Des d'aquí la meva sincera felicitació.
Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online
cheap phentermine online orlistat soma online lipitor
diazepam
cheap adipex sonata generic online
generic cialis online order vicodin online
modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil
order adipex
alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online sertraline
retin
lansoprazole paxil buy soma
naproxen keflex generic sildenafil
celexa pimpinella buy phentermine online generic propecia atorvastatin
Comentaris