Lluís Albertí: “Can Caralt se’ns està quedant petit”

Quina valoració fas d’haver estat 20 anys d’arxiver de Sant Andreu de Llavaneres? Què vas sentir el darrer dia i com ho valores mirant enrere?

Vaig començar a començaments dels noranta,  de la mà d’en Ferran Manau (director, aleshores, del Patronat Museu Arxiu) a la segona planta de l’ajuntament – que eren els habitatges abandonats dels mestres i del sereno- a recollir, literalment, documents del terra. Altres documents es trobaven en uns armaris de la primera planta on hi havia les oficines municipals. Es va renovar la segona planta i es va habilitar un espai per a poder ordenar i classificar adequadament aquesta documentació històrica. L’any 2000, amb motiu de les obres de remodelació de tot l’edifici municipal, l’arxiu va passar a l’escola de les monges fins que, a l’any 2003, es va iniciar el trasllat a Can Caralt, on es troba actualment. Va ser en aquest moment quan em vaig incorporar oficialment com a arxiver municipal.

Mirant enrere, sento la satisfacció de la feina realitzada i l’esperança de que aquesta feina hagi pogut ser útil per a tothom que s’hagi acostat a l’arxiu per a sol·licitar informació o a consultar documents. Penso que aquest no és un punt i final sinó un punt i seguit. Espero poder continuar, com a voluntari, el meu suport a l’arxiu i al museu.

Quina és la tasca d’un arxiver i quines característiques concretes o dificultats ho té ser-ho d’una vila com Llavaneres?

Les funcions i tasques dels arxivers són cada cop més complexes. En un primer moment, quan vaig començar, es tractava de fer la classificació i descripció de la documentació històrica i posar-la a disposició dels estudiosos. Actualment, la modernització de la societat, especialment amb la incorporació de la documentació electrònica, ha fet que s’hagin incorporat noves tasques als arxivers que els ha d’organitzar des del moment que es generen en les oficines municipals fins avaluar-ne la seva conservació o destrucció.

L’arxiu municipal d’una població com Llavaneres, per les seves dimensions, és més fàcil de controlar però cada cop creixem més i, per tant, també creix el volum de documentació.

Comparativament, com de documentada i endreçada està la història de la vila? Tenim un bon arxiu?

Podem estar molt orgullosos de la documentació que tenim al nostre arxiu. Comença a partir del segle XVI, amb els primers llibres d’actes de la universitat (nom que aleshores rebia l’ajuntament), i arriba fins a l’actualitat. La documentació històrica es troba ben inventariada i els llibres d’actes digitalitzats. Hi ha, encara, una important tasca a fer d’inventariar documentació administrativa que està realitzant el nou arxiver, en Xavier Rodrigo. Estic content perquè el futur de l’arxiu es troba en mans d’un bon professional.

De la passió per la història, entre el propi Arxiu i persones i entitats, n’han sortit diferents iniciatives com publicacions o jornades. Quines creus que són especialment rellevants?

Per l’arxiu ha passat un important nombre de persones (estudiants, professors universitaris, historiadors, etc.) que pels seus treballs han consultat els fons del nostre arxiu. Voldria destacar, però, dos treballs de recerca d’alumnes de l’Institut Llavaneres que varen merèixer la seva publicació: 'Estimat Quim ... Una història de Sant Andreu de Llavaneres (1939-1955)' de Carolina Llacher, 'Jordi Pujolar o Elisabet Robles', premi Cirit 2001 i el de 'El modernisme a Llavaneres' de Núria Brú i Ainhoa González, publicat el 2006.

També es va publicar el 2011 'Mes enllà de fer esport, el futbol a Sant Andreu de Llavaneres' de Francesc Costa, Antoni Perarnau, Joan Radó i jo mateix i el 2018 vam publicar un extens recull fotogràfic 'Sant Andreu de Llavaneres, història gràfica 1880 – 1980 un treball' de Joan Devesa i meu.

Passem a la part de Museu. En quin estat de salut està el projecte del Museu Arxiu?

Al museu estem bé de salut. Hem tingut sempre, al llarg de tots aquests anys, el suport de tots els ajuntaments del color que siguin i això ens ha permès tirar endavant els projectes del museu.

Creus que és prou conegut i valorat a dins del poble, a les 3 Viles o a nivell comarcal?

Crec que aquest és un punt dèbil del nostre museu. Ens falta donar-nos a conèixer una mica més al públic en general. Tot i que, cada cop més, amb les exposicions temporals, ens visita gent de la comarca que queden parats quan veuen la qualitat de les obres de la nostra col·lecció permanent.

Quina exposició destacaries de les que has programat i quins poden ser els objectius o reptes que encara hi hagi per endavant?

Hem realitzat exposicions molt interessants com la dedicada a Josep M. Subirachs, a l’escultor Borrell Nicolau, al dibuixant Joan Vila “D’Ivori”, a la dibuixant Roser Capdevila, i també a Guinovart, Ràfols Casamada i, més recentment a Maria Girona.

No podem oblidar tampoc les d’artistes més propers com Josep Novellas, Eduard Alcoy, J. M. Rovira Brull, Emília de Torres i Conxa Ibáñez entre molts altres.

El repte que tenim per endavant és poder disposar de més espai. Estem quedant petits.