Rafael Vallbona, el Maresme i el món

En Rafael Vallbona viu actualment a Premià de Dalt, durant molts anys va fer-ho a Premià de Mar, va néixer a Gràcia (Barcelona) i tot i considerar-se ciutadà del món i molestar-li que els altres l’emplacin en un lloc, és un dels responsables que el Maresme tingui projecció fora dels seus límits comarcals, perquè n’ha parlat i escrit més que ningú.

Cal situar els seus inicis en el Grup Literari de la Font del Cargol i el mestratge de Valerià Pujol, company de Martí Rosselló, Pep Bras i Maria Antònia Grau, entre d’altres escriptors d’aquests anys culturals tan fructífers, Vallbona va començar com a poeta, activitat que ha mantingut mesurada i continguda al llarg dels anys, que no abandona i que jo reivindicaria com la seva connexió més autèntica, per damunt de totes les altres que fa, les que l’han fet més conegut.

En Vallbona és periodista –amb una dilatada trajectòria-, escriptor reconegut i profesor universitari. Manté una intensa activitat als mitjans de comunicació, en el paper o a la xarxa, a la ràdio o a la televisió, sempre al voltant de l’anàlisi i opinió, el descobriment del món que ens envolta i el que fan els especímens humans, que són molts i variats i alguns nocius, com tots sabem. De fet, el seu to crític i analític el converteix en una mena d’etnobotànic de la fauna i la flora humana de la societat en la qual vivim i seguramente li ha despertat simpaties alhora que enèmics acèrrims.

Tothom que el coneix, però, sap que en tots els temes que toca, amb una gran fiabilitat, posa el dit a la nafra, l’encerta i provoca la reflexió, que és i hauria de ser el paper de l’intel·lectual i el periodista a qualsevol època històrica, molt més necessària encara en temps del “copiar y pegar” i la wikipèdia.

A la comarca, Rafael Vallbona ha combatut a totes les guerres. Potser per això va ampliar els horitzons i va buscar nous territoris professionals i personals. En la minisèrie documental parlem amb ell de la seva relació amb l’escriptor i activista cultural i polític Valerià Pujol, el seu cunyat i un dels pilars generacionals de la construcció del Maresme cultural.

En aquesta conversa. En la qual també participen la mare i la germana d’en Valerià, la Carme Bosch i l’Adriana Pujol, evoquem records i llibres de finals dels anys 80 i revisem i reivindiquem la figura de qui va ser l’amic, el mestre de molta gent, el gran intel·lectual compromès amb la cultura, la literatura, la política i la comarca.

L’altra línia de conversa amb Vallbona que pot veure’s a la minisèrie documental és el Maresme, una comarca que ell defensa que existeix, alhora que ens recorda, però, que les identitats canvien, que estem en un món diferent i que hauríem d’aprendre a entendre els potencials que té viure en un territori on la qualitat de vida és extraordinària, amb la proximitat de la gran Barcelona a tocar. Vallbona tampoc no deixa de banda una de les seves tesis, que la burguesia local mai hi ha cregut en el Maresme, que per a ells ha estat principalment un lloc d’estiueig i qüestiona, alhora, el treball que han fet les institucions.

L’últim tall del primer capítol de Nosaltres, els maresmencs, és una frase del periodista i escriptor premianenc en el qual ens recorda la constatació que la comarca, amb reflexions identitàries al marge, és el millor lloc per viure-hi. O no?