Capgròs
El febrer de l'any 1863 s'inaugurà la Presó de Mataró (1), aleshores la més moderna del país. D'estil panòptic i projectada per Elies Rogent, es va convertir en un exemple de l'estètica avançada aplicada al reformisme de la presó. Els cronistes diuen que l'obra de Rogent venia a humanitzar la vida dels presos, que fins aquell moment eren reclosos en condicions infrahumanes a l'edifici de l'Ajuntament.
També el febrer de 1863 (el dia 8) va ser fundada la Caixa d'Estalvis de Mataró per un grup de prohomes mataronins, entre els quals sobresurt Josep García Oliver. Volien crear una institució financera capaç de cobrir les necessitats de previsió de les classes treballadores i populars en plena revolució industrial. La Caixa d'Estalvis de Mataró va ser la tercera caixa creada a Catalunya, en què molts dels impositors obrers eren empleats de la seva fàbrica. Cofundador també de l'Ateneu Mataronès, García Oliver va ser cap dels empresaris, i no va dubtar en promoure el tancament patronal davant la mobilització obrera en demanda de millors condicions laborals i salarials. També va impulsar la Biblioteca Popular, la primera a Espanya. És clar que en aquella època es tractava d'un gest paternalista i per, d'alguna manera, tutoritzar les lectures sobretot de la menestralia.
Humanització o domesticació per amansir les ideologies rupturistes i revolucionàries? Aquests tres fets no poden passar desapercebuts ni entesos aïlladament quan actualment s'està gestant un conjunt històrico-cultural al bell mig de la ciutat: La Presó de Mataró com a Espai Memorial, que hauria de ser un projecte que recuperés i interpretés la història d'aquesta, un edifici que durant un segle i mig va acollir centenars de presos, centenars d'històries que cal mantenir vives per recordar la importància que va tenir aquesta instal·lació a Mataró.
La Presó va esdevenir el lloc on van ser empresonades les persones participants en revoltes de tot tipus. Durant el franquisme, les cel·les d'aquest recinte van acollir centenars de presos polítics, sobretot durant la dècada del 1940, durant la gran repressió de la postguerra. A més, dins dels seus murs van haver desenes de reclusos que després serien executats i que avui dia estan documentats.
La història en general, i les de les presons en particular, parla idiomes diferents segons si la mirem des de baix o des de l'alçada de les capes benestants i/o esteticistes.
Proposo tres angles d'interpretació. El primer, des del punt de vista arquitectònic. És cert que l'edifici de Rogent incorporava l'estil panòptic perquè s'ajustava molt bé als interessos dels fabricants i dels patrons per abaratir costos, com ara ho fan les economies de plataforma, que combinen descentralització en l'espai i concentració de poder amb la gestió del algoritme, com ha estudiat Richard Sennett, en un sentit, i la mataronina Gemma Galdón, en un altre. No va ser l'ideòleg de l'utilitarisme Jeremy Bentham l'inspirador d'aquest disseny del control holístic, sinó el seu germà Samuel, que a finals del segle XVIII treballava a l'actual Bielorrusia per al príncep Potemkin.
Samuel Bentham va concebre la idea bàsica d'un edifici circular en el centre d'un complex més gran com un mitjà per permetre que un petit nombre de gerents supervisés les activitats d'una mà d'obra nombrosa i no qualificada. El seu germà Jeremy ho va aplicar a les presons on el director tindria un interès pecuniari si baixava la taxa promig de mortalitat. El panòptic era més barat que les presons de la seva època, ja que requeria menys personal. Per què? Doncs perquè en aquest disseny de presó no es pot veure els vigilants, i llavors no és necessari que estiguin de servei en tot moment. Actualment, la ideologia dels sindicats grocs de les grans empreses "eduquen" els seus empleats perquè siguin "bon jugadors d'equip", al servei de la cúpula empresarial, és clar. En temps de Bentham, els presos serien emprats, a més, com a mà d'obra per a les fàbriques.
El segon angle: la Presó com a reflex de la lluita de classes. La desigualtat ha format part integral del projecte social del capitalisme des dels seus inicis. Des dels inicis de la industrialització fins a finals del segle XIX o, potser, fins a la Primera Guerra Mundial, no es va produir cap disminució estructural de la desigualtat. Almenys fins al 1860 els salaris reals no només es van encallar, sinó que el seu poder adquisitiu va retrocedir fins a cent anys abans, mentre que les rendes del capital experimentaven un fort creixement, segons demostra el reconegut economista Thomas Piketty. El primer cop que es va poder detectar un descens de la desigualtat fou a finals del segle XIX i primers del XX, quan la creació de la Primera Internacional (1864). Estem en el mateix marc històric de l'època de la inauguració de la Presó de Mataró: una altra coincidència.
Les presons estan indissolublement associades a la despossessió dels mitjans de vida de la gent amb menys recursos i als moviments de resistència per fer-hi front. Catalunya i Mataró, concretament, van ser el bressol tant del naixement de la UGT, com de la millor versió de l'anarcosindicalisme (Joan Peiró, sense anar més lluny). Hauria d'abastar el període de la repressió (ja fos durant la II República com de la postguerra fins els anys seixanta).
Un tercer angle: La reconstrucció del teixit polític i sindical de l'antifranquisme (1960-1977), amb la fusió de la vella classe obrera, representada bàsicament per alguns dirigents veterans de la CNT, amb el moviment de Comissions Obreres, que incloïa dirigents procedents de la migració d'altres terres d'Espanya. Hi van confluir amb les corrents comunistes, encapçalades pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), moviments de cristians de base, moviment veïnal, etc. Aquest darrer angle sovint s'oblida per les corrents historiogràfiques nacionalistes que no van tenir gran protagonisme durant la dictadura.
En aquest sentit, caldrà tenir en compte que la repressió i les tortures es produïren, no tant a la presó sinó a la Comissaria i a la Caserna de la Guàrdia Civil, així com a les dependències policials de Barcelona, on es traslladaven els presos. Durant la repressió dels anys seixanta i setanta, arribar a la Presó de Mataró sense haver delatat companys i companyes o bé mínimament sencer físicament, ja era una victòria moral i psicològica.
Des d'aquest punt de vista, la Presó de Mataró ha de contenir documentació de les vivències dels ciutadans i ciutadanes de Mataró que hi van passar per allà. Les lluites dels presos polítics ha de tenir protagonisme a la nova definició de l'equipament de la Presó de Mataró, per tal que aquests, i els seus sacrificis, siguin reconeguts com cal.
---
Fonts:
(1) COSTA, F. [Francesc]. La Presó a l'Ajuntament. Mataró Escrit, març 1988, núm. 24, pàgs. 51-54.
Comentaris