40 anys de ser i de fer Capgròs

Que la revista Capgròs celebri 40 anys aquest abril també és indicatiu que fa més o menys aquestes quatre dècades que la història i la reputació d’aquest malnom va començar a canviar. Els mataronins sempre hem estat capgrossos i les mataronines capgrosses. I ho serem sempre, és clar. També farem sempre més capgrossades i hi ha qui assegura (no se sap si amb fonament) que realment tenim un crani de mides prominents.

La revista ha contribuït a estendre l’orgull de ser d’on som

Però si durant generacions això de dir-nos així havia estat com un atac, com una desqualificació, hom pot mirar enrere i veure com la singladura d’aquesta publicació ha contribuït a canviar la percepció associada a l’adjectiu. Ja no és pejoratiu. La revista Capgròs ha contribuït, com també ho poden haver fet per exemple els castellers mataronins amb el seu nom propi de Capgrossos, a convertir un nom de mala fama en una denominació d’origen orgullosa. I no és pas poca cosa. En aquest Capgròs especial hem volgut comptar amb 40 personatges, amb 40 testimonis diferents representatius de la ciutat. Amb ells repassem el que ha suposat la revista i com ha acompanyat l’esdevenir de quatre dècades.

La revista que fa ciutat

Quan neix Capgròs ho fa en aquella primera onada de revistes gratuïtes. “No estava massa ben vista al principi, la premsa gratuïta, perquè pensaven que afectaria a la premsa de pagament però es van anar consolidant”, recorda Albert Calls que va ser periodista d’aquesta casa els primers anys. Un dels seus deixebles va ser Joan Salicrú que teoritza que “Capgròs va suposar la popularització de la informació local. Els gratuïts convertits com a productes informatius totalment contrastats són massius, arriba a tota la ciutat i construeixen un ‘nosaltres’ molt necessari i rellevant de tots els mataronins. I a més a més ho fan en català, que en el seu moment és una decisió valenta i que finalment es demostra que no és cap barrera”.

La virtut de la revista, doncs, és que reforça la ciutat informant-la. “És el relat de la quotidianeïtat i al ser una revista plural t’acosta a gent amb la que no hi tens contacte o relació”, en diu l’exalcalde Joan Antoni Baron. L’historiador Nicolau Guanyabens la defineix com “una caixa de ressonància imprescindible per calibrar les pulsacions de la nostra ciutat” i el president de NEM Xavier Martín hi afegeix que “si tens dubtes del que passa a Mataró el que fas és mirar-ho a Capgròs”. Miguel Guillén, que és politòleg i col·laborador de la revista va més enllà amb la perspectiva i assegura que “Capgròs és patrimoni dels mataronins, una revista imprescindible que també ha ajudat a construir la identitat mataronina dels darrers 40 anys i una idea d’una nova Mataró, la ciutat que ha crescut i que és més compacta i diversa”.

“Ha estat periodisme fet amb rigor i professionalitat”

No pot ser casualitat que, preguntats per l’efemèride i la revista, tantes veus coincideixin. L’escriptora Maria Escalas assegura que “la revista ha fet una gran tasca de cosir la ciutat” i Espartac Peran assegura que “Capgròs és admiració i valentia perquè ha estat capaç de defensar un mitjà local durant tants anys, que n’hem vist defallir dels altres. Sempre hi ha estat i amb una gran dignitat, sent-hi a tots els racons. Ho celebro com si jo hi hagués escrit la primera paraula”.

Manuel Cusachs descriu Capgròs com “la revista de Mataró”, per l’activista Carles Estapé “una àgora de debat i reflexió, un altaveu del teixit associatiu” i pel periodista esportiu Ivan San Antonio “és molt més que una revista i té un valor incalculable que fa que no es pugui entendre Mataró sense Capgròs”. L’artista Josep Maria Codina el reivindica “encara més avui, en l’època de la postveritat; entre fake news i informació superficial i esbiaixada, quan continuem buscant el Capgròs per estar informats del que passa a la ciutat”. La meitat dels populars The Tyets, Oriol De Ramon, diu que “els localismes no s’han de perdre i el que passa a prop nostre sempre és el més important”. Joan López descriu que la revista “fa gran allò que és important en els fets i gent”

El fotògraf Sergio Ruiz reivindica, en aquest aniversari, que “el periodisme fet amb rigor i professionalitat ha creat un vincle molt estret entre la ciutadania i el dia a dia de Mataró”.

Revistes que deixen petjada

Un exercici que pot fer tothom per celebrar aquests 40 anys és mirar de fer memòria i recordar revistes o portades d’aquelles que queden gravades. Hi ha qui té històries més personals, com el president dels Capgrossos Kim Alfonso que recorda un exemplar del 2001 on hi sortien dibuixos de Les Santes i un era del seu fill o el basquetbolista Jordi Bonareu que recorda amb gran estima “que se’m permetés publicar la carta d’agraïment a PADES per la gran tasca que fan i que tant ajuden a la gent afectada i les seves famílies”.

Quan algú surt a Capgròs, tothom el veu. Hi ha qui guarda les revistes on ha estat més protagonista o qui òbviament escombra més cap a casa i els seus interessos. Salvador Milà es queda amb les revistes post-eleccions “perquè és quan es nota el coneixement que tenen els professionals” o la historiadora Margarida Colomer amb els articles històrics, amb motiu d’efemèrides i aniversaris rodons. Joan Salicrú recorda el reportatge ‘Centenaris’ que va coordinar, i que entrevistava la majoria de persones de més de 100 anys que vivien a Mataró.

Quan algú surt a Capgròs, resulta que tothom t’ha vist

Josep Maria Codina té en estima “la bona cobertura que es va donar de la notícia que l’estudi de disseny mataroní Codina i Fontanals havíem guanyat el premi europeu pel disseny de l’EURO l’any 1996” i Perecoll el número dedicat a la seva recordada exposició sobre el color negre. L’art sempre ha estat important per la revista.

Núria Poch, directora de la Fundació Bassat recorda “la portada de la revista quan la pandèmia: Herois. En un moment tant incert i angoixant em va semblar tot un reconeixement a tothom qui va estar a primera línia treballant en ple confinament” i Carles Estapé “la revista d’octubre de 2022 “Els barris fan Mataró”, també em va interessar l’esforç informatiu que es va fer al voltant dels fets de la tardor de 2017”.

Miguel Guillén recorda especialment una portada “amb Joan Mora i Joan Antoni Baron, o més aviat les seves ombres, fosques, donant-se l’esquena. Es pretenia il·lustrar la manca d’acord entre els líders dels dos principals partits polítics de la ciutat”,  així en valor la feina dels equips de fotografia que ha tingut el mitjà. Antoni Luis recorda el número de l’especial de Jordi Arenas, Marta Ibarz el de la restauració de la Casa Coll i Regàs i Xavier Martín la notícia dels 25 anys de Saló Boda/Bridal Market.

Nicolau Guanyabens s’agafa a tot l’afer de Can Fàbregas com exemple “de la gran i llarga cobertura que s’ha fet de tot l’enrenou” i Albert Calls recorda un especial ‘Mataró en blanc i negre’ on autors i autores de Mataró feien un recorregut literari per la ciutat: “Una obra que encara avui deu tenir vigència”, diu.

.Una de les protagonistes era l’escriptora Care Santos que evoca que “jo era la més jove (23 anys) i encara inèdita, vaig escriure sobre la mort, quines coses, i vaig centrar la meva passejada mataronina en l’antic escorxador a la que m’hi uneixen vincles familiars, i el cementiri dels Caputxins, sobre el que després tant he escrit. Curiosament, en aquell text vaig recórrer les geografies del (meu) passat, però també les del futur -sense saber-ho-, inclòs el carrer on visc avui dia, a La Llàntia”.

La revista ha tingut un vincle especial amb l’art i la imatge

Pere Pascual recorda l’especial dels 30 anys, amb tots els artistes de la col·lectiva Tempus Fugit que ell va coordinar, Marta Bach amb l’exemplar de la ‘setmana màgica del 2016 quan el CN Mataró va guanyar la Copa i la LEN i Josep Puig Pla es queda amb “el ressò dels homenatges a Peiró, Antoni Comas, el Tren, Viladomat, en algun dels quals havia col·laborat. I d’altra banda notícies luctuoses d’impacte com el traspàs de l’Anna Comas i de la Núria Masafrets, per la rapidesa com es van produir i la proximitat a elles”.

És difícil quedar-se amb un sol contingut, és clar. Lola Casas en recorda dos, de reportatges: el de ‘Tota una vida buscant l’avi Josep’, ben present ara que es torna a posar en qüestió la memòria històrica o el de ‘Així és impossible dormir’.

Que sigui per molts anys més

Amb el que coindideixen tots 40 és amb el desig que la revista, que fa un any va tornar a la seva periodicitat mensual que curiosament és la mateixa amb la que va néixer el 1984, es mantingui amb vocació de futur i de seguir fent ciutat. “El més important és la pervivència”, raona l’exalcalde Manuel Mas i Nicolau Guanyabens la posa en valor “justament en unes dècades en què la premsa escrita local i tradicional s’ha desfet com la sal en l’aigua”.

El valor de la premsa local és més vigent que mai

Espartac Peran es posa seriós i assegura que “ quan hi ha hagut una notícia d’última hora, el Capgròs n’ha parlat. Però quan hi ha hagut festa, hi ha anat a fons per explicar qui, què i per què. Així amb tots els temes: treballant professionalment”. Maria Escalas reivindica que “la premsa local té un paper molt important anant a allò local, petit i proper”.

40 anys donen per molt. Milions de pàgines, milers de revistes, innombrables històries i tants protagonistes. El que queda clar és que el 2024 ser Capgròs i dir-se’n com a capçalera ja no és, ni molt menys, allò que el 1984 estranyava o sorprenia. Avui en dia és normal, quotidià i fa falta. Ser Capgròs i fer Capgròs és necessari.