Capgròs
Aquesta setmana es compleixen cinquanta anys de l'inici de la mobilització veïnal per posar a disposició de la ciutat el Parc de Cerdanyola, també conegut com Can Tuñí. S'ha creat una comissió formada per entitats del barri de Cerdanyola i l'Ajuntament de Mataró que ha preparat un interessant programa d'actes per als propers dies 8 i 10 de novembre, per tal de commemorar l'efemèride. Al programa, en què s'explica breument en què va consistir aquella lluita, es fa referència al paper que hi van jugar els veïns anònims i el Centre Social de Cerdanyola, la Parròquia de Maria Auxiliadora i els Salesians, però s'obvia el d'altres organitzacions que van tenir un paper imprescindible i bàsic, com van ser algunes organitzacions polítiques i sindicals clandestines llavors.
Per contextualitzar aquells temps, cal tenir en compte que les acaballes del franquisme, malgrat tot el que s'ha arribat a dir i a escriure, es va caracteritzar per una important mobilització social d'oposició al règim, singularment per part del moviment obrer, però en què també el moviment veïnal va jugar un paper important, arreu d'Espanya. Perquè és cert que el dictador va morir al llit, però la dictadura va morir al carrer. Com també és cert que els qui van arriscar la seva llibertat i fins i tot la seva vida no van ser la majoria. El 1974 es vivia una situació econòmica molt complicada al país, que també va patir les conseqüències de l'anomenada "Crisi del Petroli". L'any anterior havia acabat amb l'assassinat del president del govern espanyol, el franquista Carrero Blanco, i les dures condemnes del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) als principals dirigents de Comissions Obreres (CCOO) en el procés 1.001, mentre que el 2 de març de 1974 el règim executava a Barcelona el jove anarquista Salvador Puig Antich, per posar sobre la taula tres esdeveniments simbòlicament rellevants per entendre en quina situació es trobava el país llavors.
El diumenge 10 de novembre de 1974, en les acaballes del franquisme però amb el dictador encara viu, centenars de persones van donar inici a una lluita veïnal que va ser molt important per al barri de Cerdanyola i, per tant, per a tota la ciutat de Mataró. Es va ocupar simbòlicament el parc, llavors un pou d'immundícia, brutícia i contaminació, i moltes persones van apropar-se aquella jornada dominical de tardor per netejar el solar, col·locar-hi plantes, portant els testos de casa seva, per mostrar la voluntat de convertir aquell espai en un pulmó verd. Però tot allò no es va donar per art de màgia ni va ser cap acció sobtada ni improvisada. Darrere hi havia organització, hores de feina i reunions, debats i discussions. I aquí, com hem anunciat abans, el paper d'algunes organitzacions polítiques clandestines va ser imprescindible, troncal. Es tracta d'un fet a què probablement no s'ha prestat prou atenció, i malgrat que el paper dels veïns i veïnes sense adscripció política i determinades entitats va ser òbviament fonamental, cal reconèixer la tasca que, en particular el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Bandera Roja (BR), però no només, amb agrupacions actives al barri de Cerdanyola, van jugar en la preparació i posterior gestió d'aquella important mobilització i lluita veïnal.
Tal i com s'explica molt bé al llibre de Josep Lligadas i Juan F. De Maya sobre la història del barri, "Cerdanyola, el barri gran de Mataró 1920-2000. Construir la vida des de la immigració dels anys 50", els partits polítics clandestins van tenir presència destacada al barri en els anys de la clandestinitat. Així, es fa referència explícita al paper del PSUC, principal partit de l'antifranquisme a la ciutat i a tot el país, reconstruït a Mataró des de mitjans dels anys seixanta amb Miquel Reniu i José Luis López Bulla, qui precisament viuria a Cerdanyola i esdevindria el principal líder sindical de Catalunya amb CCOO, com també militants com Antonio Rodríguez Avellaneda, Antoni Segarra, Carmina Benito, Ramón Morales pare, els germans Ramón Morales fill i Pablo Morales (que militaven a les Joventuts Comunistes de Catalunya), Vicente Garrido, Luis Fernández, Manolo Pozo, etc. Al llibre també es parla del paper del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) (PCE-ML, que donarà origen al Front Revolucionari Antifeixista i Patriota, FRAP), amb militants com Víctor Ligos, Núria Masafrets, Enrique Olmo, José Tena, Eufemia Corzo, Antonio Izquierdo, Diego Izquierdo, Pedro Masa, Emilio Vallejo, Joan Abril, etc. El paper de Bandera Roja, partit amb important implantació al barri, va ser fonamental també, i en aquest episodi de la reivindicació del Parc de Cerdanyola ho serà de forma especial, com s'explica en aquest article. A aquest partit militaven persones com Joan Noè, Margarida Colomer, Albert Colomer, Àngel Puig, Paco Estrella, Lola Casas o Quico Lleonart.
Tal i com explica Joan Noè, un dels militants més actius al barri fa cinquanta anys, "cal fer una mica d'història per entendre com era el barri de Cerdanyola en aquell 1974, i quines entitats, partits polítics, etc. s'hi movien: les primeres reivindicacions socials en els barris de Mataró, que també es podrien fer extensius a altres localitats, varen sorgir del sí dels Centres Socials. Es varen crear per la preocupació d'alguns sectors progressistes de l'església catòlica per la situació que hi havia als barris, i per ajudar en allò que fos possible. En ocasions, treballava al barri i per al barri gent que no hi vivia, que s'acostaven més al concepte de caritat cristiana que no pas reivindicació veïnal. La parròquia de Maria Auxiliadora, que es va fundar el 1961, havent-ne començat les obres el 1955, es va construir amb molta aportació popular i veïnal: donacions, rifes, tómboles, etc. Acollia una escola, així com activitats socials de tots tipus: culturals, infantils, per a la gent gran, etc. També s'hi va crear, al cap de pocs temps, el Centre Social. En Juan F. de Maya era l'ànima de totes les activitats i en va ésser el seu president. Com a totes les entitats, va tenir els seus moments més àlgids i més baixos, ja que no deixava d'estar sota el sostre de l'Església, que no veia amb masses bons ulls a la gent nova que hi havia entrat, que pertanyia, més o menys, a partits polítics antifranquistes, amb idees molt més reivindicatives, que els feia sentir incòmodes. El 1974, el Centre Social de Cerdanyola es va traslladar al carrer València, ja amb l'Antoni Segarra de president. Es va recuperar l'empenta que s'havia anat perdent i es va implicar plenament en les reivindicacions del barri, i la principal en aquells moment era la d'aconseguir el que anomenàvem el Parc de Cerdanyola per al barri. A les reunions de la junta del centre hi assistia molta gent de diferents tendències i també venien molts veïns a expressar les seves queixes. S'ha de valorar molt la feina feta per l'assistenta social de Càritas, Assumpció de Torres, ajudant a la gent, i també la del periodista Manuel Cusachs, que tenia contacte amb diferents mitjans de comunicació i publicava cròniques, etc., que ajudaren a que l'esdeveniment de l'ocupació tingués més ressò".
Com recorda Margarida Colomer, militant llavors de Bandera Roja com Joan Noè, el Centre Social estava liderat per persones que formaven part d'organitzacions clandestines: del PSUC (capitanejat per Antoni Segarra), de Bandera Roja (amb militants com els ja citats abans), del Partit del Treball (amb en Tarsici Aragó), de les joventuts del FRAP (amb María Modesta Muñoz), etc: "estàvem al Centre Parroquial perquè era l'única manera de poder-nos reunir, però militàvem a organitzacions clandestines".
Els orígens de la mobilització pel Parc de Cerdanyola
Tal i com s'explica al citat llibre de Lligadas i De Maya, des de principis del segle XX existia als terrenys on ara hi ha el Parc de Cerdanyola, propietat de la família Tuñí, una fàbrica de productes químics coneguda com "L'Aiguacuit", la "Productora Química Catalana". Quan la fàbrica va obrir en aquella zona pràcticament no hi havia veïns, però el creixement del barri arrel de les onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta va convertir aquella zona en una de les més densament poblades de la ciutat de Mataró. Sobretot a partir del 1974, la pressió veïnal per aconseguir treure la fàbrica d'allà va anar in crescendo, per convertir aquell immens solar en una zona verda, per cobrir un dels clars dèficits del barri i també de la ciutat. De fet, ja en el pla d'ordenació urbana de 1952 (l'anomenat "Pla Baldrich") ja es preveia destinar aquell solar a zona verda. Però serà en el ple municipal del 6 de maig de 1974 quan es va aprovar un pla d'ordenació del terreny, destinant un 35% a zona edificable (la vessant que donava a l'avinguda Puig i Cadafalch) i la resta a zona verda. I això, per a gran part dels veïns del barri, era inacceptable, i alguns grups de persones es van començar a organitzar.
Al llibre de Lligadas i De Maya es fa esment a una recollida de signatures que van portar a terme veïns com Àngel Puig, Paco Estrella, Pedro Molina i Joan Noè, a més d'alguns joves del Centre Social. Estem parlant de persones que militaven concretament a Bandera Roja, una organització que el 1975 va decidir integrar-se al PSUC. Perquè no va ser casualitat que aquells que van activar la mobilització formessin part d'aquesta organització comunista clandestina. El cas és que el 15 de juliol d'aquell 1974 es va lliurar a l'Ajuntament de Mataró una carta signada per unes 450 famílies del barri de Cerdanyola. També, poc després, es va enviar una altra amb similar contingut, aquest cop signada pel Centre Social de Cerdanyola, la Parròquia de Maria Auxiliadora, el Centre Juvenil de Cerdanyola i el Centre Juvenil Salesià. La resposta per part del consistori no va ser favorable, i en el ple municipal del 5 d'agost es va ratificar l'ordenació de la finca perquè "no s'havia rebut cap impugnació", arribant a dir l'alcalde de l'Ajuntament franquista de llavors, Francesc Robert Graupera, que s'havien rebut algunes cartes de veïns en què es demanava sobretot la desaparició de la fàbrica, i a alguns ja els estava bé la planificació que havia fet l'Ajuntament, destinant una zona important del solar a edificacions.
Àngel Puig, militant llavors també de Bandera Roja, explica que, quan es van assabentar que la fàbrica química que hi havia a Can Tuñí tancava, arran de les protestes tant dels veïns com de l'Ajuntament, i que hi havia la intenció de construir pisos a la banda de l'avinguda Puig i Cadafalch, diverses organitzacions polítiques es van començar a mobilitzar, i cita al PSUC, Bandera Roja, el FRAP, el Partit del Treball i Comissions Obreres), així com també veïns que no estaven organitzats en cap partit ni sindicat. Llavors es quan es va crear l'associació de veïns clandestina, i a partir d'allà és quan comença veritablement la lluita, que insisteix que va ser "política i veïnal", i que cal recordar el paper, a més de les organitzacions clandestines, de molts veïns i veïnes que a títol individual s'hi van implicar amb força.
Antoni Segarra havia estat escollit feia poc president del Centre Social de Cerdanyola. Segarra, llavors veí del barri i destacat militant del PSUC (va encapçalar la candidatura del partit en les eleccions municipals dels anys 1979 i 1983, sent-ne regidor a l'Ajuntament durant dos mandats), explicava en el llibre de Lligades i De Maya que com que no s'aconseguia avançar amb l'Ajuntament franquista, es va decidir fer alguna acció més sonada, convocant una reunió a la parròquia a què van acudir entre quinze i vint persones, "els clandestins de sempre". Llavors, es va decidir fer una assemblea oberta el diumenge següent al teatre de la parròquia, i es va aconseguir omplir la sala. Allà, Segarra va pujar a l'escenari per dir que calia ocupar el parc. Es va acordar fer una mobilització popular el diumenge 10 de novembre al parc, en què els veïns i veïnes anirien a netejar el solar, portarien testos amb flors i els plantarien allà. Àngel Puig explica que des de Bandera Roja es va fer una acció d'anar per les cases dels veïns "porta a porta", per explicar què havien de fer el diumenge 10 de novembre, i que preparessin eines i testos amb plantes.
Antonio Rodríguez Avellaneda, veí del barri i militant del PSUC i de CCOO, també recorda aquella jornada perfectament: "darrera de la mobilització hi havia militants d'organitzacions clandestines com les que jo militava, i aquell diumenge vam aconseguir que molts veïns del barri participessin en el que va ser una autèntica mobilització popular. Vam estar netejant, col·locant taulons i plantant testos durant tot el matí. L'organització i la unitat van ser fonamentals per tal que la mobilització tingués èxit. Però, sí, efectivament el paper d'algunes organitzacions clandestines i els seus militants va ser clau. Recordo treballar durant la jornada amb companys com Manolo Pozo, Pedro Barrena o Eduardo Vivas, per exemple".
Antonio Ruiz, veterà sindicalista y activista veïnal del barri de Cerdanyola, recorda també la mobilització: "llavors, jo era membre en la clandestinitat del PSUC i de CCOO, i ambdues organitzacions vam jugar un paper important, junt amb molts antres veïns i també gent organitzada en l'antifranquisme. L'entitat tolerada pel règim era el Centre Social, com també el Centre Juvenil de la Parròquia i el dels Salesians, però darrere hi érem moltes persones que militàvem en organitzacions clandestines, com per exemple partits polítics d'esquerres i també de CCOO, des d'on es feia molta feina fora de les empreses, com a sindicat sociopolític que era". Ruiz rememora també la jornada del 10 de novembre, amb la neteja del solar, la col·locació de bancs i plantes, etc., i explica que després es va mantenir la mobilització, amb assemblees a les tardes, talls a l'avinguda Puig i Cadafalch per reclamar que tot el solar fos zona verda, etc. De la mateixa manera, explica que l'impuls de l'Associació de Veïns del barri va ser gràcies als veïns i veïnes, com és obvi, però que molta gent del PSUC i d'altres organitzacions clandestines van jugar un paper molt important impulsant-la i potenciant-la, i això cal recordar-ho.
Joan Noè recorda que "la jornada reivindicativa del 10 de novembre de 1974 no va sorgir espontàniament. Anteriorment ja s'havia treballat, i molt. S'havien recollit firmes, presentat demandes a l'Ajuntament, tractat el tema en totes les reunions d'entitats, centres de treball, etc. Finalment, en una reunió multitudinària celebrada a la sala d'actes de la parròquia, convocada conjuntament pel Centre Social i l'Associació de Veïns, es va aprovar que el diumenge al matí ocupéssim el parc i que portéssim testos amb plantes i les plantéssim. Va haver-hi alguna reticència per part veïns i entitats, bàsicament per por, però vàrem tirar pel dret i es va aprovar, sense donar-hi més voltes. Tot i que la convocatòria de l'ocupació l'organitzaven el Centre Social i l'Associació de Veïns, alguns dels partits, sindicats o entitats també van fer activitats pel seu compte, per tal d'assegurar-ne la participació. Concretament, els de Bandera Roja vàrem fer un porta a porta pels pisos dels blocs de la Gatassa. Bàsicament jo mateix, en Paco Estrella i l'Àngel Puig, entre d'altres. Va ésser una experiència molt reconfortant. Una vegada vençudes les reticències inicials, ens convidaven a beure, deien a algun avi de la casa que ens parlés de la guerra del 36, del poble, etc.". Per a Noè, "al barri la coincidència entre partits polítics, Centre Social, Associació de Veïns i altres entitats a l'entorn de la parròquia va arribar en un moment crucial per al barri: el de la lluita per reivindicar que els terrenys de la família Tuñí es destinessin completament a zona verda, i que no s'hi fessin blocs de pisos en un terç de l'espai, tal com havia aprovat l'Ajuntament en el ple del 6 de maig de 1974". Segons Noè, "Cerdanyola ja era un barri que apuntava una alta densitat de població i les zones verdes brillaven per la seva absència. Va haver un canvi de perspectiva en la lluita veïnal: ja no se surt al carrer per demanar la construcció del clavegueram o l'enllumenat del barri, sinó que ara ja es volen parcs per donar un respir urbanístic al territori i perquè els veïns i veïnes hi puguin passejar i fer petar la xerrada".
El dia de la mobilització
Àngel Puig ens explica que es va cuidar de la logística aquella jornada del 10 de novembre de 1974: "vaig fer dos transports de camió, anant a l'empresa del meu pare, on vaig agafar diversos taulons per simular bancs al parc, així com pics i pales per treballar la terra". També recorda com el Doctor Calvo i en Salvador Casas, d'Argentona, van pagar dos camions de sauló per tapar la terra negra contaminada que hi havia al solar, que es van abocar aquell mateix matí del 10 de novembre.
Antoni Segarra recorda perfectament com es va desenvolupar la jornada: "vam començar anant algunes persones al solar a netejar-lo, qüestió a què vam dedicar bona part del matí. També vam portar testos, plantes, etc., perquè ho teníem així planificat, i la gent s'aturava a mirar, les dones sortien als balcons i això va despertar una reacció immediata. El solar es va començar a omplir i molta gent va venir amb més plantes, que vam plantar a la terra, en una acció simbòlica que havia de servir per reivindicar que allà hi volíem una zona verda. Van apropar-se molts nens també, i havíem preparat unes quantes bosses de caramels que els vam anar repartint. Va arribar un moment que va venir un jeep de la policia, cosa que teníem prevista, i vam pujar a una furgoneta nostra per llençar més caramels als nens. Això va provocar que allò s'omplís de molta gent i la policia no podia avançar, es va crear força enrenou. En aquell moment, va aparèixer un representant de l'Ajuntament per mediar i la policia va acabar marxant".
Joan Noè explica, en un testimoni paral·lel al de Segarra, que "arribat el dia 10 de novembre, la jornada va ésser un èxit total. Els veïns van baixar testos, estris, es van sembrar plantes, etc. L'Àngel Puig va portar del magatzem de construcció del seu pare sorra per tapar espais negres dels abocaments químics de l'antiga indústria, taulons per fer bancs, pics i pales, etc. Hi havia moltíssima gent, especialment dones i canalla. La policia no va intervenir, tot i que hi eren presents. Aleshores ja anaven de color marró, i dins d'un Land Rover. Des d'una furgoneta es llançaven caramels als nens, i suposo que això va ajudar, perquè no podien actuar contra la canalla. Abans i després d'aquest dia, la policia secreta em va citar i van venir també a casa, sense una raó concreta: per revisar una falta del DNI... Però era un avís! Després de l'acció, tothom s'adjudicava una mica la paternitat de l'objectiu aconseguit. Ja acostuma a passar! Però els veritables aconseguidors de l'objectiu van ser les veïnes i els veïns anònims, amb la seva gran mobilització". L'acció es va mantenir durant diversos diumenges, per mantenir viva la flama mobilitzadora i pressionar l'Ajuntament.
Al número 27 de Combat, òrgan del comitè local del PSUC de Mataró, corresponent al mes de novembre de 1974, es feia referència en un article a la mobilització. Es relataven els fets que ja hem explicat anteriorment i es feia una valoració molt positiva de la lluita: "va revelar un esperit unitari i un grau de combativitat elevats; no només es va construir el parc en contra dels desigs i projectes de l'Ajuntament, sinó que els veïns van sortir decidits a continuar defensant-se. Va demostrar la capacitat mobilitzadora que pot aconseguir-se a través de reivindicacions sentides, en quant s'aconsegueix la conscienciació dels afectats pel problema comú. Que la manca d'equipaments dels barris, de què podríem adduir multitud d'exemples (les zones verdes són només un aspecte) i la lluita al voltant de la seva reivindicació són susceptibles de generar moviments de masses (...). L'existència d'aquests i altres moltes problemes podrien traslladar-se a altres barris de Mataró. L'acte del dia 10 pot ser una guia de com ha s'han d'afrontar tots aquests problemes, creant un precedent important, ara només falta capitalitzar a nivell organitzatiu el potencial humà desplegat".
Dos dies després de la mobilització, el diari del Movimiento a la ciutat, "Diario Mataró", publicava un article sota el títol "Parques y Jardines. El arado delante del buey", en què es demostrava que aquella lluita veïnal no agradava al règim. En l'article s'insistia que els terrenys de Can Tuñí eren de propietat particular i que l'Ajuntament havia aprovat ja un pla per destinar-lo a zona verda però també a pisos, "en justa compensació al propietari". Es defensava clarament el posicionament del consistori franquista, argumentant que "amb aquesta justa cessió, la Ciutat i la barriada comptava amb un pulmó sense la costosa càrrega econòmica que d'altra forma podria suposar la compra de tan extens terreny". També criticava la mobilització, i aquí val la pena recuperar el text original: "ahora, un grupo de vecinos de Cerdanyola ha organizado una acción para forzar y presionar al Ayuntamiento, imponiéndole su criterio de dedicar a zona verde la totalidad de la zona, sin considerar nada más. Esta postura de exigencia se tradujo en llevar a cabo una acción directa sobre esta zona para violentar cualquier decisión de los ediles que no esté de acuerdo con el grupo de presión organizador de la misma, autodefiniéndose defensores de los intereses del Vecindario marginando el criterio del Municipio cuyas razones no se han escuchado. Así el domingo, este grupo irrumpió en el solar edificable, colocando bancos, plantas y macetas, retirando cascotes y basuras, convirtiéndolo, al menos de forma simbólica, en jardín, manifestando de esta manera sus ambiciones. De proliferar estas acciones ilegales, los debates de las reuniones del Consistorio no tendrían razón de ser, puesto que más que las razones que esgrima cada concejal para defender sus puntos de vista, habría que considerar a estos grupos de presión que del mismo modo que unos irrumpen en un terreno particular para poner bancos, otros pueden hacerlo bajo razones tan respetables como las de los primeros, para arrancarlos, inutilizando con acciones activistas, cualquier diálogo para dirimir el destino de un terreno antes de ejercer ninguna acción sobre el mismo (...). Es como hacer pasar el arado delante del buey. Presentada la acción con un traje proteccionista del interés del Vecindario. Pero exactamente igual y por tanto, por mucho que pretenda disimularla con simpatía popular, una subversión de los valores de la Administración de la Ciudad, ante cuyos representantes los ciudadanos pueden acudir expresando su parecer y dialogando sobre sus ambiciones, sin necesidad de tomar decisiones teatrales y de dudosa legalidad, arrollando los intereses privados, que si es preciso habrán de ser sacrificados al bien común, pero sin hacerles víctimas de quienes creen —como pasa en los linchamientos— que la Justicia tomada por la mano, es la forma más directa de ejercerla. Lo sentimos. A pesar de los deseos de que la Ciudad tenga espacios verdes abundantes y comprendiendo las ambiciones de los vecinos de Cerdanyola, el método empleado ha embadurnado todas las simpatías que despierta el fin que persiguen, los que de buena fe, han contribuido en esta acción". Déu n'hi do.
Les negociacions amb l'Ajuntament franquista
Explica Manuel Cusachs al seu imprescindible llibre "De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980" que el 12 de gener de 1975 es va celebrar a la sala d'actes de la parròquia de Maria Auxiliadora una sessió informativa sobre el Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) de Mataró. Hi van participar l'alcalde, Francesc Robert Graupera, el regidor Frederic Herrero i els tècnics municipals Maria del Carme Barbero (arquitecta) i Francesc Jou (advocat). En aquesta reunió l'alcalde es va comprometre a iniciar negociacions amb el Centre Social de Cerdanyola. En les negociacions van participar, representant el Centre Social, Antoni Segarra (del PSUC, que n'era el president) i Joan Noè (de Bandera Roja, que presidia l'associació de veïns clandestina), mentre que per part del consistori hi van participar el mateix alcalde i el regidor Herrero.
Segons es relata al citat llibre de Cusachs, la primera reunió va tenir lloc a l'Ajuntament a finals de gener de 1975, amb presència dels citats representants veïnals, el propietari de la finca, Manuel Tuñí i Bancells, la gerència de la Productora Química Catalana i alguns assessors municipals. Segarra i Noè es van mostrar inflexibles en les reclamacions veïnals (mantenir tot el solar com a zona verda) i van aconseguir que l'Ajuntament fes marxa enrere del seu pla inicial. El cas és que, en el ple municipal del 3 de febrer, l'alcalde va proposar prendre en consideració la compra del solar (que tenia un total de 29.587 metres quadrats —dels quals es volien dedicar 7.000 a edificacions—) per 52 milions de pessetes (uns 312.500 euros). En el ple de març la proposta de comprar el solar va ser acceptada pel consistori, amb els vots en contra dels regidors Joaquim Llorens, Miquel Boter, Francesc Orozco, Salvador Taberner i Joan Vicenç Cebrià. A partir de llavors, s'iniciava el camí per convertir aquell solar infecte en un espai verd per al barri i la ciutat.
Antoni Segarra explica que a les negociacions van defensar fermament, tant en Joan Noè com ell mateix, que tot el solar s'havia de dedicar a zona verda, mentre que l'Ajuntament mantenia que allò costaria molts diners i va demanar si els veïns de la zona acceptarien fer contribucions especials: "vam defensar que si calia fer-ho, hauria de fer-les tota la ciutat, perquè allò era un parc per a tot Mataró. L'alcalde va arribar a dir que organitzaria un referèndum defensant que es podia fer el parc i també els pisos, i nosaltres li vam contestar que segurament el guanyaria, però que a la llarga el que importava era el que quedaria per a la història, un parc per a la ciutat, i no guanyar un referèndum".
Joan Noè coincideix amb Segarra: "l'ocupació va ésser un factor desencadenant per negociar amb l'Ajuntament des d'una posició de força. L'Antoni Segarra i jo vàrem anar a negociar amb l'alcalde i el regidor Herrero. Anàvem en representació del Centre Social i l'Associació de Veïns. L'alcalde no ho veia clar: primer va dir que els veïns paguessin una contribució especial, i nosaltres vàrem dir que, en tot cas, paguessin també tots els veïns de Mataró, i que si només pagàvem els de Cerdanyola, posaríem una tanca i barraríem el pas. També va dir que es podria fer un referèndum, que li vàrem treure del cap. Finalment el regidor Herrero va decantar la balança al nostre favor: ell ja veia que el règim s'acabava i que tot això ja ho pagarien els futurs ajuntaments democràtics, i que ells haurien quedat molt bé. També vàrem anar a negociar amb els propietaris, tal com ens va demanar l'alcalde, per tal que rebaixessin el preu que hauria de pagar l'Ajuntament, sense gaire èxit. El preu definitiu va ser de prop de 50 milions de pessetes, l'Ajuntament va pagar una part amb els seus recursos propis i la resta, mitjançant un crèdit que van demanar a Madrid". Noè recorda també que "per a l'Ajuntament era un negoci clar: amb el terç del solar dedicat a habitatges li sortien gratis els dos terços de parc per al barri. Si els veïns haguessin acceptat aquesta proposta, l'espai hauria quedat purament residual, com el pati del darrere dels blocs que donarien a l'avinguda Puig i Cadafalch".
Força anys després (2006), en un llibre d'Albert Punsola en què l'autor conversava amb l'antic alcalde, "Converses amb Francesc Robert Graupera. La transició des de l'alcaldia de Mataró 1973-1977", el darrer alcalde del franquisme a la ciutat feia una valoració en què s'atribuïa els mèrits de la transformació del solar de Can Tuñí en el Parc de Cerdanyola: "en aquests terrenys hi havia una fàbrica química que es trobava en una situació irregular ja que no tenia llicència municipal. En el moment en què ens plantegem recuperar aquest espai per a la ciutat la fàbrica no era operativa i el propietari la utilitzava només com a magatzem. L'aprovació de la compra es va produir a principis de març de 1975, no sense una certa polèmica en el sí de l'Ajuntament pel seu cost, però tal i com vaig afirmar en aquell moment, si el consistori havia heretat molts problemes sense resoldre, també havia heretat una certa capacitat per ampliar el seu endeutament. De fet no utilitzàvem, ni de lluny, la nostra possibilitat legal d'endeutar-nos". També explicava que era el moment oportú per fer l'operació de compra del solar, "perquè, a banda del fet estrictament econòmic, també ens avalava la importància que tenia el futur parc, no ja per a Cerdanyola, sinó, donades les dimensions dels terrenys, per a tota la ciutat. De fet a mi m'agradava parlar d'aquest parc com del segon parc municipal de Mataró. Quan es va inaugurar comptava amb un total de dues hectàrees d'extensió, una font lluminosa, vegetació mediterrània molt variada, reg automàtic i casetes pels serveis, situant-se així per damunt de la mitjana d'inversió en aquest conjunt de noves zones verdes. L'operació, per tant, va ser oportuna i satisfactòria. De tota manera no vull passar per alt que en el moment de portar a terme l'obra no es van tenir en compte l'existència de productes residuals de l'antiga fàbrica en el subsòl i això va causar alguns problemes que van ser resolts per posteriors Ajuntaments". Llegint el que explicava Francesc Robert Graupera en aquest llibre, sembla que el mèrit sigui exclusiu de l'Ajuntament i, particularment, de la seva persona. Cap referència a la lluita veïnal.
Projecte i inauguració del Parc
En un article publicat a Combat, en el seu número 39, de juliol-agost de 1976, signat per Paco Estrella i Joan Noè, que dos anys abans militaven a Bandera Roja, els autors explicaven que "l'Ajuntament torna a sorprendre'ns i, sense comptar ni amb l'Associació i les altres entitats del barri ni amb els veïns, elabora, al marge de tots, un projecte de construcció de la zona verda que no satisfà en res les necessitats reals del barri. El que havia de ser un parc públic esdevé un jardí d'estil versallesc. Aquest fet és ràpidament denunciat amb l'edició d'un cartell en què es recullen gràficament dos projectes: el municipal (el versallesc) i el que va ser elaborat en una trobada entre veïns i Associació. Les diferències entre projectes són evidents: mentre el primer es limita a donar un toc colorista i espectacular al Parc, el segon recull el sentir i les necessitats més importants per al barri: zona de joc per als nens, de descans per a la gent gran, Casal dels Avis, glorieta, zona àmplia per a manifestacions artístiques, culturals, etc.". A l'article d'Estrella i Noè es recull també que el 22 de juliol va tenir lloc una assemblea de barri amb assistència de l'alcalde i els tècnics municipals. Allà, l'arquitecte Agàpit Borràs, que col·laborava amb l'Associació de Veïns, va exposar les peculiaritats més importants del projecte popular: desaparició de les dues fonts lluminoses, necessitats de passos soterranis per a l'accés al parc, etc.". La reunió va ser tensa perquè les dues posicions estaven molt allunyades, malgrat els intents de l'alcalde per apropar posicionaments. Finalment, es va aconseguir paralitzar les obres. A l'article s'insisteix en la importància de la força del moviment veïnal al barri de Cerdanyola per aconseguir-ho, i es reivindicava el paper que en el futur havien de tenir les associacions de veïns democràtiques.
Joan Noè recorda, gairebé cinquanta anys després, com el projecte no va agradar gaire: "era més bonic que pràctic. Semblava que volien fer uns jardins de Versalles. Alguns veïns volien sortir a protestar perquè es canviés el projecte, però els vàrem aturar una mica. Ja havíem aconseguit que no s'hi fessin els pisos i, si s'endarrerien les obres, encara es podrien fer enrere des de l'Ajuntament. Pensàvem que, amb els anys ja s'aniria modificant". Noè explica també que, "quan es va inaugurar el Parc, l'Ajuntament no ens convidar ni al Centre Social ni a l'Associació de Veïns, mentre que sí va convidar les associacions oficialistes (Cerdanyola-Nord i Cerdanyola-Sud). En Toni Segarra i jo vàrem rebre a les autoritats vestits amb uns barrets de copa, de plàstic, que havíem comprat a Can Patuel. L'Alcalde es va empipar moltíssim dient-nos que no s'esperava això de nosaltres, etc. Van tallar la cinta, van dir unes paraules i van anar a fer el vermut a un bar a prop. Evidentment, només van convidar el seguici oficial i va pagar el poble, com sempre". Antoni Segarra recorda aquell dia de la mateixa manera que Noè.
La nova Associació de Veïns
La mobilització del Parc de Cerdanyola va ser bàsica per impulsar una associació de veïns democràtica al barri, fundada per Antonio Sánchez Medina, Alfonso Bollero Romero, Julio Blasco Corominas, Isidro Tello Huélamo, Francisco Tomé Gabancha i Joan Noè Roca. A partir d'aquell moment, el Centre Social seria la institució més estable, oferint serveis diversos, i l'Associació de Veïns tindria funcions més reivindicatives. Cal tenir en compte, però, que a tota la ciutat hi havia altres associacions veïnals creades amb l'impuls oficialista del consistori franquista dirigit per Francesc Robert Graupera, amb el suport sobretot de Francesc Terradas, conegut per les seves posicions d'extrema dreta. A més, com explica Manuel Cusachs al seu citat llibre, el camí per constituir i legalitzar les associacions no era fàcil llavors, sobretot per les dificultats legals que el Govern Civil imposava, a més de l'intent barroer i desesperat per part de l'Ajuntament de Mataró per crear aquestes associacions oficialistes i domesticades a què fèiem referència abans. A Cerdanyola n'hi havia dues: Cerdanyola-Norte i Cerdanyola-Sur, constituïdes aquell mateix 1974, mentre que la que realment exercia com a associació veïnal que defensava els interessos del barri i els seus veïns i veïnes era clandestina, presidida, com ja s'ha dit, pel militant de Bandera Roja Joan Noè.
El cas és que, finalment, a Cerdanyola es va acabar constituint l'agost de 1975 una associació amb el curiós nom de "Asociación de Vecinos de Cerdanyola Centro". L'assemblea constituent va tenir lloc l'11 d'octubre d'aquell any a la parròquia. El primer president va ser l'històric dirigent veïnal Isidro Tello, una persona menys cremada políticament que altres lluitadors com Segarra o Noè, però que també havia militant al Partit Comunista d'Espanya (PCE) al seu poble d'origen (Santa Cruz de la Zarza, Toledo) i després ho va fer al PSUC. Com recorda Joan Noè, "va ser una persona de consens, molt valuosa". La junta fundacional la van formar, també, Alfonso Bollero (vicepresident), Joan Noè (secretari), Julián Blasco (tresorer), Margarida Colomer (Condicions de Vida), Josep Maria Fàbregas (Urbanisme), Núria Manté (Cultura), Felip Agramunt (Informació i Festes), Tarsici Aragó (Sanitat) i María Modesta Rodríguez (Joventut). Aquí, a més de destacats membres del PSUC o Bandera Roja, també apareixen per exemple el metge Tarsici Aragó (que militava al Partit del Treball), o María Modesta Rodríguez (que ho feia a les joventuts del FRAP).
Les idees no viuen sense organització
Com deia Antonio Gramsci, "les idees no viuen sense organització", i el cas de la mobilització veïnal del Parc de Cerdanyola és un exemple més. Cal insistir en el fet que, tal i com recorda, cinquanta anys després, la historiadora Margarida Colomer, en aquells anys finals de la dictadura, al barri de Cerdanyola l'única manera legal per organitzar reunions era mitjançant el Centre Parroquial, però en realitat el conformaven, a més de veïns sense adscripció ni militància en organitzacions clandestines, d'altres que sí que militaven activament a l'antifranquisme, sobretot a partits d'arrel comunista. Per això, mig segle després d'aquella mobilització tan important per a Cerdanyola i per a tota la ciutat de Mataró, no és de justícia parlar d'una mobilització portada a terme només des de la Parròquia o el Centre Social o que va sorgir per art de màgia espontània. Perquè aquí, com va passar en moltes altres mobilitzacions, el paper de les organitzacions polítiques clandestines va ser determinant. Cal recordar també que l'any 1974 ja feia tres anys que a la nostra ciutat s'havia constituït l'Assemblea Democràtica, en què diverses organitzacions (no només polítiques) clandestines ja treballaven en projectes comuns d'oposició al franquisme. Existia ja una interacció i una coordinació, i aquest fet cal destacar-lo.
Sense el paper dels veïns i veïnes del barri de Cerdanyola, sense la seva lluita i les mobilitzacions que es van portar a terme, de ben segur que als terrenys de Can Tuñí hagués tirat endavant el projecte de l'Ajuntament franquista i s'haguessin construït pisos. Però també és cert que, sense l'organització i planificació de les organitzacions polítiques clandestines en la mobilització, i sense la posterior negociació amb l'Ajuntament des d'una posició de força, avui Cerdanyola i Mataró no tindrien un gran espai verd al cor del barri gran de la ciutat, com és el Parc de Cerdanyola. I avui, cinquanta anys després d'aquella mobilització històrica, i coincidint amb els actes que s'han organitzant per commemorar-la, és de justícia recordar-ho. I celebrar-ho, per suposat.
Agraïments:
Margarida Colomer, Joan Noè, Àngel Puig, Antoni Segarra, Salvador Milà, Juan Ortiz, Antonio Rodríguez, Antonio Ruiz, Teresa Ventura i Centre de Documentació Històrica de Cerdanyola.
Fonts:
- AMAT PUIG, Xavier (2009). Veus de Mataró, les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes. Mataró: Institut Municipal d'Acció Cultural de l'Ajuntament de Mataró i Federació d'Associacions de Veïns de Mataró
- CUSACHS CORREDOR, Manuel (2003). De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980. Mataró: Patronat Municipal de Cultura de Mataró
- DIARI DE MATARÓ (1974). Parques y jardines. El arado delante del buey. Diari de Mataró, 12 de novembre de 1974
- ESTRELLA, F. i NOÈ ROCA, J. (1973). Can Tuñí. Combat, PSUC, número 39, juliol-agost de 1976, pp. 20-21
- LLIGADES, Josep i DE MAYA, Juan F. (2000). Cerdanyola, el barri gran de Mataró. 1920-2000. Construir la vida des de la immigració dels anys 50. Mataró: Patronat Municipal de Cultura. Col·lecció Caps de Bou, 28
- MORALES MORAGO, Ramón (coordinador) (2021). Memoria colectiva de la Joventut Comunista de Catalunya de Mataró. Fundació Nous Horitzons
- NOÈ ROCA, Joan (2024). 50 anys de l'ocupació del Parc de Cerdanyola. Article inèdit
- ORTIZ OLMEDO, Juan (2024). L'abraçada del PSUC. Mataró 1966-1977. Ed. Carena
- PÁEZ JIMÉNEZ, Javier (2023). Descobreix(-te), Cerdanyola! Treball de recerca de batxillerat, Escola Pia Santa Anna
- PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1974). Los barrios. Combat, PSUC, número 27, novembre de 1974, pp. 21-23
- PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1975). Cerdanyola. Els barris. Combat, PSUC, número 29, juny de 1975, pàg. 17
- PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1975). Una tècnica coneguda. Combat, PSUC, número 33, novembre de 1975, pàg. 10
- PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1976). Cerdanyola. Combat, PSUC, número 35, febrer de 1976, pp. 15-16
- PUNSOLA, Albert (2006). Converses amb Francesc Robert Graupera. La transició des de l'alcaldia de Mataró 1973-1977.
- RODRÍGUEZ AVELLANEDA, Antonio (2018). Siempre en la brecha. Memorias. Ed. Pròxima.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris (3)