90 anys de la proclamació de la Segona República: així es va viure a Mataró

Aquest dimecres, 14 d'abril es compleixen noranta anys de la proclamació de la Segona República Espanyola. Una efemèride important en la nostra història que, com és lògic, també es va viure de forma particular a Mataró. Ens proposem relatar què va passar durant aquells dies a la nostra ciutat en aquest reportatge.

Com és sabut, el 12 d'abril van tenir lloc unes transcendentals eleccions municipals a tota Espanya, plantejades com un plebiscit a la monarquia d'Alfons XIII, uns comicis que les forces republicanes van guanyar a 43 de les 52 capitals de província. Les primeres localitats a proclamar la República van ser Eibar (Guipúscoa), Sahagún (Lleó) i Jaca (Osca). La bandera tricolor es va hissar a la ciutat basca a dos quarts de set del matí del dimarts dia 14, i moltes localitats d'arreu d'Espanya van seguir el seu exemple, com ara València, Barcelona (Francesc Macià va proclamar a la plaça de Sant Jaume la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica) o Madrid, que també van proclamar la República. El rei va fugir a França aquell mateix dia sense abdicar formalment. El regnat d'Alfons XIII, besavi de l'actual monarca, va passar a la història pel Desastre d'Annual, les turbulències polítiques i socials, la dictadura de Primo de Rivera, la seva dura repressió i, a nivell personal, pels seus negocis privats i la corrupció, quelcom que sembla inherent a la dinastia borbònica. Com va dir Valle-Inclán, "los españoles han echado al último Borbón no por Rey, sino por ladrón".

Però què va passar a Mataró? Com s'explica al llibre de Marta Manté "La problemática de la Segunda República a través del estudio de una situación concreta: el Mataró de los años treinta", guanyador del Premi Iluro de 1975, a la nostra ciutat les eleccions municipals del 12 d'abril les va guanyar la coalició Republicano-Socialista, formada pel Centre Republicà Federal (adherit a Esquerra Republicana de Catalunya), Acció Catalana Republicana i l'Agrupació Socialista de Mataró (adherida al PSOE). L'altra coalició que es va presentar, l'anomenada candidatura Administrativa, estava formada per sectors conservadors de la ciutat, incloent personalitats que havien format part de l'Ajuntament durant la dictadura. Segons les dades publicades al Diari de Mataró el 13 d'abril, la coalició Republicano-Socialista va aconseguir la victòria als cinc districtes de la ciutat, amb un total de 3.193 vots (65,94%) enfront de la candidatura Administrativa, que va obtenir 1.602 vots (33,08%).

En el seu treball "La Segona República a Mataró. De l'entusiasme a les dificultats", publicat als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, la mateixa Manté explica que, dels 26 escons a cobrir, 17 foren per als membres de la coalició Republicano-Socialista (de 16 seccions electorals, van guanyar a 15): Francesc Rosetti, Jaume Recoder, Joan Julià, Daniel Barberà, Josep Majó, Agustí Montaner, Josep Rabart, Artur Puigvert, Josep Abril, Jaume Llavina, Jaume Comas, Pere Torres, Ramon Cantó, Josep Esperalba, Francesc Anglas, Joan Cabanyes i Vicenç Esteve. Els 9 escons restants van ser per a la candidatura Administrativa: Joan Masriera, Josep Recoder, Francesc Biayna, Joaquim Sans, Josep Puig, Antoni Vinardell, Josep Maria Fradera, Joan Novellas i Josep Monserrat.

El paper de la CNT, sindicat hegemònic en aquells temps, va ser fonamental en la victòria republicana. Malgrat que els anarquistes no van demanar explícitament el vot per a la coalició Republicano-Socialista, van donar llibertat de vot als seus afiliats, que van votar en massa per aquesta candidatura. Però el suport a la República per part de la CNT era merament tàctic, doncs es considerava una forma de govern que els permetria major llibertat d'acció, però no deixava de ser una forma d'Estat. En un míting que va tenir lloc el dia 15 a la plaça de Santa Anna, amb la participació dels líders anarquistes Bellavista, Peiró, Molist i Mascaró, es va deixar clar que el canvi suposava només un nou episodi, doncs l'ideal anarquista era un altre. L'acte va acabar amb crits de "Visca la Revolució Social!".

Tornant a la jornada del dia 14, els regidors republicans, acompanyats d'una important massa de gent, es van dirigir a l'Ajuntament. Allà van rebre per part de l'alcalde sortint, Enric Arañó, el traspàs de poders, i es van hissar les banderes espanyola tricolor i la catalana. Com relata Marfà al seu treball "La proclamació de la República Catalana a Mataró", publicat el 1981 als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, els regidors van dirigir-se al públic assistent recomanant "seny i cordura" i convidant els obrers a participar de l'alegria de la diada, demanant-los que "amb el major ordre abandonessin el treball". Va parlar en primer lloc el doctor Viladevall, que va informar el públic assistent de la proclamació de la República a Barcelona, i després van prendre la paraula els senyors Recoder i Abril, aquest darrer pregant al poble "donar mostres de seny i capacitat per sostenir la República". Mentre els nous regidors prenien possessió dels seus càrrecs, es va llençar pel balcó un bust del rei Alfons XIII, tot plegat rebut per forts aplaudiments de la gent que es va concentrar a les portes de l'Ajuntament. Tot seguit, es va constituir un Comitè Revolucionari que va intervenir immediatament les comunicacions postals, telefòniques i telegràfiques i va organitzar destacaments que van anar a proclamar la República a les localitats veïnes, més indecises que la capital maresmenca. Segons alguns testimonis, aquella tarda el balcó de l'Ajuntament de Mataró va continuar albergant discursos de polítics i autoritats, fins i tot d'un capità del regiment d'artilleria de la ciutat, que va informar de la proclamació del president Macià i que l'exèrcit es posava al costat del poble. I tot això mentre al carrer la banda municipal va tocar els Segadors, la Marsellesa i fins i tot la Internacional.

Explica F. J. Romà en "El meu record del 14 d'abril de 1931" (Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria) que "serien poc més de les cinc de la tarda d'aquell dia, quan (...) sentírem (...) forts aplaudiments, crits i visques, que procedien del cantó de la Riera. Com sia que a primeres hores de la tarda s'havia donat per la ràdio la informació de l'acte de proclamació per Francesc Macià, de la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat, pensàrem de seguida que es podia tractar de la celebració d'un acte similar fet des del balcó de l'Ajuntament mataroní (...) vàrem veure que a la Riera, en el tros que es podia albirar des d'on ens trobàvem, hi havia bastant de gent mirant de cara a l'edifici de la Casa la Ciutat, aplaudint i donant visques (...) vaig anar, juntament amb un o dos altres companys, fins a la cantonada del carrer d'en Palau amb la Riera. Des d'enfront de la confiteria que aleshores hi havia en dita cantonada (...) vaig contemplar que un dels que estaven a la balconada de l'Ajuntament feia gestos com volent calmar el nombrós grup que hi havia a sota, que sembla que reclamava quelcom. Es pogué sentir que es tractava d'un quadre que presidia el Saló de Sessions, obra del pintor Cusachs, amb l'efígie de la Reina Regent i el seu aleshores petit fill, Alfons XIII, i que des de dalt es deia que es portaria al Museu Municipal. Però la gent anava cridant. Al cap de pocs moments vaig veure com, des de la balconada, "queia" un bust del rei Alfons XIII, que sembla que presidia el saló de l'alcaldia, i com que era de guix o pasta de fusta, encara que semblava de bronze, quedà esmicolat per la gent en arribar a baix".

En Terri (Lluís Terricabres), en un altre valuós testimoni publicat també als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria ("Evocant el 14 d'abril, dia de l'adveniment de la República"), explicava que "els més vells, gairebé tots, eren republicans; altres no ho sabien ben bé i alguns, els més de missa, recordo que eren monàrquics, dels del Rei. Aquests veien que tot se n'anava a fer punyetes i sense el Rei creien que no hi hauria feina, ni justícia, ni res. Els de la república, al revés, veien que començava la nova albada, la llibertat, tot allò que feia tants anys que havien perdut i que esperaven, perquè ho desitjaven, tornar a tenir-ho (...). Tothom anava decidit cap a la Rambla (...) ens varen arrabassar pels voltants de la clínica, perquè anaven molt de pressa, dos homes alts, eren lampistes i portaven la clàssica americana blava sense "hombreres" que queia com un sac; ens vam girar perquè oírem que cantaven "La Marsellesa" (la cançó era nova per a mi) (...) la Rambla semblava un dia de festa, tota la voravia era plena fins al carrer, no podien passar els cotxes, els pocs que hi havia. De sobte et topaves amb un grup, amb un que parlava, era com si fes un petit míting, però nosaltres anàvem corrent cap a la plaça de Santa Anna on es veia una bandera republicana molt grossa, i també es veien homes que s'abraçaven, fins alguns a qui queien les llàgrimes. Les escenes eren de tota mena, veies persones que portaven petites banderes de les bicolor amb una franja morada cosida sobre la banda vermella, d'altres que es veien velles d'haver-se guardat anys, també en sortien moltes de catalanes (...) ens varen dir que a l'Ajuntament hi havia l'acte oficial i que havien tirat el bust del Rei daltabaix, que estava tot ple i que era molt emocionant. Hi hauríem corregut si no fos que per la Riera no s'hi podia passar, tot Mataró anava cap a l'Ajuntament. Nosaltres, més joves, més xafarders i més desvergonyits ens vàrem obrir pas. En arribar-hi parlava no recordo qui i lleugerament recordo que demanava ordre, sobretot fer-ho tot amb ordre (...) el nostre poble, aquest tros de terra ple de Mediterrani, arribaria a ser reconegut com a petita nació dins de l'estat espanyol i els seus homes sentirien el goig d'estar immergits en un estat federal (...) Però al 14 d'abril li va arribar el capvespre i, més tard, la nit va caure com un mantell d'argent damunt la platja, sobre la ciutat, el mar i les muntanyes i el nostre poble, Mataró, acabava de viure un dia inoblidable".

Explica Margarida Colomer a la biografia "Josep Abril. Alcalde de Mataró afusellat pel franquisme", que els elegits per la Coalició Administrativa no van assistir a la constitució de l'Ajuntament provisional perquè sabien que els sectors socialistes i obrers no els acceptaven. Al ja citat llibre de Marta Manté es recull que aquell 15 d'abril, l'alcalde de Mataró, Josep Abril (membre d'ERC que el 1939 seria afusellat pels feixistes) va enviar un comunicat al President del Govern provisional que deia el següent: "Tinc l'honor d'assabentar a V. E. que en aqueixa població fou ahir tarda proclamada la República de Catalunya amb tot entusiasme i sense el menor incident desagradable enarbolant-se la bandera de la República i de Catalunya. A la nit es reuniren els Regidors electes de la Coalició Republicano-Socialista, en sessió extraordinària d'Ajuntament, elegint-se Alcalde interí a en Josep Abril Argemí, 1er Tinent d'Alcalde a en Joaquim Cabañes Barba, 2on Tinent en Jaume Comas Jo, 3er Tinent en Jaume Recoder Esquerra, 4rt Tinent en Francesc Rosetti Sánchez i 5è Tinent en Francisco Anglas Sarlat, que han constituït el Comitè provisional Republicà d'aquesta ciutat". No va ser fàcil el funcionament del nou govern municipal durant els mesos següents, com no va ser tranquil·la l'etapa republicana a la nostra ciutat ni a la resta del país. Això, però, ho deixem per a un altre reportatge. Si es vol ampliar informació, es molt recomanable llegir els citats llibres de Marta Manté i Margarida Colomer.

Per anar concloent, cal recordar que aquell 14 d'abril de fa noranta anys, la República fou especialment acollida amb entusiasme i alegria per les classes populars, principalment per les esquerres i el moviment obrer, que van ser els principals protagonistes en fer-la possible. Les dretes, també les dretes catalanistes com la Lliga Regionalista, van mostrar-se contràries a l'adveniment republicà, i malgrat que durant els anys de vida de la Segona República es van adaptar al sistema, com solen fer habitualment les dretes en qualsevol circumstància i règim, el 1936 van donar suport al cop d'estat feixista. Avui, escoltem amb perplexitat com els hereus polítics d'aquelles dretes parlen de República i els seus valors sense ruboritzar-se, buidant de contingut aquest significant. Per això cal seguir explicant-los i difonent-los amb honestedat i rigor, perquè correm el risc que, com ha passat amb tantes altres paraules, aquestes quedin desvirtuades per l'interès de determinats partits i dirigents polítics que únicament busquen conservar el poder que han ostentat tradicionalment, ells i les seves famílies, també a risc de dividir la societat i en particular les classes populars. Perquè parlar de República significa, entre moltes altres coses, defensar amb fraternitat allò públic, allò que ens uneix i que hem de cuidar, i com estem veient en aquesta dura pandèmia que ens està tocant viure, les institucions públiques són imprescindibles i especialment necessàries per a la gent comuna. Per això cal defensar-les amb determinació, perquè ja han estat prou deteriorades en els darrers anys, i en cap cas acceptar la seva substitució per entitats privades sense legitimitat ni control democràtic. Per això, més tard que d'hora, aquelles organitzacions que defensen sincerament els valors republicans estan destinades a entendre's, des de la seva pluralitat, i construir un projecte de país fugint de sectarismes, identitarismes fanàtics, i posant les institucions al servei de la ciutadania per transformar la societat, no per fer d'aparell propagandístic d'un projecte fracassat que pretén instal·lar mitja societat en una realitat paral·lela que no existeix. Ens hi juguem massa, més encara davant la reconstrucció que caldrà afrontar i l'auge de l'extrema dreta arreu del món, també al nostre país.

Aquell 14 d'abril de fa noranta anys s'obrien pas els valors de llibertat, igualtat i fraternitat, el reconeixement dels drets sindicals, la separació entre Església i Estat, l'aposta decidida per l'educació pública i laica, el dret a vot de les dones, la reforma agrària o l'aprovació dels estatuts d'autonomia. S'inaugurava una nova i esperançadora etapa que, malauradament, va ser interrompuda ignominiosament pel feixisme, amb el cop d'estat del 18 de juliol de 1936. Gairebé quatre dècades de dictadura i duríssima repressió condicionarien la vida de tots els espanyols i espanyoles, però particularment d'aquelles persones que es van implicar en la lluita antifranquista i es van jugar la vida i la llibertat, amb especial protagonisme de les esquerres, com sempre. Mentrestant, altres, es van adaptar al règim dictatorial i en van treure profit, també a Mataró.

A la nostra ciutat, però, malgrat que no fa gaires anys érem molt poques persones les que participàvem en actes de commemoració de la proclamació de la República, en els darrers temps els que s'organitzen són afortunadament força participats. En aquest sentit, cal agrair la feina del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, que any rere any organitza diferents activitats per recordar aquell 14 d'abril de 1931, junt amb diverses entitats, sindicats i partits d'esquerres de la ciutat, amb un esperit unitari entre les forces progressistes que caldria seguir cuidant. Perquè ara, noranta anys després, segurament la Tercera República no la tenim a prop, però com deia Miquel Martí i Pol, "tot està per fer i tot és possible". Per tot això, també a Mataró, cridem ben fort "Visca la República!".