Capgròs
En Mohamed L’Gacham és l’autor del cartell de Les Santes més conceptualment disruptiu en molt de temps: un mural pintat en una mitgera a la plaça de Rocafonda. Aquest muralista de 31 anys amb obra exposada arreu de món va plasmar una escena quotidiana plena de detalls i missatges. Ens rep dies després d’enllestir-lo a la pròpia plaça, on la canalla que surt de l’escola no para de saludar-lo. També ens interromp la conversa la Policia Local i una persona que ens pregunta si venem o sabem qui ven droga. “Això és Rocafonda”, diu enriolat en Moha, veí del carrer Pablo Picasso i antic alumne del Menéndez i Pelayo, el Thos i Codina i el Satorras. Està satisfet de l’obra que ha presentat i sobretot creu que el fet d’ubicar-la al seu barri i treure-la dels canals i lògiques més típics i tòpics de Les Santes és un bé per a la ciutat.
Estàs satisfet de com ha quedat el mural?
Tinc sentiments contradictoris. Estic molt satisfet perquè és el cartell de Les Santes i jo soc mataroní, és una pintura mural i jo sóc muralista i és a Rocafonda i jo soc de Rocafonda. Però al final també és inevitable quan acabes una obra estar-ne una mica aclaparat, et falta una mirada fresca. Necessitaré uns mesos per acabar d’assimilar-ho però les sensacions són molt bones i estic content. Em sento reconegut i la feina final guanya a la meva inseguretat o exigència.
Explica’ns aquesta necessitat d’allunyar-se’n després de pintar-lo.
Emocionalment passa que quan estàs pintant un mur t’hi capfiques. Hi estàs pensant tot el dia. He estat més d’una setmana totalment posat en una cosa i em passa com quan escoltes massa una cançó i l’acabes odiant. Crec que això quan comencin Les Santes canviarà, perquè ja estarà la ciutat plena de cartells i tot tindrà molt més sentit.
Qui idea que aquest any el cartell de Les Santes sigui un mural?
Jo d’entrada soc reticent quan em truquen i em diuen de fer el cartell de Les Santes. Tinc la sort que fa uns anys se’m truca per fer la meva feina i no una idea concreta. No sóc una mà executora. Quan em truquen m’expliquen que no és un cartell d’encàrrec sinó d’autor i llavors obro perspectiva. Em demanen un enfocament personal sobre Les Santes i sense directrius més enllà de respectar la festa. Jo no soc un artista transgresor ni polèmic. La idea del mural va ser cent per cent meva però vaig tenir diversos alts i baixos. No treballo amb massa esbossos, sinó que trobo una idea i la formo. L’Ajuntament mai va saber com seria el cartell. Sabien que era un mural i que seria a Rocafonda però ja està. L'ubicació va sortir d’ells, jo lluito perquè també sigui així. A Rocafonda també som santeros: una noia del carrer Picasso és tan santera com una del carrer d’Argentona i molts mataronins que vivim en barris com aquest i que ens sentim molt d’aquí ens hem sentit allunyats de les festes perquè tot es fa al Centre. Ubicar un mural-cartell aquí és com un orgull i aquest va ser el principal motiu per fer-lo.
I la idea del que s’hi reflexa, com la pareixes?
A mi m’agrada explicar històries amb les parets i el mural té una narrativa pròpia, amb diferents detalls. A mi m’agrada representar el costumbrisme, agafar elements quotidians i pintar-los en gran. Els murals no han de ser publicitat o persones famoses, també serveixen per reivindicar el dia a dia. Volia posar una escena quotidiana que podria ser qualsevol de nosaltres. Però alhora calia entendre que era un cartell de Les Santes. Sabia que volia fer una escena real. Vam fer un procés participatiu i vaig rebre moltes fotos. Aquí va aparèixer una figura que ha fet molt pel barri i per les persones nouvingudes com és la Maria Majó, ex professora que va ensenyar la meva mare a parlar i escriure en català i que gràcies a ella van sentir-se mataronines. Ella em va donar 2.000 fotos de Les Santes. Vaig anar rascant i tenia la història més o menys encarrilada.
Un cartell on les figures tenen un rol clarament accessori.
Des de les institucions polítiques i artístiques se sol tractar al públic com si fóssim tontos: tot mastegat i fàcil d’entendre. La gent no és imbècil i no cal que al cartell de Les Santes hi surtin sempre els Gegants o la Momerota. Pots explicar la mateixa història de manera sutil, nostàlgica o emocional i és el que he tractat. El mural no és un spot publicitari de Les Santes, és una història dins de la Festa Major. Que sigui atemporal i que identifiqui la gent per diferents generacions. Les figures hi són, però les de plàstic que tenen les criatures. Hi sumo una altra generació a partir d’una història real. He buscat aquests elements intergeneracionals com la col·lecció de figuretes que tenen moltes criatures com a joquina.
I hi ha el cartell de Les Santes 1936 a la paret.
Jo em vaig prendre molt seriosament el projecte i quan em vaig estar mirant els cartells històrics com a inspiració i per saber una mica el que s’havia fet vaig veure’n un que em cridava especialment l’atenció. I veig que és el de 1936. Busco, veig una notícia de Capgròs i conec que és un cartell que mai veu la llum. I llavors decideixo que el vull incorporar, que el vull fer popular i que la gent el conegui. Posar-lo a un mural el 2024 em semblava genial: agafar el cartell més desconegut de tots, rescatar-lo i homenatjar-lo. Sóc una persona que crec que la pintura ha d’explicar històries i la d’aquest cartell mereixia ser explicada. Un homenatge a una generació que es va quedar sense festa i li va esclatar la guerra. I el cartell presideix la conversa entre una àvia i un nét. El mural pot explicar moltes coses.
També surt la samarreta del cartell de Martí Ansón, de Les Santes 2008. Per què?
Això té història. De la mateixa manera que tenia una narrativa clara, dies abans de començar el mural jo era tot inseguretats. Dues setmanes abans, de fet, entro en pànic i em crec que no estic capacitat de fer un cartell que representi tanta gent. És llavors que tinc un moment de por escènica, el síndrome de l’impostor i em dic a mi mateix que no estic preparat i que no el faré. En aquell moment hi ha una persona clau, la Gisel Noé, que em truca i m’explica la història del cartell que era una samarreta del Mataró que va fer en Martí Ansón dient que tots érem del mateix equip. Em demana que sigui fidel a mi mateix i no voler contentar a tothom. Sense conèixer en Martí, el seu exemple m’anima i és per això que simbòlicament el vaig voler posar. L’artista de Les Santes és un cap que pensa i la idea de ser tots junts d’un mateix club era molt bona i una bona sensació: per primera vegada vam ser tots del mateix equip. Jo reivindico aquella idea i la meva idea també és que aquest mural sigui de tothom.
Un altre detall que és el darrer que vas pintar: el 304.
És quan començo a pintar el mural que comencen a venir els nens i nenes del barri que veig que ho he de fet. Jo he crescut a Rocafonda i sé el que és fer-ho en un barri amb un estigma que fins i tot ens posem nosaltres mateixos. Quan ets nen sents molt aquesta mena de vergonya mal entesa de ser d’on ets i en canvi també es percep molt clarament quan s’està orgullós d’això. Veure una figura com la d’en Lamine Yamal i el que ha popularitzat amb el 304 és molt potent. Si no hagués triomfat, en Lamine seria un moro de merda i en canvi ara és un gran futbolista mataroní marroquí. Abans de triomfar, en Lamine era un moro més que jugava a futbol aquí al carrer i ara com de cop els polítics canvien el discurs. Pels nanos de Rocafonda tenir un referent sorgit d’aquí és molt important. Jo he fet molts tallers i he vist que el 304 és molt potent per ells. Ja no és un codi postal, és una denominació d’origen i ho celebren tot amb el 304. Els nens venien a veure’m pintar el mural i m’anaven dient que hi faltava quelcom del barri. I s’hi feien fotos fent el gest: vaig decidir fer la garlanda i posar-hi els números. Això potser és més de consum intern però per una vegada hi ha una cosa concreta nostra: ja no és aquell tòpic que diu que Les Santes són de tots i després resulta que al barri no s’hi fa res. Rebo amb una abraçada les crítiques de qui molesti, però pintant el mural vaig veure que ho havia de fer veient la canalla. Que els nanos de Rocafonda estiguin orgullosos del seu barri és molt important. Hi ha en Lamine Yamal, hi ha el grup 304 Collective, hi ha grafiters, músics, els professors de les coles, el carnisser, la botiguera, els dominicans… tots som Rocafonda i ens n’hem de sentir orgullosos. Jo mateix he tingut l’estigma d’un barri amb alguna gent conflictiva però moltíssima gent treballadora que s’ho mereix. Que en Lamine va sortir d’aquí i un dia es va fer el cartell de Les Santes em sembla més que positiu. I que segons qui hagi de venir a Rocafonda a veure el cartell és bo per Mataró perquè canvies la narrativa del barri. Ens hem d’apropar més.
Per què ha de servir el mural?
M’agradaria que el mural no fos quelcom estètic. Que sigui una eina i alhora un símbol. Quan em venen a saludar i veuen que un nano d’aquí ha anat a fora i després el mural de Les Santes jo soc molt feliç. Moltes vegades entrar a la premsa i només llegir coses dolentes estigmatitza molt. Ja estem prou fotuts com perquè la resta de ciutat ens doni més l’esquena. Jo connecto molt amb la idea que aquí som pobres però no pobrets: hem estat gent de pocs recursos però mai hem d’anar amb el cap baix ni amb vergonya. Jo em sento representat per la figura d’en Lamine Yamal per com pot inspirar un nen que juga a la consola i fa un gol amb el videojoc i veu el seu ídol fer el 304. Els nens i nenes han de tenir la idea d’intentar-ho. Jo vull contribuir simbòlicament a que una nova generació de canalla d’aquí se’n surti. La meva pintura no és revolucionària però pot ser un revulsiu. Ara diuen “quedem on el mural” quan abans podria haver estat una plaça mal vista.
Què diries als que diuen que el mural no és prou ‘santero’?
Això va passar ja a les jornades. Jo és que santero només ho entenc si és sinònim de mataroní, no si serveix per classificar-nos. El segon dia de les jornades participatives va sortir el tema i semblava que ser santero fos formar part d’una comparsa, com si fos un carnet per punts. Les Santes són de tots. Ser santero és disfrutar la teva ciutat i de la teva ciutat real, que és plural. A uns els hi agraden unes coses i a d’altres unes altres. Hi ha mil maneres de ser-ne i el mural ha buscat representar una mica a tothom. No suporto la condescendència del qui es creu més que els altres. Si ets de Mataró i gaudeixes les festes, ets santero. Anar aïllant i etiquetant només fa que perdis el públic i el sentiment de la ciutat. El mural és un homenatge a la ciutat.
Comentaris (18)