A Teià, pagesos, al Masnou, mariners

La petja romana al Maresme va ser tan profunda que va definir per sempre la civilització d'aquestes terres. En la seva expansió per la riba mediterrània l'Imperi va escollir aquesta llenca de terra per crear-hi ciutats (Baetulo, Iluro), fer-hi passar rutes com la Via Augusta i establir-hi centres de producció i de comerç. Les vil·les romanes, de les quals s'han trobat restes pràcticament a tots els pobles, van ser les precursores dels masos i les explotacions agràries que van portar el progrés fi ns a la meitat del segle XX. En algunes platges hi van crear drassanes i bases per a la navegació. Teià i el Masnou en són dos exemples encara ben vius avui.

A banda i banda de la riera que, convertida després en camí, s'enfi la suau fi ns al coll de Clau, Teià respira encara avui, tot i l'inevitable creixement urbanístic, un cert i agradable ambient pagès. Masos com cal Nadal, cal Senyorcinto, cal Barrera (on va néixer el biòleg Jacint Barrera i Arenas) o cal Monac, alguns encara amb portalades dovellades, torres de guaita o ferms murs amb contraforts, mostren un passat esplendorós de treball i progrés en harmonia amb la terra. Sens dubte, el millor passeig per Teià és el que, enllaçant un mas amb l'altre, us porti des de la creu de terme, a can Llauradó (aviat biblioteca municipal), fi ns a can Lladó o ca l'Uriach, sense deixar de passar pel bell carrer de les escales, i encara acostar-se després fi ns al Sagrat Cor, una copia del cèlebre Crist de Corcobado de Rio de Janeiro exòticament enclavada al vessant sud de la muntanya. Però Teià no vol oblidar qui és i d'on ve i, tant aquests masos, com els de can Godó, fi nca dels comtes on no fa tants anys encara es venia vinagre, can Wertheim, can Bru, can Pol (casa feudal dels senyors de Teià) o can Padellàs i can Torrents, són part viva del patrimoni urbà de la vila des dels segles XVI-XVIII, quan es van construir la majoria; i símbols insubstituïbles sense les quals no s'explica ni la història ni la realitat actual del poble.

Teià no arriba als sis mil habitants. Les noves promocions d'habitatges, a tocar del Masnou, garantiran la conservació del centre històric, presidit per l'església dedicada a Sant Martí, bastida en estil goticorenaixentista l'any 1574 pel mestre d'obres Antoni Mateu. És clar que ni el poble que va aixecar l'actual temple, ni el que hi anirà a viure els pròxims anys, estaven en el pensament del comte Borrell quan, l'any 965, va cedir en testament la parròquia a la catedral de Barcelona; aquest va ser el moment fundacional de la vila. Però la vida d'una persona només és sospir, i de la Vil·la Taliano a la urbanització Sant Berger o les pistes que el club de tennis Barcelona té al poble, hi ha mil cinquanta anys d'història. L'any 1505 el Masnou era un barri format per quatre o cinc masos; tres segles després, el 1825, desaparegut el perill corsari, el raval de mar es va independitzar de Teià. Des de l'any 1817 tenia parròquia pròpia i l'any 1840 encara va créixer més en incorporar-se-li el barri Alella de Mar. La situació esglaonada de la vila vella, en un tossal enfront del mar, defi nia la seva irrenunciable vocació marinera.

La platja del poble, en fort pendent i d'aigües profundes, va ser una extraordinària drassana natural, i va empènyer decididament als seus veïns a buscar al mar el seu progrés econòmic. A meitat del segle XIX, els tres mestres d'aixa construïen bergantins i pollacres d'entre 50 i 300 tones, però el que va popularitzar la gent de mar del Masnou va ser l'escola de nàutica inaugurada el 1860 i que nou anys després va passar a ser escola universitària fi ns al 1881, que va tancar. Per aquella època una tercera part dels habitants de la vila eren mariners: 73 patrons, 377 pilots i 468 mariners. Però l'augment del calat dels vaixells i el creixement del port de Barcelona van anar desplaçant l'estiba cap a la ciutat. El Masnou va sollicitar llavors del govern la construcció d'un port i, en no ser-li concedit, es va revoltar, renunciant al títol de vila i deixant de fer-hi mercat. Avui el port del Masnou, construït als anys setanta i ampliat més recentment, no és només un dels centres de navegació esportiva més importants del país, bressol de nombrosos campions de vela, sinó el principal símbol del poble i un dels indrets de passejada obligada. A l'horabaixa, amb el sol rogenc amagant-se darrera el dic i la música que fa la brisa acaronant els pals majors dels velers i llur cordam, descobrireu com la tradició marinera del Masnou dóna a la vila una personalitat única i sanament envejable pels pobles veïns.

Aquesta manera de ser s'escampa, lògicament, pels carrers del nucli antic, tan desconeguts per molts com suggeridors. Des de la plaça de la Llibertat, on hi havia una torre de guaita, busqueu la petita plaça Bertran, presidida per ca l'Indià, les escales que pugen cap a Sant Francesc d'Assís i les del Rector Pineda fi ns a l'església de Sant Pere, obra del masnoví Miguel Garriga, acabada pel fi ll i el nét. Amareuvos de brisa marina a la balconada de la plaça, un impressionant mirador damunt el centre històric; no deixeu de contemplar la Casa Benèfi ca, obra de Gaietà Buïgas, autor del monument a Colom, i perdeu-vos després per les raconades i escales de carrers com Roig, Sant Pau, Santa Anna o Sant Josep. Tot és a mà, com els petits jardins de les cases de poble del carrer Sant Pere o el carrer de Lluís Millet on, fi ll d'un capità, va néixer el 1867 el fundador de l'Orfeó Català.

Després torneu a la carretera i busqueu el Masnou més cosmopolita del Casino i el seu majestuós teatre, de l'edifi ci vuitcentista de l'Ajuntament, obra també de Miguel Garriga, del centenari estanc amb un taulell fet amb caixes de puros vinguts d'Amèrica o de la casa neoàrab, obra de Pere Andreu, que acull ara la Casa de Cultura.

El Masnou no s'acaba mai, i quan sembla que sou al fi nal, és que heu arribat a Ocata, un barri amb personalitat pròpia des de la seva fundació, deguda a uns pescadors de Leucata que s'hi van establir, i d'aquí va venir el nom. Avui Ocata és un confortable barri residencial, amb llocs tan interessants com la plaça d'Ocata, on hi ha el mercat vell i l'antiga Mina, ara un museu. En aquesta plaça va morir sobtadament el dirigent de CiU Ramon Trias Fargas quan pronunciava un míting. Malgrat aquest trist record, però, Ocata és un indret tranquil, una mica metàfora d'aquell Maresme benestant d'abans de la Guerra. Cap al nord queden encara les naus de ca n'Humet, edifi ci modernista de Francesc Guàrdia que va allotjar una impremta propietat d'Eduard Domènech i Muntaner, i els espectaculars jardins de can Caramar, però aquesta és una vila que va ja molt més enllà del tossal on va néixer el Masnou dels mariners.