Agde: un camp de concentració a França molt poc conegut

Quan el 2020 vam iniciar el camí per a l'edició del llibre de la Memòria Col·lectiva de la Joventut Comunista de Mataró, va caure a les meves mans informació de l'existència del Camp de Concentració dels catalans a Agde. Era una cosa desconeguda per a mi fins aquell moment. També va passar desapercebut per a altres historiadors més especialitzats.

 El meu interès per l'assumpte és perquè jo vaig treballar a Cap d'Agde el 1973 a causa del meu exili polític a Béziers. Distava a uns cinc quilòmetres del lloc sinistre de l'èxode dels exiliats republicans catalans. També vaig treballar al Grau d'Agde, port incipient en aquella època. Vaig conèixer la Tamarissière, també a uns quatre quilòmetres del camp, lloc on solíem anar els diumenges a passar el dia i poder banyar-nos a la desembocadura del riu Hérault. Fa cinquanta anys jo era ignorant de l'existència i la significació del camp de concentració abans esmentat.

 El 25 d'agost del 2022, en un viatge sense planificar amb la meva dona Pepi, els amics Sira Encarnación i Benvingut Martínez, se'ns va acudir visitar l'edifici més emblemàtic de la Vila, construït el 1651 amb pedra volcànica per a la Casa consular. Era la zona més senyorial i va ser seu dels cònsols de l'Agathé Tyché (bona fortuna en grec). Tot l´edifici és d´estil renaixentista italià. Antigament, en aquest lloc hi havia les muralles que separaven la ciutat, a mig camí entre la catedral de Saint-Etienne i el port comercial, dos llocs de marcat auge econòmic de l'època.

 En aquest edifici i, gràcies a dues amables funcionàries, vam poder visitar un saló per compte propi. Conté uns frescos impressionants que ens van deixar bocabadats. Arribem a la conclusió que allò era obra dels presoners catalans.

 Després de la Revolució de 1789, va ser la Casa Consistorial i així va romandre fins que els serveis municipals van ser traslladats, el juny de 1986, a l'antiga caserna de la Guàrdia Mòbil de Mirabel, actual Ajuntament d'Agde. Avui dia, l'antic edifici és més conegut com la Maison du Coeur de Ville, (Casa del Cor de la Vila) que acull els serveis de l'estat civil, Agathoi i al primer pis, el Saló d'Honor, on se celebren les casaments.

 Aquest any 2024, prèvia investigació a través dels arxius d'Agde i amb la gentil col·laboració de la senyora directora Virgin Gascón, he pogut obtenir una informació més àmplia sobre aquest camp. En aquesta ocasió, i en el marc de la fira de Beziers, amb Pepi, els companys Antonio Rodríguez i Juani Cantero, hem visitat el monument en homenatge als catalans del camp de concentració, l'arxiu municipal i el saló de casaments, recreat per els artistes republicans catalans.

 El novembre de 1938, el govern francès va decidir construir camps per reunir “estrangers indesitjables” i militars antifeixistes de tot Europa, a mesura que el III Reich anava ocupant poblacions i països. És en aquest context que la construcció i la història del Camp d'Agde va ser anomenat “el camp dels catalans” ja que els que van passar la frontera van ser molt nombrosos, arribant a col·lapsar els camps d'Argelers, Barcarès, Saint-Cyprien i Rivesalts. Van ser els detinguts els que es van veure obligats a construir aquests camps; van ser les víctimes les que van treballar en condicions inhumanes i, sovint, perdent la vida. Aquests sinistres noms ressonen com a campanes de mort al cor dels republicans. Allí van patir i van morir els que van defensar la II República espanyola, les seves dones i els seus fills. Són cicatrius que sempre sagnaran.

 Molts veïns de la Catalunya Nord van mantenir relacions a través dels filats amb els de la Catalunya Sud. Tots aquests camps són a prop de la frontera; el d'Agde es va fer fora del Rosselló per algunes raons. Una va ser la proximitat entre la Catalunya del sud, i del nord així com la facilitat de posseir la mateixa llengua, cultura i costums.

 No obstant, malauradament, no va passar així. Les autoritats del moment no van consentir que la llengua catalana adquirís forma al costat de la frontera francesa. Per aquesta raó van aixecar una barrera lingüística, més eficaç que els filferros, traslladant els catalans més enllà de Catalunya Nord. Al febrer de 1939 el general Menard, que va anar a càrrec de tots els camps francesos, i amb l'acceptació del prefecte d'Hérault, Antoine Monis, van crear el camp d'Agde, departament de l'Hérault, al·legant el col·lapse dels 4 camps més coneguts abans esmentats. Aquest militar va decidir separar els catalans de tots els camps per internar-los al d'Agde. Els primers refugiats espanyols van arribar en camió amb només unes quantes tendes de campanya per protegir-se. El campament no era més que un vast terreny erm esquitxat d'aigües estancades.

 Després van anar arribant transportats a amb tren fins a l'estació d'Agde per dirigir-se a peu fins al camp; després van construir les primeres casernes de fusta, cobertes amb teulades de xapa ondulada; els van envoltar amb una doble tanca de filferro de pues, supervisats per soldats de la infanteria colonial i vigilats especialment per guàrdies mòbils i fusilers senegalesos. Els primers refugiats espanyols que van arribar van ser dirigits per enginyers procedents de Saint-Cyprien. Van construir el camp per acollir els interns. Van arribar a ser uns 24.000 refugiats, distribuïts a 250 barraques i dividits en tres seccions: les dues primeres van ser ocupades per refugiats espanyols i militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la tercera per internats d'origen català pertanyents a altres partits polítics.

 Els militants comunistes van ser separats de la resta de compatriotes, prova clara que l'organització de l'exili català, en el vessant més institucional, estava representada majoritàriament per l'esquerra republicana i pels comunistes del PSUC, molts evadits gràcies a la col·laboració i l'organització dels seus camarades del PC francès d'Agde que disposava d'un efectiu de més de 250 militants. Cada tarda anaven a parlar amb els seus compatriotes comunistes dins del camp els quals van ser dels primers en la defensa del sud de França.

 Aquest camp de concentració estava ubicat al terreny militar adjacent a la Caserna Mòbil de la Guàrdia (actual Ajuntament d'Agde) als afores de la vila, al final de l'actual Rue Paul Balmigera i Av. de Jean Moulen. La trobada de tres carrers i una plaça recorden l'existència del camp d'Agde: Plau des Enfants d'Izieu, Rue de Barcelona, ​​Rue du Camp d'Agde, Rue de Praga i Plaça Francisco Prat Puig.

 Igual que passava als altres camps no faltaven intel·lectuals i professionals entre ells poetes, escriptors, escultors, pintors, antropòlegs…

 L'alcalde de la vila Jean Félix, com a gest humanitari cap a ells, els va treure del camp de concentració, els va donar manutenció i alberg a canvi de la realització d'importants treballs culturals a tota la vila. Gràcies a les seves creacions, de pintures o escultures, als artistes Cadena (pintor), Clavell (escultor) i Tarrac (artista ferrer) se'ls va encomanar la decoració de les sales de l'ajuntament i del museu. Avui dia Agde és un lloc reconegut per les seves troballes, escultures bellíssimes, àmfores, bustos i tota mena d'empremtes del que va ser un lloc important de l'antiguitat. Aquest és el cas de l'arqueòleg Prat i Puig, un deixeble de Pere Bosch Gimpera, que va trobar fragments de ceràmica ibèrica al costat del camp. Es va posar en contacte amb un arqueòleg local a qui va indicar la probable existència d'un poblat ibèric. Les notícies van arribar a París i el professor Albert Granier va ordenar que s'iniciessin excavacions. A partir d'aquell moment Prats i Puig van poder sortir cada dia del camp per fer els treballs arqueològics.

 El museu, que organitza interessants exposicions, és molt conegut i potser aquest amor per l'arqueologia dels habitants d'Agde vingui del que els republicans van començar a excavar durant el captiveri.

 També es poden apreciar façanes de diferents colorits que contrasten als seus estrets carrers amb l'època medieval ja que la ciutat va ser fundada 500 anys aC, així com descobriments de jaciments arqueològics. Tot i totes les obres esmentades els exiliats van ser maltractats i molts assassinats i exterminats mitjançant un govern col·laboracionista com el del mariscal Pétain i el règim de Vichy al més pur estil feixista; no van tenir contemplacions amb cap mena de cultures o ètnies.

 Tot i que el camp va ser anomenat dels catalans no van faltar oficials d'alta graduació, així com un gran nombre de comissaris polítics de diferents províncies entre la qual cal destacar Toledo, Albacete, Saragossa, la província de Ciudad Real i el Maresme a les m'he entretingut més minuciosament, a través d'un llistat dels CAMPS D'AGDE NÚM. 2 i N-3 dels ARXIUS HISTÒRICS DE L'HERAULT (França). Proporcionada per Eloy Martínez Monegal, membre de l'Associatión Souvenir de l'Exil Républicain Espagnol a France (ASEREF)

LLISTA DE COMISSARIS POLÍTICS DE LA PROVÍNCIA DE CIUTAT REAL, INTERNATS i REFUGIATS EN EL CAMP I IDENTIFICATS EN DACTILOSCÒPIES.

• QUADRAT CRIADO, Alfonso 14-2-1918, Manzanares Miliciano A.1.
• BOLAÑOS MAESO, Miguel 30-11-1918, Manzanares Miliciano A.1.
• DÍAZ MADRONER, Juan Antonio 16-12-1918, Manzanares A.1. Milicià
• DÍAZ MUÑOZ, Joaquín, 8-12-1918, Manzanares Miliciano A.1.
• QUINONS GUTIÉRREZ, Manuel 13-5-1918, Manzanares Miliciano A1
• NIETO MARQUÉS GALLEGO, Isidro 18-4-1918, Manzanares Sergent A1
• MAESO RODRÍGEUZ, Pedro 20-4-1918, Manzanares Miliciano A1
• FRNÁNDEZ GUTIÉRREZ, José Manuel 21-1-1920, Ciudad Real Cap A.1.
• ABAD VAZQUEZ, Manuel l 6-5-19
• HERRERA MINGALLÓ, Atanasio 2-5-1918, Ciudad Real
• ÁLVAREZ MORALES, Joaquín 30-11-1913, la Membrilla Miliciano A.1.
• PERONA MULAS, Emilio 7-11-1918, la Mambrilla Miliciano A1
• HERNÁNDEZ GARCÍA, Martín 05/10/1908 Abenójar Ajustador Com. Batalló
• ARIAS MECO, Antonio 18-9-1911, Alcázar Ferroviario Com. Company.
• DORAGO MÁRQUEZ, Carmel 16-7-1919, Fernán Caballero Cap A.1.
• VALLEJO CLARIANA, Emilio 28-7-1911, Santa Creu Mudela Ferroviari Com. Comp.
• RUBIO OLIVARES, Jerónimo 31-12-1908, Camp Criptana Xofer transp. Z-3

LLISTA DE COMISSARIS POLÍTICS DE LA COMARCA DEL MARESME, (Barcelona) INTERNATS i REFUGIATS AL CAMP I IDENTIFICATS EN DACTILOSCÒPIES.

• CASTELLS DÉU, Salvador 18-3- 1914 Calella
• VALVERDE FUENTES, Pedro 12-3- 1914 Malgrat
• FORS CASTELLÀ, Luis 11-1-1914 Sant Pol
• ESPERALBA MIR, Juan 10-2- 1918 Mataró Tejedor
• OLEART PLADEVALL, Albert 13-4-1900 Mataró “Cuvier”
• CONSTANTINO ERNÁNDEZ, Orensana 13-12-1906 Mataró tinent G 3.
• TORELL ROSES, Jaume 27-4-1908 Tiana Mecànic
• PAIGS ARTIGAS, Pedro 21-2-1908 Arenys de Munt Pastisser

 Tot i que aquest camp és a la ruta de l'exili, en la meva modesta opinió és un camp oblidat a diferència dels altres que reben visites permanents així com celebracions anuals d'aniversaris i actes oficials. Les primeres i escasses informacions que he conegut són referides a Casandra Mestres (1988) i Ateus Republicans (2012), malgrat que el camp dels catalans té una associació anomenada Associació per a la Memòria de Camp d'Agde (AMCA), fundada el 28 de febrer del 2012 i que es dedica fonamentalment a promoure i transmetre records a estudiants de secundària. També participa en una important investigació universitària sobre el futur dels fills de la Retirada 80 anys després. El (AMCA), amb el seu president Christian Camps, fa poc ha participat en un reportatge a TVE de la mà dels professors de la Universitat Carlos III Juan Carlos Sánchez Ilan i Ángel Bahamonde Magro. Gairebé no s'ha divulgat prou en les notícies, per la qual cosa cal més publicitat i difusió.

 És per aquest motiu que em proposo fer-ho meu i posar-ho a disposició dels grups memorialistes de què formo part, i d'altres amb què m'identifico ja que, a diferència d'altres camps de concentració dels quals assisteix una àmplia informació des de finals de la segona guerra mundial, el d´Agde no ha estat plenament estudiat, sent mínimes les seves referències.

 Gràcies a la intel·ligent i dinàmica direcció de Virginie Gascón, mediadora cultural dels serveis d'arxius de la ciutat d'Agde, he pogut conèixer més de prop les edicions de: COL·LECCIÓ MEMÒRIA VIVA 3 Camp d'Agde d'Adrián Gómez Anaya, editorial Queimada 2006 , així com la tesi doctoral del volum de més de cinc-centes pàgines de la doctora en història contemporània i investigadora del Departament de la Fundació Carles Pi i Sunyer de Barcelona, ​​Laia Araño Vega, dins del Programa de Política i Social d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona”, que fins a l'abril d'aquest mateix any no s'ha publicat i que proporciona una àmplia informació de les vicissituds i les conseqüències de la lluita dels republicans als camps de la misèria.

 Sota la direcció de Virginie Gascón s'ha pogut fer un seguiment de les trajectòries dels exiliats, particularment al camp d'Agde, així com verificar la identitat i les conseqüències subjectives de l'exili. Ha aconseguit reunir els recursos documentals per reviure el viatge dels refugiats al camp, ha custodiat el patrimoni cultural del camp esmentat, observant les associacions de refugiats o les empremtes commemoratives a la ciutat.

Per Agde van passar personalitats com les abans esmentades a més entre d'altres Ángel Adell Ortells, Alfred Bartos, Agustí Bartra, poeta, narrador, dramaturg, crític i traductor, Arthur Kerry Escoriguell, autor i pintor, Francisco Prat Puig, arqueòleg i arquitecte, Luis Royo Ibáñez, un de “la Nou” la Dame d'Izieu i Madame Zlatin.

EL CAMP AGDE (1939 – 1943) es va convertir posteriorment en centre de formació per a l'exèrcit txecoslovac, centre de reclutament per a l'exèrcit belga, “camp de trànsit” per a soldats del nord d'Àfrica francès, camp d'allotjament per a treballadors indoxins, camp de internament per a jueus, apàtrides, gitanos, etc., camp de reagrupament per a fusells malgaixos.
 

 Per aquest camp hi van passar unes 50.000 persones, en el sentit etimològic del terme. 3 camps de concentració componien el lloc del sinistre i de l'horror per a la majoria dels catalans; 30 hectàrees de superfície, 2,8 quilòmetres de perifèria, 250 casetes de 40×6 m.

  Per acabar, us convido a Visitar Agde, allà ens esperen les belles pintures que els artistes van crear per a la posteritat. Els arxius amb els noms dels que van estar internats estan disponibles, i la directora de la biblioteca Madame Virgine Gascón sempre està a la disposició dels que vulguin recordar amb ella els que hi van patir.

 Si algú està interessat en organitzar visites pot contactar-hi. Ja que com a dirigents de l?arxiu Agathoi, Virginie i Mireille Rosello, donen renom al camp dels catalans a través de l?estudi permanent per rescatar els exiliats de l?oblit. Mentre les obres d'art segueixin els republicans no seran oblidats, viuran amb nosaltres.

L´obra principal és un gran fresc inspirat pel passat d´Agde, port de l´imperi romà.
 

Està dedicada a belles camperoles i valents navegants, la signatura dels artistes es pot veure al peu dels quadres. El seu colorit i la seva tècnica segueixen sorprenent els que els visiten.

Al centre Mercuri, déu protector dels viatgers, està representat per emparar els navegants i potser també els que van haver de recórrer els camins fugint de la barbàrie.

D'Agde a Barcelona. El cas de Numen Mestres i la caiguda dels 80

 Em sembla oportú ressaltar Numen Mestres Ferrando, internat a Agde, malgrat que, pel que sembla, no consta als arxius del camp. Va ser tinent de FFI, va entrar el 1944 per la Vall d'Aran fins a acostar-se a Tremp. Era comandant en cap de Brigada Jaume Girabau, la 1a de l'AGC. La vigília de fer 26 anys va passar 124 dies en una cel·la individual dels condemnats a mort a la 4a galeria de la Model. L'alcalde de Saint-Julien-aux-Bois (Corrèze), poble on havia treballat a les mines de galena, va enviar un certificat d'honorabilitat. El Foreign Office va realitzar una gestió i Rodolfo Llopis, ministre d'AE i Cap del Govern de la República entre el febrer i l'agost del 1947, una altra, perquè era amic del seu pare. Cap d'aquestes gestions no va tenir èxit.

 Aquesta informació procedeix de l'edició dels llibres publicats per la seva germana Cassandra Mestre Ferrando, Arreu de la Sorra, edició El Llamp, de 1986, i Esberles del Temps, de 1988. En aquestes obres escriu sobre això: esquerdes, escletxes que han quedat profundament obertes com a ferides sempre sagnants al cor ia la ment de milers de catalans, bretxes que encara avui són feroçment punxades, encara que sigui més subliminalment i amb els gossos que només han canviat el collaret a la “Espanya sempiterna”...

 Aquesta obra recull les vibrants i emotives històries particulars de tants i tants lluitadors i lluitadores. No té com a objectiu el ressentiment i la venjança. És un document històric de primera mà, amb noms concrets que ens parlen i mostren, l'oblidada per molts coreligionaris, “caiguda dels vuitanta del PSUC”. És una oportunitat per rendir homenatge i justícia en un país on el buit i el desert històrics que ens va llegar el franquisme ha donat ales a aquests suposats “demòcrates de tota la vida” que ara repudien la memòria antifranquista, segurament per por que descobrim la seva passat feixistitzant…

Numen Mestres Ferrando, del grup dels 80, va ser un d'aquells insignes militants i guerrillers, revolucionaris de les JSU, que, amb les armes a la mà, van ser defensors heroics de les idees de la causa de les llibertats de Catalunya fins a les seves últimes conseqüències. Poc o més aviat gairebé res no s'ha parlat dels 4 del camp de la Bota detinguts torturats durant un mes en prefectura superior de la policia i dels que van resultar executats la matinada del 17 del 2 de 1949. Els que formaven part del grup els vuitanta són l'expressió d'un moment importantíssim de les lluites protagonitzades pels militants comunistes. Va ser una època duríssima que necessitava herois d'un tremp especial. Va ser alhora un moment d'expansió i de consolidació de les organitzacions del PSUC, a Barcelona ia tot Catalunya i que creava condicions per als combats futurs. Aquesta data és la gran lliçó que ens han llegat aquests quatre herois, guiats pel seu tarannà humanista i revolucionari.

 Eren persones senzilles, sense ambicions personals, excel·lents camarades, que feien de la solidaritat fraternal la seva regla de vida. Optimistes enmig de la tempesta, perquè estaven plenament convençuts que el combat que lliuraven era el bo. Somiaven el triomf de la democràcia i el socialisme. Van ser fidels als nobles ideals comunistes. Van triar el camí de la lleialtat a l'abandó; foren fidels al poble i no tingueren mai cap altra aspiració que servir-lo amb totes les seues forces. És difícil, per no dir impossible, trobar concomitàncies amb el secessionisme identitari més propi de les dretes amb disfressa contestaria.

Ramon Morales Morago.

• Sindicalista, membre (fundador 2002) del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, (GRMHM).
• De l'Associació Catalana de Persones Expresses Polítiques del Franquisme, (ACPEPF) i de la Comissió del Comitè Central del PSUC viu per a la Memòria Històrica.
• 2 de setembre de 2024