Les lliçons dels problemes d'accés a l'habitatge

Just en l’any en què per prescripció pandèmica es va decretar que tothom es tanqués a casa, es va posar de manifest o es va subratllar el problema que suposa que tanta gent no en tingui, de casa o lloc per viure. Les desigualtats socials, amb cada cop més persones en risc d’exclusió o depenent del tercer sector i d’ajudes socials fan una pinça molt agressiva amb l’evolució del mercat immobiliari dels darrers anys: preus de lloguer que no paren de pujar, maca de política pública de promoció i abast molt minso del parc d’habitatge per a lloguer.

A Mataró hi ha centenars de pisos buits i gent sense llar

El component de crisi econòmica associat a l’esclat pandèmia ha fet encara més crua una realitat que ja existia i que s’ha manifestat amb noves expressions, des d’un augment del fenomen de les ocupacions problemàtiques, un creixement de desnonaments o l’evidència que la pràctica majoria de les noves promocions són d’habitatge d’alt nivell, inabastable per la majoria de butxaques mataronines.

Mataró segueix comptant amb centenars i centenars de pisos buits, molts d’ells propietat de fons d’inversió, entitats bancàries o carteres d’actius tòxics. Qualsevol aspiració a blindar la funció social de l’habitatge per sobre del seu valor de mercat o especulatiu sona entre impotent i somiatruites i la problemàtica habitacional es fa més i més evident. Són tendències generals que a Mataró, amb els problemes singulars que presenta la ciutat, s’agreugen.

1. Falta habitatge públic

Des de l’Ajuntament es fa el que es pot, amb inicis de vies que podrien arribar a ser reparadores com han estat els primers expedients a entitats bancàries per no mantenir en condicions alguns dels seus immobles o l’estrena dels primers pisos dins el programa Lloguem! Yes We Rent. Amb aquest s’incentiva el lloguer assequible amb un programa d’ajudes a la rehabilitació que pretén mobilitzar per treure al mercat pisos que no hi eren i que surten per prop de 400 euros mensuals. L’abast d’aquest programa, però, és limitat numèricament i de capacitat mentre entitats com la PACC denuncien que falta ambició i valentia en la política d’habitatge a tots els nivells.

2. Les ocupacions generen conflictivitat

L’abast del fenomen de les ocupacions de pisos a la ciutat és força incalculable. No hi ha dades facilitades a aquest efecte sinó només el recompte que la unitat especialitzada de la Policia Local té i que només en la primera meitat de l’any havia igualat les xifres de tot l’anterior. Coincidint amb el desconfinament hi va haver un rebrot d’ocupacions conflictives, amb alta incidència en zones com Cerdanyola o Rocafonda. Especialment paradigmàtic era el cas de l’ocupació de tot un edifici al carrer Jaume I que va ser finalment desallotjat de l’única manera que s’hi pot procedir des de l’Ajuntament: quan s’hi detecten deficiències estructurals perilloses. Les ocupacions conflictives, és una evidència, han engreixat la sensació d’inseguretat.

3. Un problema de drets i pobresa

Els problemes d’accés a l’habitatge no deixen de ser una capa més que denota problemàtiques i desigualtats socials. A Mataró molta gent té problemes d’accés a un sostre precisament perquè indicadors econòmics com el PIB per càpita o la taxa d’atur revelen que hi ha un problema estrctural de pobresa. També en relació a l’habitatge ha estat un any de protestes com les de l’accés al padró per a les persones sense domicili fixe, que entitats com Dignitat Migrant reclamaven amb diferents mobilitzacions i l’Ajuntament assegurava que no podia resoldre. Al cap i a la fi el difícil accés a una llar és un problema de drets i pobresa.