Artur Palomer: “Mataró funciona perquè tots som anònims”

L’Artur Palomer, en Pal, ho ha tornat a fer. El 1981 va publicar un volum ‘Mataró anònim’ amb dibuixos de diferents espais de Mataró. És un d’aquells llibres de col·leccionista i culte guardats amb zel en estanteries distingides, totalment desclassificat. D’aquí fem un salt a 2024, 43 anys després. En Pal ha dibuixat 40 escenes mataronines en un llibre majúscul, un autèntic tresor local. Són una quarantena de làmines, amb els seus personatges, amb la seva història. Cada escena s’acompanya de textos a mode de glossa i reflexió de Jaume Calsapeu, la millor ploma local després de Manuel Cuyàs. Santi Carreras signa el pròleg i ha estat l’altre còmplice necessari d’aquest ‘Mataró anònim 2’.

En Pal és dibuixant, il·lustrador, mestre, pintor i bàsicament un mataroní de mirada afilada i traç privilegiat. Dibuixant, explica la ciutat i admet que a la seva edat, bàsicament, s’ho ha passat pipa fent aquest llibre. Fullejar-lo, fixant-te amb cadascun dels detalls, és un exercici magnètic. El Mataró anònim és la ciutat de tothom, la que sempre és curulla de gent i on cadascú és ell però bàsicament forma l’escena. En Pal no ha dibuixat espais com són, els ha fet com els percep. I ens ha dibuixat a tots i alhora no ha caricaturitzat ningú. El ‘Mataró anònim 2’, autoeditat, és un diamant que se suma al seu precedent i a dos volums més a la curta però espectacular aportació de Palomer a la col·lecció de ‘llibres mataronins’.

De debò, ‘Mataró anònim 2’ és la pera llimonera feta per un dels grans noms de l’art local.

Com arrenca el projecte de fer un segon ‘Mataró anònim’?

Va començar com una dèria. Jo sempre dibuixo, mai tinc un no per massa gent i miro de mantenir-me actiu. Em vaig plantejar com ha canviat el Mataró que jo conec des de l’altre llibre…  i vaig començar a fer i anar-me animant amb escenes i personatges. Quatre comentaris d’algú que conec a favor i així fins arribar a les 40 làmines. Primer no pensava pas a editar-lo perquè és car de mena i de fet no hi vull pas guanyar ni un duro. Però finalment sí.

Hi ha un moment que el divertimento esdevé llibre. Amb dibuix i textos.

Parlant amb en Jaume Calsapeu vam buscar els llocs i indrets que jo conec i mirar de donar-li sentit. És en Jaume qui m’ho va ordenar una mica i llavors li vaig demanar que, a diferència del primer llibre, en aquest sí que hi volia que hi hagués un text. Es va fer pregar i va estar dubtós però va dir que sí. L’encàrrec era que no expliqués el dibuix, perquè no fa falta. Que el dibuix vagi per un cantó i el text per l’altre. Li vaig donar llibertat total i realment el que va fer amb carta blanquíssima és collonut. En Jaume ha escrit el que ha volgut a partir de les mostres i realment ha fet una gran aportació perquè afegeix molt valor al llibre.

La tècnica del dibuix quina és?

Dibuixo amb retolador permanent perquè així quan hi poses tinta aiguada després no se’t fa malbé. Vaig fer-ho dibuix a dibuix, tensant la làmina amb paper engomat. I de l’original al llibre sí que hi he fet algun canvi amb ordinador. He hagut d’eliminar personatges i en algun d’altres afegir-hi elements, perquè funcionés a nivell de volums. Però és l’excepció. 

Els espais que dibuixes els treballes a partir de fotografies.

Amb en Santi Carreras vam fer tres o quatre ‘raids’ per la ciutat fent fotografies. Jo li demanava com la volia i ell, que en sap, feia la instantània. Necessitava que la fotografia fos a alçada visual, sense picats, per tenir perspectiva humana. Vam anar trobant els angles que volia i a partir de les seves fotos, passades a fotocòpia en vegetal, em dona la base per anar-hi posant els personatges.

Parlem dels personatges. Com crees les escenes en l’espai?

Sempre, en cada làmina, n’hi ha un que no ho sembla però és el que origina el problema. Algú que s’entrebanca o que fa que passi tota la resta. Aquest arrenca i a partir d’ell, la resta. L’escena va creixent a partir de personatges que jo he vist, que tinc en ment, que me’ls imagino. Buscant una mica el to humorístic.

És humor o és sarcasme, el que desprèn el teu traç?

És humor, sarcasme i ironia, tot fa la salsa. Quan fèiem ‘La pipa d’en Roc’ ja anava per aquí. Quan participava a la segona època de ‘El Maresme’, també. Jo no sé dibuixar per dibuixar: si no aporto el meu punt de vista, no m’hi poso.

I totes les escenes són sempre atapeïdes.

És que el Mataró per on em moc està sempre ple de gent. En cadascun dels espais que dibuixo hi poso molta gent perquè la veig. O hi poso molt de transport, de gent anant carregada amunt i avall, perquè ho observo així. Pot ser recurrent però és fidedigne.

Qui és més Mataró Anònim: la pròpia ciutat, els personatges, tu com a dibuixant?

Jo no soc anònim perquè m’he dibuixat a mi mateix, tot i que no poso el meu nom. La idea és que tots els personatges ho són d’anònims. N’hi ha algun que pot tenir un toc de persones concretes i reconeixibles, però són l’excepció. I és un toc, un aire. Mai una caricatura. I si jo he dibuixat un personatge anònim que al qui el veu li recorda a algú que jo no he identificat, millor. És llavors que funciona aquest ‘Mataró anònim’ que és com la ciutat. Es tracta de dibuixar la situació i no les persones. Anònims són tots i alhora no són ningú. 

Hi ha crítica intrínseca a Mataró, en aquests dibuixos?

No ho pretenc. No soc ningú per criticar res de la meva ciutat. A nivell públic, de presentar un treball, jo no puc criticar. Hi ha qui pot percebre algun toc com a crítica? Pot ser. Hi ha espais que han canviat respecte com els vam fotografiar o com els he volgut rememorar. Hi ha detalls històrics que jo recordo i que ara ja no hi són. En aquest sentit potser hi ha aquesta voluntat de dibuixar aquest Mataró nostre que hem anat perdent.

Hi ha espais dibuixats que són autèntics punts de trobada.

És que per exemple el Frankfurt o Correus. Jo hi veig un garbuix de gent tan diferent que sempre em pregunto què hi van a fer. Aquí també hi poso un toc, en cadascú.  Són aquestes històries les que m’interessen. Les de dibuixar personatge a personatge. I també, si t’hi fixes, dibuixo molts animals. A mi m’agraden, poso gossos i gats.. i també coloms. Aquests sí que amb una mica més d’intenció, perquè mira que arriben a embrutar!

En la part final del llibre te’n recordes d’en Pepe Novellas.

Amb en Pepe érem germans. No biològics, però germans. Ens vam fer des que érem molt petits i va arribar un moment en el que la comprensió i connexió entre nosaltres era total. Això només m’ha passat amb ell i el trobo molt a faltar. Hi havia una màgia entre els dos que podíem estar parlant del que fos… i connectàvem. Tenia molt clar que volia recordar-lo com ho he fet. Ja que m’he autoeditat, volia recordar-lo.

Respecte la vida més cultural i artística de Mataró has fet un parell de passes enrere.

No hi estic massa implicat. Des que vam tancar el grup de ‘Dimarts del llimoner’ que òbviament mantinc l’estima i l’amistat amb gent com en Perecoll i tota la gent del ‘mundillu’ però de la meva quinta molts estem més fumuts i que quasi no els veig com en Ricard Jordà, en Yago Vilamanyà o en Parés de Mataró per dir-te’n tres. Amb la gent jove hi tinc una connexió diferent perquè en molts casos han estat alumnes meus al Satorras. Penso en la Sit Cantallops, la Carla Aledo o en Mohamed L’Ghacham. Que gent que ha passat per les teves classes faci trajectòria és quelcom que fa gràcia. Jo com a professor no tenia una aula, si no un taller. L’art s’ensenya fent anar el cap i embrutant-te les mans i veure’ls anys després que s’hi puguin dedicar, als alumnes, et reconforta.

Al pròleg, en Santi Carreras diu que ‘continuarà’...

En Santi ha escrit el que li ha donat la gana i ja està bé. Tinc una edat, jo ja. Però mai se sap.