L'autobús 47 i Mataró

La pel·lícula "El 47", dirigida per Marcel Barrena i protagonitzada per Eduard Fernández, està tenint un èxit de públic extraordinari. Narra la lluita veïnal del barri barceloní de Torre Baró a finals dels anys setanta per millorar les condicions de vida de la seva gent, amb un inici particularment emocionant que retrata les dificultats dels emigrants que arribaven a la Catalunya dels cinquanta i seixanta. Una de les carències bàsiques del barri era que l'autobús urbà no arribava fins allà, i el film se centra en el segrest d'un vehicle de la línia 47 que va protagonitzar Manolo Vital, un dels líders veïnals del barri, conductor de l'empresa municipal de transports, militant del PSUC i sindicalista de CCOO (qüestions fonamentals en la vida i lluita de Vital aquestes dues últimes, però obviades a la pel·lícula). Gràcies a aquest segrest (no va ser l'únic) es va poder demostrar que, contràriament als arguments de l'ajuntament, era materialment possible que els autobusos "pugessin" fins a Torre Baró. Per cert, Vital era originari de Valencia de Alcántara (Cáceres), una localitat d'on procedeixen força mataronins.

La història narrada a "El 47" és molt emocionant, m'atreveixo a dir que especialment per a tots aquells que venim d'aquella emigració del segle passat i que hem sentit explicar a casa, des de ben petits, tot el que va costar als nostres avis i pares tenir una vida digna. En primer lloc, per tot el que va suposar deixar enrere la terra l'origen fugint de la misèria i la repressió, i després, per les dificultats que van trobar a la terra d'acollida, principalment (però no només) pel que fa a les condicions materials: feina i salaris dignes, habitatge (molts sabem de primera mà què va suposar construir amb les pròpies mans, precàriament, durant anys, la teva pròpia casa), clavegueram, enllumenat, asfaltat, autobús, escoles i ambulatoris, etc. En definitiva, que hi ha molts Torre Baró a tota Catalunya i arreu del món, amb mil històries per explicar, històries plenes de dignitat i de lluita (col·lectiva, no ho oblidem). Perquè una pel·lícula com aquesta hagués pogut tenir com a protagonista barris com Cirera, La Llàntia, Vista Alegre, Molins o Cerdanyola, per citar només cinc dels de que trobem a la nostra ciutat. Sense la lluita d'aquells anys tan durs, sabem prou bé que les nostres condicions de vida avui serien pitjors, amb totes les mancances que continuem tenint, singularment als barris obrers. Per això, malgrat totes les crítiques que se li vulguin fer, hem de celebrar que es rodin pel·lícules com "El 47", que a sobre esdevenen un èxit de públic. Perquè els protagonistes rara vegada són herois quotidians com en Manolo Vital o els seus veïns i veïnes. Des d'aquí la meva enhorabona al director, guionistes, productors, equip artístic i a tot el personal tècnic que l'ha fet possible. Si us plau, senyors lectors, si no han anat encara a veure-la al cine, facin-ho, perquè val la pena.

Però si és senzill relacionar les històries quotidianes del Torre Baró de la pel·lícula "El 47" amb les que podríem trobar al barri de Cirera (permetin-me que em refereixi al meu barri) dels anys seixanta o setanta, avui vull parlar d'un altre fet que relaciona el film amb Mataró, i que l'amic Antonio Ruiz em va fer notar fa alguns dies. L'Antonio, sempre lluitador i atent, em va explicar que la carrosseria de l'autobús que va segrestar Manolo Vital, un Pegaso 6035A Monotral, va ser fabricada a la ja desapareguda JORSA de Mataró, situada a l'avinguda del Maresme, al costat de l'aparcament de la RENFE, en una zona en plena transformació urbanística actualment. El nom complet de l'empresa era "Contrucciones Jové, Obiols y Rossell Societat Anònima" i va ser comprada el 1965 pel grup ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones S.A.). Després, va incorporar-se a Iveco-Pegaso i finalment a Irisbus Ibérica. L'any 2007, la fàbrica va ser derruïda i la seva producció es va traslladar a un altre centre productiu de la Zona Franca de Barcelona, que va ser tancat el 2011 per traslladar la producció a fàbriques del grup a països com França, Itàlia i la República Txeca. Un exemple més del dramàtic procés de desindustrialització del nostre país i, en particular, de la nostra ciutat.

El vehicle que conduïa Manolo Vital en la línia 47, el citat Pegaso 6035A Monotral, va sortir de la fàbrica JORSA de Mataró, com tants altres cotxes que donaven servei a les línies urbanes d'autobusos de moltíssimes ciutats. El cas és que l'any 1964, ENASA va construir el prototip d'aquest model, que tenia una estructura autoportant. Aquest tipus de estructura per a autobús havia estat dissenyada per l'empresa italiana Oficcine Viberti S.p.A., que el va comercialitzar des de l'any 1947 sota la marca Monotral. Doncs bé, la JORSA de Mataró va signar en aquells anys un contracte amb aquesta empresa italiana per construir a Espanya l'estructura Monotral sota llicència, cosa que va fer que de la nostra ciutat sortissin les carrosseries de gran quantitat d'autobusos, com ara el famós 47 que apareix a la pel·lícula, que gràcies a l'Associació per a la Recuperació i Conservació d'Autobusos (ARCA-BUS) està en un extraordinari estat de conservació i s'ha pogut utilitzar en el rodatge.

Com explica Antonio Ruiz, la JORSA de Mataró, coneguda òbviament per les carrosseries d'autobusos i camions que allà es fabricaven, era també una fàbrica caracteritzada per la lluita sindical dels seus treballadors, primer en clandestinitat i per suposat després en democràcia. Van ser moltes les mobilitzacions, actes de solidaritat i vagues que es van portar a terme en aquella factoria. A més de Ruiz, a l'empresa va destacar sempre el lideratge sindical de Cándido Rodríguez, gran lluitador i gran persona, que malauradament ens va deixar massa jove, amb cinquanta anys, l'any 2006. Membre destacat de Comissions Obreres, sindicat majoritari al comitè de l'empresa, sempre va tenir clar que la lluita col·lectiva era imprescindible per millorar les condicions de vida de la classe treballadora.

El juny de 2022 el Ple municipal de l'Ajuntament de Mataró va decidir que un dels carrers de la nostra ciutat, a la zona on hi havia la històrica fàbrica, porti el nom de "JORSA-Pegaso". Em sembla una bona idea, perquè el passat industrial de Mataró ens defineix com a ciutat i com a comunitat. I és una bona pensada particularment ara que es parla tant sovint de la necessitat de reindustrialitzar el nostre país. Des d'aquí el meu record als treballadors de la JORSA de Mataró, a la feina que desenvolupaven i al seu exemple de lluita pels drets dels treballadors i treballadores. Una lluita col·lectiva que un altre sindicalista de CCOO, Manolo Vital, sempre va considerar imprescindible.

Fonts:

• https://elpais.com/quadern/cinema-i-televisio/2024-09-18/laltra-historia-de-manuel-vital-protagonista-de-la-pellicula-el-47.html
• https://www.elcritic.cat/opinio/el-47-la-dignitat-de-la-periferia-i-oblit-de-la-politica-213845
• https://eltranvia48.blogspot.com/2010/09/manuel-vital-para-siempre.html
• https://eltranvia48.blogspot.com/2024/09/el-47-la-hazana-de-manuel-vital-la-gran.html
• https://es.wikipedia.org/wiki/Pegaso_6035
• https://www.ccoo.cat/noticies/en-record-den-candido/
• https://www.ub.edu/imatgespavello/contribu%C3%AFdors/comisiones-obreras
• https://www.mataro.cat/ca/lajuntament/ple/actes-del-ple/2022/20220602_acta_ple_municipal-1.pdf