Capgròs
Carme Famadas té 75 anys i és una de les pioneres del bàsquet mataroní i comarcal. Si més no, una font d’inspiració que ja va aconseguir als anys 70 el que aquesta setmana Rosó Buch i Núria Martínez van assolir a Girona. Argentonina de naixament, Famadas era una de les integrants del CIC Argentona, un equip que va néixer al col·legi de les franciscanes de la mà de Sor Plácida, que un bon dia li va dir a les seves alumnes que havien de fer esport.
Dit i fet, van muntar un equip de bàsquet i no se’ls donava gens malament. Van aconseguir una gran quantitat de títols arreu de Catalunya, Espanya i Europa, on van arribar a ser campiones júnior dues vegades a finals dels cinquanta i principis dels seixanta.
“Un bon dia va venir Josep Gomà i l’històric president Josep Mora a veurem i a preguntar-me si aniria a jugar a Mataró, i m’hi vaig animar”, explica Famadas. I vaja si va sortir bé la jugada. Allà va guanyar tres títols de Campiones d’Espanya amb el CD Mataró en un equip que era una pinya i que jugava com els àngels. “La gent venia a veure’ns perquè gaudia molt del que fèiem”, recorda. Famadas porta el bàsquet a la sang, i diumenge va ser a Girona per veure a dues mataronines tornar a ser Campiones de lliga a nivell estatal.
Per què bàsquet?
Quan ens van dir a l’escola que havíem de fer esport, la veritat és que en feiem poc, i vam decidir bàsquet entre les amigues. Jo no mirava futbol ni res per l’estil així que era un món nou. Vam començar a jugar i guanyàvem molts amistosos, i ens van voler federar per poder competir de veritat.
I us va anar força bé...
La veritat és que sí. Vam ser sots-campiones de Catalunya i vam anar a jugar els campionats d’Espanya. Allà vam guanyar i vam competir i guanyar nivell europeu júnior...
I com acabes a Mataró?
Vam aconseguir l’ascens a primera, però no teníem pressupost per jugar arreu d’Espanya i vam deixar el bàsquet, ja que algunes companyes es van casar i altres van marxar. Un estiu va venir Josep Mora i Josep Gomà a preguntar-me si jugaria a Mataró si muntaven un equip, i cinc de nosaltres ens hi vam sumar.
I va ser un èxit.
Totalment. Vam aconseguir guanyar fins a tres títols de Campiones d’Espanya a principis dels 70, vaig jugar amb la selecció espanyola 24 vegades i vaig rebre tres cops el trofeu de millor jugadora de l’Estat. Malgrat tot això i les entrevistes que em fan, sempre dic el mateix: la realitat és que sense l’equip que tenia i l’ambient fantàstic que hi havia seria totalment impossible que ho hagués aconseguit.
Com va ser aquesta experiència?
Era diferent. Allà vam jugar per Portugal, Hongria, Polònia... Però passaves una ronda i després t’eliminaven, el nivell a Espanya era inferior. Pensa que teníem la nostra feina i a banda jugàvem sense cobrar ni un ral. Molts cops viatjàvem diumenge, jugàvem i tornàvem el mateix dia... I algunes companyes anaven amb la maleta directes a treballar. No és com ara.
Quan dius prou?
Cap als 30 anys no volia seguir competint i vaig decidir jugar per diversió a Vilassar i al final, tornar a l’Argentona. Estava cansada de competir. De fet vam aconseguir un ascens i hi vam renunciar, volíem jugar de manera relaxada.
Comentaris