De Tiana a Montgat. La porta metropolitana

Des de dalt del coll de la Conreria es veu clarament que la idea que corre d'un temps ençà de situar Tiana i Montgat a la subcomarca del Barcelonès Nord, és una falsedat que només respon vés a saber a quina estranya voluntat. Per això decideixo començar aquest viatge a través de la pell i l'ànima del Maresme just aquí, envoltat de pins, amb la cartoixa de Montalegre als peus, un suau entapissat de vinyes que s'escampen fi ns als turons de Montgat i amb el mar retallant-se, calitjós, a l'horitzó.

No hi ha imatge més definitòria de la comarca que aquesta, i no hi ha colors que tenyeixin amb més propietat aquesta terra que el verd de la serralada litoral i el blau de la Mediterrània. Al sud, els pujols esllangueixen fi ns al Besòs i la plana de Barcelona, i els colors es dilueixen amb els ocres i grisos metropolitans; tot plegat un altre país clarament diferent del que dibuixen aquestes contrades maresmenques. La carretera que ve de Sant Fost té l'aire indefi nidament obac d'aquesta part del Vallès; però així que arribem al coll i canviem de vessant, alcem una mica la mirada i, renoi, quin canvi més sobtat! Ara sí que som allà on anàvem.

La cartoixa està datada de meitats del segle XIII, i a les pinedes que l'envolten s'hi van refugiar els resistents a les ordres del general Manso durant la Guerra del Francès. Per al nombrós trànsit que puja i baixa per aquesta carretera això és una anècdota, és clar; als conductors els preocupa més saber si es farà o no el túnel que els evitarà saltar la serralada. Què en quedarà de la clausura amb una via ràpida a tocar?, què en serà de les pinedes i les vinyes, moltes d'elles noves, que s'enfi len fi ns al turó d'en Galceran a 486 metres? D'això no en tindrem justa dimensió fi ns que un altre viatger prengui consciència del que representa sentimentalment aquesta terra i decideixi emprendre la ruta de nou per veure què en queda de tot plegat. A hores d'ara, però, l'entrada a Tiana encara té un punt de romàntic que evoca un passat esplendorós de pagesia pròspera gràcies al vi, l'oli, la fruita, les garrofes o les verdures, però sense apartar-nos del present residencial, i burgès, que comença a tenir presència a partir de fi nals del XIX amb l'arribada del tren i la creació, empesa per Joan Garí l'any 1916, del tramvia per unir la vila amb l'estació. Des del revolt on hi ha el trencall que mena a l'escola i la zona esportiva, la mirada del viatger no veu més que el cementiri envoltat de vinyes i horts i presidit per la primera església romànica del poble, de l'any 1200. Aquí un s'adona que aquestes terres, des d'aquí fi ns a la Tordera, deuen tota la seva personalitat als romans. D'ells són els conreus, els camins, els pous, el culte als morts, la vida residencial i fi ns i tot l'estiueig en les seves múltiples formes.

Tiana és un poble que respecta el que li ha dictat la història. Crescuda per l'empenta popular a còpia de bastir noves parròquies que certifi caven la voluntat d'arrelar-se a la terra, la vila continua essent avui, amb més de sis mil habitants, aquella casa, aquell hort i aquell jardí que van crear els romans i que la dibuixant i narradora Lola Anglada va saber convertir en literatura. La que va ser residència de la dibuixant i artista des de la postguerra fi ns a la seva mort l'any 1984 és encara un racó ineludible per a qui es vulgui aproximar a la personalitat pausada, però voluntariosa, del poble que la va fer fi lla adoptiva. Al jardí de la casa, avui públic, dos conjunts escultòrics reprodueixen els personatges infantils i familiars que van poblar les pàgines de l'escriptora. Així mateix és la Tiana d'avui en dia, un poble que aposta pel seu futur creixent mesuradament, però també una vila que sap que conservar el seu passat és una bona inversió per a l'avenir. Amb aquesta dualitat el passeig pel poble està ple de sorpreses. Des d'un exemplar de l'antic tramvia convertit en monument, però destruït pels salvatges habituals dels quals no es deslliura ningú, fi ns a algun racó encara presidit per una fi guera, una bassa, algunes fi gues de moro i el blau omnipresent a l'horitzó. Això, és clar, contrasta amb els xalets i edifi cis d'apartaments nous que dibuixen l'sky line modern del poble, tot i que la presència d'antigues viles noucentistes d'estiueig, de l'edifi ci del casino, o dels ma sos que acullen els cellers Parxet i J. Mestre, deixen ben clara la voluntat noble, culta, rica, endreçada i feliç del poble. El punt més baix de Tiana és només a 46 metres sobre el nivell del mar; allà comença Montgat, que, com molts pobles del litoral, és un poble jove, un cadell gairebé. L'any 1933 l'antic Montgat dels pescadors i la zona industrial que creixia a les Mallorquines ja tenia parròquia, cementiri, escola, estafeta de correus, festa major, mals de cap propis i havia ultrapassat els dos mil habitants. Així, assumint la realitat sense traumes, Montgat es va convertir en municipi independent.

Baixant per la carretera a penes un semàfor indica al viatger el pas d'un poble a l'altre. En aquest punt deixo la ruta i m'endinso pels carrers del municipi. La capriciosa orografi a de turons i fondals, els diversos nuclis de població i la partió del terme per la carretera i l'autopista, fan de Montgat (més de nou mil habitants) una vila complicada de recórrer i conèixer.

Però si un poble del Maresme cal començar- lo pel començament és Montgat; o sigui que busqueu el turó foradat pel túnel del tren i coronat de fi gues de moro i sereu en un altre dels portals de la comarca. És clar que la plana que resta a les espatlles també és Montgat, i tant. Allà on hi havia hagut durant molts anys la tètrica fàbrica del lleixiu Conejo hi ha ara un barri de dignes edifi cis amb unes balconades que s'aboquen al mar que fan enveja. Us asseguro que no us faria res de viure-hi. A més, la renovada estació i la platja guanyada a la fàbrica fan del lloc un atractiu pol residencial. Però a mi el que m'encanta de Montgat és el barri de pescadors. Els estrets carrerons que s'apleguen entre la carretera i el mar, amb l'església entre humils cases que encara respiren salabror, i la torre de guaita de ca l'Alzina, tenen l'enyorança d'una època que es resisteix a desaparèixer; per això la subhasta perviu i assorteix de peix fresc restaurants com El Mirall, situat al carrer del Mar. Aquí no hi ha carta; als fogons mana el que les barques treuen del mar. És un indret extraordinari per acabar la ruta, un lloc calm on gaudir del gran plaer dels sentits, un bon exemple del que anirem trobant al llarg de tota la comarca. A l'hora de pair, un passeig per l'antic barri d'estiuejants de Montsolís, amb les seves cases acolorides, em transporta a un temps en què no hi havia estiueigs com els del Maresme.