Dos-cents anys del naixement de Josep Barceló, màrtir de la classe obrera

Acaben de complir-se dos-cents anys exactes del naixement del mataroní Josep Barceló i Cassadó (Mataró, 28 de novembre de 1824-Barcelona, 6 de juny de 1855). Malgrat que l'efemèride ha passat desapercebuda, per suposat també a la nostra ciutat, estem parlant d'un dels pares del moviment obrer a Catalunya i per a molts es tracta del primer màrtir de la classe obrera al país (si és que la classe obrera la podem circumscriure a cap país del món), ja que va ser vilment assassinat amb només trenta anys arrel d'una mobilització que, amb altres companys, va liderar a Barcelona. La indignació per la seva execució va provocar la primera vaga general de la història a tota Espanya, que va tenir lloc el 2 de juliol de 1855. Uns anys, recordem-ho, molt agitats a nivell general, sota un regnat d'Isabel II caracteritzat per la inestabilitat social i política. El 1854 havia triomfat la revolució de la Vicalvarada, que es va produir després del pronunciament del general Leopoldo O'Donnell, acabant així amb l'anomenada Dècada Moderada i donant pas al Bienni Progressista (1854-1856), sota la presidència del general Baldomero Espartero, en què el Partit Progressista va pretendre reformar el sistema polític, dominat pel Partit Moderat des de 1843.

Nascut Mataró ara fa dos segles, es coneixen poques dades de la seva biografia, tot i que sabem que els seus pares van ser Teresa Cassadó i Josep Barceló, que va ser teixidor de lli banyolí. Filador de professió i destacat militant societari i obrerista, a principis de juliol de 1854, junt amb Ramon Maseras, Miquel Guilleumas, Antoni Gual i Josep Nogués, va encapçalar el grup més radical de la Societat de Filadors i de Teixidors de Cotó de Barcelona, contrari a l'ús de selfactines –màquines automàtiques de filar, de l'anglès "self-acting"–, perquè considerava que eren les culpables de l'augment de l'atur en el sector. El dia 14 d'aquell mes, la Comissió de les Classes Obreres va decretar el boicot de les selfactines i el moviment va derivar cap a la crema d'algunes fàbriques i tallers, tal i com havien fet anteriorment a Anglaterra els anomenats "ludites", tot i que després es va continuar desenvolupant de forma pacífica. L'economista i polític català Laureà Figuerola va defensar aferrissadament la mecanització de les fàbriques tant en debats a les Corts de Madrid com a través d'articles publicats a la premsa, suscitant una polèmica als diaris amb Barceló i els seus companys.

Per conèixer aquesta època a la nostra ciutat, cal acudir indefectiblement a la imprescindible obra de Francesc Costa i Oller "Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i els proletaris", Premi Iluro de l'any 1984. En relació a aquestes mobilitzacions produïdes a Barcelona, Costa explica la repercussió que van tenir a la nostra ciutat: "a Mataró aquests mateixos fets varen tenir una component certament original. El 15 de juliol el consistori i el poble s'adhereix al pronunciament. Per aquest motiu es va aplegar molta gent de les localitats veïnes i entre els grups de pagesos reunits es covava un esperit de revolta (...). Al final no va passar res i es va restablir l'ordre amb el suport dels proletaris del tèxtil, que varen estar a primera línia en la defensa de les fàbriques. Actitud diferent de la protagonitzada pels obrers de Barcelona, que varen organitzar els incendis i destruccions. Dels líders obrers que participen en aquests fets cal mencionar a Ignasi Baset, Josep Martí, Carles Oriach, Salvador Palmarola, Jaume Batlle i Desideri Oriach, entre d'altres. Perquè no es reproduïssin els fets, dies després l'ajuntament acorda mesures de seguretat que tenien la intenció de "precaver cualquier ocurrencia que en lo sucesivo pudiese perturbar la tranquilidad pública y de defender la propiedad y seguridad personal".

El cas és que Josep Barceló, que era el president de la citada Societat de Filadors i de Teixidors de Cotó de Barcelona, es va reunir aquells dies amb el capità general de Catalunya, Ramón de la Rocha, que va acabar publicant el 25 de juliol de 1854 un ban en què prohibia les selfactines. Vells temps, debats d'absoluta actualitat, com ho és el de la substitució via màquines de determinades tasques efectuades per humans. La revolució dels robots, que en diem avui, no és pas nova, malgrat que seria temerari comparar la situació existent a mitjans del segle XIX amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial que vivim en l'actualitat.

En un interessant reportatge d'Eloi Sivilla publicat el 2012 a la sèrie Tot Història del desaparegut setmanari Tot Mataró, titulat "La revolució industrial a Mataró", s'explicava que el procés d'industrialització va canviar la fesomia de la nostra ciutat, "que va anar creixent a mida que sorgien noves fàbriques que es podien veure des de l'altra punta de la ciutat gràcies a les seves altes xemeneies. Les noves fàbriques, la majoria d'elles de gènere de punt, es van construir en tres zones ben diferenciades, arran de mar per la seva proximitat al tren, a l'entrada de Mataró pel Camí del Mig i a l'altra banda de la ciutat al voltant d'on avui hi ha la Plaça Fivaller. A Mataró, com a la resta de l'estat i el continent europeu, la precarietat laboral, la fam, l'analfabetisme i les males condicions de vida eren el pa de cada dia dels treballadors i treballadores de les fàbriques. Per això van sorgir diverses iniciatives i associacions que van intentar combatre i pal·liar aquestes precarietats socials de la classe obrera (...). Al llarg del segle XIX Mataró es va industrialitzar i va veure com creixia la seva població gràcies a la gent vinguda d'altres poblacions de la comarca i de Catalunya, però també d'altres llocs d'Espanya. La gent venia a treballar en unes pèssimes condicions a les fàbriques i això va provocar molts conflictes socials". Explica Francesc Costa i Oller al seu treball "La revolució industrial a Mataró: etapes de la mecanització" que "la implantació de motors a vapor comença a Mataró l'any 1839, quan entra en funcionament la primera fàbrica de filats moguda per un motor de vapor de 20 cavalls. Aquest fet és l'inici de la revolució industrial a la localitat. La instal·lació de vapors es va afermant al llarg del segle XIX, i així l'any 1854 ja hi havia nou fàbriques de filats que totalitzaven uns 200 cavalls. Cap als anys setanta, en construir-se'n de potències baixes i preus més econòmics, se n'instal·len a altres indústries, fusteries, productes químics, tints, destil·leries, bombes d'aigua per al regadiu, etc.". Pel que fa al motor de gas, explica Costa que "a Mataró el primer motor a gas s'instal·la per l'agost de 1876, amb molta oposició dels veïns a causa del soroll. És el de Josep Andreu, fabricant de xocolata al Carreró número 17". Respecte del motor elèctric, segons aquest mateix autor "Mataró té fàbrica d'electricitat des de 1897. La basteix la Sociedad General de Electricidad SA. (SGESA), i la primera indústria a electrifícar-se és, l'any 1899, la de gènere de punt pròpia, d'Isidre Sanfeliu, amb una màquina de 4 cv. Per electrificació hem d'entendre inversió en motors elèctrics per a fer anar les indústries, i no pas fer corrent per a il·luminar els establiments, cosa que abans de l'electrificació ja feien algunes fàbriques, amb màquines de Gramme incorporades als seus motors de vapor i gas (Colomer, Cabot, Fonrodona, Escubós, Marfà, etc). Indústria precursora havia estat Busqueta i Sala que sovint, en ocasions de grans festivitats, donava llum a la Riera". A mitjans del segle XIX, a la nostra ciutat hi havia unes 150 fàbriques. La primera línia de tren de l'Espanya peninsular va ser, com sabem, la Barcelona-Mataró, que va ser inaugurada en aquells anys, concretament el 1848. Per entendre la història de la nostra ciutat resulta particularment interessant saber què va passar en aquells anys.

En un altre article d'Eloi Sivilla a la citada sèrie Tot Història, s'explica com amb la mecanització de les feines agrícoles molts pagesos van emigrar del camp a la ciutat, també cap a Mataró. Això va fer que ciutats com la nostra experimentessin un canvi demogràfic i sociològic molt important que, òbviament, va comportar l'auge de la classe obrera, que va anar agafant consciència de la seva situació, caracteritzada per la precarietat a tots els nivells. Com explica Sivilla, en aquells anys, a les fàbriques mataronines "l'horari de feina era d'entre 10 i 12 hores diàries de dilluns a dissabte. Els treballadors veien al propietari de la fàbrica com l'amo (...). Els contractes dels obrers, la majoria de vegades, eren verbals i cobraven a preu fet o a jornals segons la producció que feia cada treballador o als dies treballats. Això feia que els treballadors, en cas de malaltia o d'absència, no cobressin. Els salaris anaven d'acord amb el tipus de treball que es feia, valorant-se l'habilitat per sobre de la força. Per això molts empresaris van començar a contractar dones i nens. Aquests tenien les mans més petites i podien fer treballs més minuciosos, a més cobraven menys i eren més dòcils que els homes. La precarietat laboral era evident, i els accidents i les morts a les fàbriques estaven a l'ordre del dia. A més, la falta de ventilació a les fàbriques, les altes temperatures i la inhalació de fums, provocaven moltes malalties respiratòries que els obrers portaven a casa acabant molts cops amb la vida dels més petits". A més, tal i com recorda Sivilla, "a casa les condicions de vida no eren molt millors. Els obrers acostumaven a viure en plantes baixes amb molta humitat, on hi vivien famílies molt nombroses o, fins i tot, diverses famílies en espais molt reduïts. A més (...) l'alimentació d'aquests tampoc era gaire bona. (...). Durant aquesta segona meitat del segle XIX la mortalitat infantil a Mataró era molt elevada, sobretot en el primer any de vida dels nadons (...). Totes aquestes males condicions laborals i de vida de la classe obrera van fer que els obrers comencessin a agrupar-se en associacions, cooperatives i sindicats per combatre les desigualtats i les injustícies que patien". I clar, com també recorda Sivilla al mateix article, "mentre que la classe obrera malvivia en cases petites, humides i fosques, molts dels amos de les fàbriques s'enriquien i cada cop tenien més poder econòmic, social i polític". Malgrat el pas dels temps, veiem com aquesta situació continua donant-se arreu del món, un món en què la desigualtat impera i on l'esforç i el treball d'àmplies capes de la societat no repercuteix de forma justa en el seu propi benestar.

Retornant al llibre de Francesc Costa i Oller "Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i els proletaris", en la seva quarta part, imprescindible per conèixer l'estructura social de la ciutat, l'autor explica que "dos elements apareixen com a claus en l'agitat període 1840-1843: per una banda els teixidors organitzats i per l'altra els republicans. En anys anteriors ja hi havia diversos moviments de caràcter violent protagonitzats pel proletariat industrial, com destrucció de màquines de filar, incendis de fàbriques i reivindicacions salarials, però és precisament en aquests anys quan el moviment obrer fa el salt qualitatiu de l'estat primitiu que representa l'avalot a l'organització sectorial perfectament estructurada". Costa explica també que "el proletariat mataroní era format pels jornalers del camp i els obrers que treballaven a les indústries de tota mena que hi havia a la ciutat: química, vidre, terrissa, foneria, etc. Però el sector més nombrós era el que estava lligat a les feines del tèxtil: el tissatge i la filatura, fonamentalment, i treballs auxiliars, o menors, com el blanqueig, les lones, les mitges, la seda, els pintats, els velluts, els encaixos, les panes i d'altres".

Però tornem a Josep Barceló. Un cop s'havia restablert la Milícia Nacional amb l'arribada al poder dels progressistes al govern espanyol, va ser escollit capità, ja que s'havia convertit en el dirigent obrer més influent i popular del moment. Impulsor també de la Unió de Classes, organisme d'unificació i coordinació de la classe obrera catalana i generador dels moviments reivindicatius, el 27 d'abril de 1855 va ser detingut al carrer Barberà de Barcelona per la seva suposada participació en un robatori i assassinat tinguts lloc el 29 de març anterior al mas de Sant Jaume, prop d'Olesa de Montserrat. Aquest va ser el principi de la seva fi.

Amb la seva detenció les autoritats pretenien frenar les mobilitzacions obreres que estaven tenint lloc i fer que l'execució de Barceló servís d'escarment. Així, després d'una instrucció de la causa sense cap tipus de garantia i del corresponent consell de guerra, el 4 de juny de 1855 Barceló va ser condemnat a mort pel tribunal com a "instigador del crim" del mas de Sant Jaume. Els set autors materials d'aquest crim havien estats executats el 23 d'abril anterior, i la suposada amistat de Barceló amb un d'ells havia estat motiu suficient per considerar-lo instigador dels crims comesos. Recomanem la lectura del llibre de Josep Maria Sibina "Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume", principalment els capítols cinquè i sisè, en què es poden seguir amb detall les informacions de la premsa de l'època sobre el cas, així com algunes transcripcions de l'expedient judicial. Tot va ser un muntatge.

El cas és que el dirigent obrer nascut a Mataró va ser assassinat mitjançant garrot vil dos dies després de la seva condemna, el 6 de juny de 1855, a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona. El dia de la seva execució pública, la capital havia estat ocupada militarment pel capità general, Juan Zapatero, que va declarar l'estat de guerra. Testimonis oculars van destacar la serenitat de Barceló, tant en el trajecte cap al patíbul, que va recórrer fumant un gros cigar i saludant els coneguts, com en els moments anteriors a l'execució, en què, amb veu enèrgica, va tornar a proclamar la seva innocència.

L'assassinat de Josep Barceló, el militant obrer més destacat, compromès, popular i influent de la Catalunya d'aquells temps, va provocar una gran indignació entre els proletaris de tota Espanya i la proclamació d'una vaga general el 2 de juliol a tot el país. Aquell mateix dia, un grup de treballadors havia matat Josep Sol i Padrís, director de la fàbrica Güell (Vapor Vell de Sants). Amb aquella vaga, es va començar a reivindicar la lliure associació dels treballadors, embrió del sindicalisme, així com la prohibició de treballar a les fàbriques als nens menors de 12 anys i la construcció de fàbriques més segures i a llocs airejats, salubres i assolellats. La força de la vaga general es va anar diluint perquè els treballadors es van anar quedant sense recursos econòmics per poder-la sostenir, i va acabar l'11 de juliol, dos dies després que el general Espartero ocupés Barcelona amb un exèrcit dirigit pel seu ajudant Sanabria. És cert que la vaga no va aportar uns beneficis immediats als treballadors, però va ser la primera pedra per aconseguir les millores que es van obtenir anys després, com el dret a la lliure associació o una llei específica per als drets laborals.

Josep Barceló i Cassadó va ser un mataroní il·lustre, malgrat que no ho hagi estat designat oficialment, va protagonitzar l'origen d'aquella mobilització històrica. En el segon centenari del seu naixement, malgrat l'habitual desídia mataronina a l'hora de recordar i reconèixer les biografies dels nostres notables que no provenen de les classes privilegiades, cal commemorar la seva lluita i la inspiració que va suposar per a les generacions posteriors de lluitadors pels drets i llibertats dels treballadors i treballadores. Perquè no només els patricis mataronins mereixen manifestos, noms de carrers i places i, en general, reconeixement a la nostra ciutat, perquè figures com les de Barceló haurien de ser més àmpliament conegudes i reivindicades. Fer-ho ara i aquí, amb aquest modest escrit, és de justícia.

Fonts:

• Ateneu Llibertari Estel Negre. Josep Barceló i Cassadó. Ateneu Llibertari Estel Negre. Disponible a:  http://www.estelnegre.org/documents/barcelo/barcelo.html
• Camprubí, Xavier (2005). La venjança de les selfactines. El Temps, 7 de juny de 2005
• Costa i Oller, Francesc (1985). Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i els proletaris. Premi Iluro de Monografia Històrica, 1984, 2a edició, 2014
• Costa i Oller, Francesc (1988). La revolució industrial a Mataró: etapes de la mecanització. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 32, pp. 16-23
• Enciclopèdia.cat. Entrada sobre Josep Barceló. Enciclopèdia.cat. Disponible a: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-barcelo
• Ferran, Elena (2023). Mataró cosia el seu futur. El Punt Avui, 11 de juliol de 2013. Disponible a: https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2311056-mataro-cosia-el-seu-futur.html
• González-Agápito, Pilar (2023). Fàbriques de Mataró 02. El gènere de punt. Llibre d'autoedició, ISBN 978-84-09-50544-9
• Hernández, Sergi (2024). La primera vaga general va començar a Sants al 1855. Betevé, 2 de juliol de 2024. Disponible a: https://beteve.cat/va-passar-aqui/primera-vaga-general/
• Llibertat.cat. Tal dia com avui, 6 de juny de 1855. Execució a Barcelona del capdavanter del moviment obrer Josep Barceló. Llibertat.cat. Disponible a: https://www.llibertat.cat/2007/01/1855-execucio-del-capdavanter-del-moviment-obrer-josep-barcelo-a-barcelona-484
• Lorenzo, Antonio (2020). Los trabajadores de tejidos y su lucha obrera (1855). Blog Almanaque. Disponible en: https://adarve5.blogspot.com/2020/03/los-trabajadores-de-tejidos-y-su-lucha.html
• Ortega i Espinós, Josep (1876). Historia de las Escuadras de Cataluña. Ed. Luis Tasso
• Padilla, Toni (2023). El crim covard en una masia solitària que va ser qüestió d'estat. Ara, 5 de juliol de 2023
• Rovira i Virgili, Antoni (1978). Historia de Catalunya, vol. VII. La Gran Enciclopedia Vasca
• Sanz Loroño, Miguel Ángel (2023). 1855: la primera huelga general. El Salto Diario. Disponible a: https://www.elsaltodiario.com/anales-espana/1855-primera-huelga-general
• Sibina Alsina, Josep Maria (1998). Josep Barceló i el robatori de Sant Jaume. Associació Cultural el Raval El Lokal, Col·lecció Històries del Raval
• Sivilla, Eloi (2012). La revolució industrial a Mataró. El Tot Mataró, 7 de desembre de 2012. Disponible a: https://www.totmataro.cat/blocs/tot-historia/item/28863-la-revolucio-industrial-a-mataro
• Sivilla, Eloi (2013). La Mataró obrera de la segona meitat del XIX. El Tot Mataró, 24 de gener de 2013. Disponible a: https://www.totmataro.cat/blocs/tot-historia/item/28862-la-mataro-obrera-de-la-segona-meitat-del-xix