El dret a una vida digna

L'exposició dels motius per la defensa d'una vida digna s'han tornat un càntic dels quals les institucions amb competències fa temps que fan la vista grossa. Els moviments socials i plataformes en defensa de l'habitatge tenen un recorregut de lluita històric i incansable: són l'única esperança en temps on la sostenibilitat de la vida per la classe treballadora és un repte de subsistència al més pur estil del darwinisme social.

Fa 43 anys la meva família i jo vàrem arribar a terres catalanes. Com qualsevol família treballadora en cerca de millorar les seves condicions de vida, la nostra principal necessitat i dret garantit fou l'accés a un habitatge amb un preu assequible i proporcional. Perquè ens entenguem, ras i curt: si la meva família tenia un ingrés de 600 euros, el lloguer equivaldria a uns 30 euros atenent a la inexistència d'un Estat del Benestar que empari casos de vulnerabilitat. Quina paradoxa, oi? Amb tot, avui dia la meva família hauria estat desnonada per impagament del lloguer. Sí, ha plogut molt d'ençà on la normalitat és fer llançaments per desnonar famílies sense miraments: ni la situació d'excepcionalitat arran d'una pandèmia mundial ni l'agreujament de les desigualtats d'aquesta han aturat aquesta lògica perversa de concebre la vida com un efecte final del procés de producció i no com un sistema de benestar que ofereix factors materials i socials per garantir una vida sostenible i reproduïble. L'aturada dels desnonaments i la seva prohibició és una demanda de mínims que ens estan negant i si ho permetem haurem traït la nostra nissaga familiar i comunitària autòctona o migrada en lluita.

La nostra ciutat no és una excepció a l'actual emergència habitacional; ni abans ni durant la pandèmia. Les ocupacions són una tendència a l'alça perquè no existeix una alternativa i el govern municipal sembla que està a anys llum de donar resposta al problema de convivència que això comporta: generar parcs públics per urgència i mobilitzar els pisos buits (actualment a Mataró s’estima que n’hi ha més de 3.800),  i destinar-los a lloguers socials flexibilitzant els "requisits de pobresa" que semblen excloure més que incloure a la població mataronina afectada amb especial afectació a la població migrada i indocumentada. Cal doncs reclamar des del municipi, i de forma conjunta, més polítiques socials i ajuts al Govern Espanyol, així com a la Generalitat de Catalunya; és una lluita que hem de liderar des de Mataró. A més, cal donar compte de les nombroses (i sovint no reconegudes) iniciatives populars i solidàries que han donat suport material, psicològic i d'acollida al veïnat afectat de diferents barris de la ciutat de Mataró i que emplaço a seguir existint malgrat no ser la seva responsabilitat.

Des de l'escenari polític, ens caldrà fer un pas ferm i valent si volem recuperar el dret a l'habitatge; el dret a una vida digne. Això tindrà unes implicacions més serioses i requerirà una convicció política estratègica i implacable que sigui capaç d'oferir més que ampliacions i suspensions extraordinàries al desequilibri criminal de gent sense cases i cases sense gent. Comencem, doncs, per la realitat més propera; defensem els nostres municipis de les urpes del poder especulador, bancs i fons voltors.