'El Satorras s’ha transformat al mateix ritme que el país'

50 anys escrits a ritme de canvis polítics, socials i acadèmics. “El Satorras s’ha transformat al mateix ritme que el país”. Pep Illa, ex-alumne del centre, director durant 16 anys i actual professor d’història i geografia, explica com l’institut ja tenia trets diferencials als anys seixanta: “vaig entrar-hi el 66, procedent d’un col·egi religiós, i el canvi era radical”. “El nivell del professorat, el tracte personal i el dia a dia respirava llibertat, tot i estar en el franquisme”, afegeix. Aquest curs el centre celebra el mig segle de vida després d’haver passat els moments més importants de la història recent del país. Com a professor, els darrers 28 anys han estat un canvi continu, ja que “des del curs 80-81 fins ara hem estat immersos en canvis estructurals de dependències, les transferències de competències a la generalitat, el pas a estudiar en català..”. En aquest sentit, l’actual directora del centre Fina Bruil, afegeix que “el Satorras ha canviat igual que la societat” i destaca el paper com a primer centre públic de la comarca: “vam obrir les portes a persones que no podrien haver accedit mai a l’educació pels preus de l’escola religiosa”.

Per la directora, el centre es troba en un moment important, ja que hi ha “una arribada de nouvinguts considerable que s’han d’acollir i s’han de sentir bons catalans”. “Si no els acollim el millor possible, això ho acabarem pagant d’aquí a pocs anys”. Bruil valora positivament espais com les aules d’acollida, ja que es tracta d’un sistema que al Satorras “ha funcionat” gràcies a passar “hores amb tothom on poden fer amics”. “No sé com aniran els espais de benvinguda si passen tot el temps sense contacte amb els altres companys” afegeix.

Els objectius actuals de l’escola passen per “millorar la cohesió social” i “el rendiment acadèmic”. “És cert que el nivell ha baixat, però no s’ha de ser derrotistes ja que es fa el que es pot”, afegeix Bruil. La directora aporta una dada important: “els fills de pares amb bon nivell acadèmic treuen millors resultats, i això és així perquè quan no es vol o no es poden inculcar valors educatius, els alumnes no estan motivats per aprendre”. Per Bruil, els adolescents “tenen molts estímuls de fora” que junt “la manca d’hàbits” i de “valors com l’esforç i el treball”, formen un còctel difícil de superar. “Costa fer entendre que formar-se és un futur, i l’escola sola no pot aconseguir-ho”. Per això, Bruil aposta també pels Cicles Formatius, ja que “enganxen a molta gent per la seva pràctica i són una bona sortida”. “Malgrat els pares, que ho segueixen veient com una cosa de segona quan això no és així”, afegeix Bruil, que lamenta “el nivell de nois i noies que no es treuen ni la ESO, indispensable per qualsevol feina” i que “pensen que treballant de qualsevol cosa en tenen prou”.

Cinquanta anys d’anècdotes
Roser Trilla, ex-alumne del centre i actual professora de català, recorda els tres anys que va passar a la secció delegada del Satorras, del 1972 al 1975. “Vam viure l’assassinat de Puig Antich i vam intentar fer una vaga contra la pena de mort per fer-nos sentir”, afirma. Trilla explica que “Era una època de canvis pel final del franquisme, i recordo especialment quan vaig fer una notícia sobre un pronunciament a l’Ajuntament de Barcelona a favor del català a les escoles quan Franco encara era viu”. En aquest sentit, l’actual professora recorda com el professor Eduard Sierra l’obligava a fer els exàmens en català: “Sabia que estava cursant un títol de català. Primer m’ho vaig prendre malament perquè havia de traduir, però amb el temps veus que era tot un detall per potenciar l’ensenyament en el nostre idioma”. Trilla, que va entrar en els anys vuitanta com a professora de català al Satorras, destaca del centre que “sempre ha intentat anar un pas per davant, ser el primer de la comarca ha fet que l’Institut tingui la necessitat de ser pioners en cada reforma”.

Trilla recorda noms de professors com Javier Ordanibia, Lola Blanco, Antònia Orozco, Rosa Llupart o el cap d'estudis de la secció delegada, el mossèn Marsal, entre d’altres, sobretot per la “diversitat de sensibilitats” polítiques que es congeniaven a l’escola. En aquest mateix sentit, Pep Illa explica que l’arribada del català a les escoles va tenir una rebuda diferent per part dels mestres del centre, ja que “ jhi havia una part del professorat molt reticent junt a un grup d’alumnes que tampoc volia”. “Vam haver de ‘quadrar-nos’, ja que la llei era així i s’havia de complir”, afegeix.